30
de novembre
del
2015
Actualitzat
el
01
de desembre
a les
17:34h
El juny passat, el Tribunal Suprem dels Estats Units va fer una sentència històrica. Tot i la seva majoria conservadora, va avalar, per sis vots a tres, l’anomenat Obamacare, la llei d’atenció mèdica aprovada per l’administració de Barack Obama que suposa una millora en el sistema sanitari per a milions de persones. Van votar a favor els quatre jutges demòcrates i dos de republicans. Les sentències del Suprem han modelat la societat nord-americana al llarg de la seva història. L’any 1954, una sentència del tribunal va començar a esquerdar el segregacionisme racial a les escoles.
Si hi ha un sistema polític en què és evident la separació de poders és el nord-americà. El poder executiu, encarnat en el president, ha de conviure amb un Congrés, el legislatiu, amb dues cambres, que disposa de molts recursos de control del govern. El poder judicial és l’altra gran pota del sistema i té el seu cim en el Tribunal Suprem. És el Tribunal Constitucional de la primera potència mundial i juga un paper bàsic en el sistema polític. El Suprem ha estat determinant en moltes de les grans batalles ideològiques del país i del resultat de les eleccions del 2016 en dependrà el futur de la seva composició.
El Tribunal Suprem va jugar un paper central durant els anys seixanta, en plena campanya pels drets civils. Aleshores, amb figures com Earl Warren, l’organisme va ser controlat per jutges que van imprimir un segell liberal a moltes sentències. Fou així fins que, entrats els anys vuitanta, un tribunal amb molts magistrats grans es va trobar amb un Ronald Reagan que va aprofitar les vacants per conformar un tribunal conservador.
L’alt tribunal està format per nou magistrats que ho són de manera vitalícia. Quan es produeix una vacant, normalment per dimissió d’un magistrat per motius de salut, el president dels Estats Units nomena un nou jutge. Aquesta designació és més una proposta que altra cosa, ja que el designat ha de passar per un procés molt complex al Senat, que després d’analitzar la seva trajectòria i sotmetre’l a una entrevista, vota si aprova el nomenament o el rebutja. No és un tràmit, ja que en moltes ocasions la cambra ha eliminat candidats. Li va passar a Richard Nixon quan va voler col·locar-hi magistrats de la seva corda. Reagan va ser humiliat quan en el punt més àlgid del seu mandat, el conservador Robert Bork fou rebutjat en una votació dramàtica al Senat. Per tant, el president ha de ser molt prudent a l’hora de proposar candidats al tribunal.
Majoria conservadora des de Reagan
El Suprem té una majoria conservadora des de fa prop de trenta anys. Això s’ha notat en molts temes, tot i que els jutges, en ser-ho de per vida i no haver-se de sotmetre a processos de renovació, solen actuar al marge dels interessos immediats de partit. També hi ha casos en què un jutge elegit pel president d’un partit, acaba actuant de manera molt independent. Eisenhower, el president republicà que va designar el jutge Warren, es va plànyer tota la vida perquè un cop al Suprem, va convertir-se en un justice de posicions molt obertes: “Nomenar Warren ha estat el més greu error de la meva vida política”, va confessar.
Des de l’extrema dreta del Partit Republicà s’han fet campanyes per assegurar que, en cada vacant que es produís, s’imposés un candidat reaccionari. Però el cert és que la dreta més dura no ha assolit, per poc, els seus objectius. Actualment, dels nou magistrats en exercici, hi ha quatre demòcrates de línia en general liberal o progressista, tres republicans ultraconservadors i dos republicans moderats. Moltes decisions es prenen per cinc vots a quatre.
El centredreta
- John Roberts, el bushista que va irritar la dreta. Aquest jurista de Nova York, de 60 anys, va ser nomenat per George Bush el 2005. Membre del Partit Republicà, va formar part de l’equip jurídic de l’aleshores candidat Bush que va evitar un nou recompte a l’estat de Florida en les presidencials de l’any 2000. Aquelles eleccions foren incertes i molts analistes donaven per fet un capgirament del resultat a favor del demòcrata Al Gore si es tornaven a comptar els sufragis. Roberts va arribar a la presidència del Suprem amb l’aurèola de jutge conservador. Però un cop allí, ha sobtat partidaris i detractors. Ha fet esforços per cohesionar el tribunal i en alguna sentència, contra tots els pronòstics, ha arbitrat a favor de l’administració Obama, com en l’esmentada reforma sanitària.
- Anthony Kennedy. Californià, de 78 anys, republicà i de tarannà moderat, sovint ha estat el jutge decisiu en moltes votacions. Reagan el va designar el 1988.
El bloc ultraconservador
- Antonin Scalia. És, sens dubte, el gran líder del sector ultraconservador del tribunal. Republicà, carismàtic i amb voluntat de domini ideològic en l’organisme, té 78 anys i a la seva edat esdevé la peça decisiva en qualsevol canvi en la correlació de forces interna. Si els demòcrates guanyen la Casa Blanca el novembre de 2016, els sectors judicials progressistes confien que una retirada de Scalia pugui ser coberta per un jutge més liberal, el que suposaria un canvi en la composició del Suprem. Ronald Reagan el va designar el 1986.
- Clarence Thomas. Nascut al sud, a Geòrgia, fa 67 anys, Thomas és un negre d’idees molt conservadores, nomenat per George Bush pare el 1991.
- Samuel Alito. Republicà, de 65 anys, de l’Estat de Nova Jersey. El 2006, George Bush el va portar al tribunal. Va ser hàbil a l’hora d’evitar tots els paranys del Senat, que no se n’acabava de refiar. Però l’entrada d’Alito va ser un triomf del sector dur.
Els progressistes
- Ruth Bader Ginsburg. Demòcrata, de 82 anys, és la justice més gran del tribunal. Fou elegida per Bill Clinton el 1993.
- Stephen Breyer. De Califòrnia, és un dels dos jutges que queden de l’època Clinton. De 77 anys.
- Sonia Sotomayor. Nacuda al Bronx, és una de les dues designacions de Barack Obama. En el seu cas, un gest envers les dones i els hispans. És una demòcrata progressista.
- Elena Kagan. Dona, liberal i jueva. I de Nova York, designada per Obama, que va poder salvar els obstacles senatorials.
Van ser Kagan, Sotomayor, Breyer, Ruth Bader Ginsburg i el republicà Anthony Kennedy els qui van decidir, fa uns mesos, legalitzar el matrimoni homosexual. Per cinc vots a quatre, les lleis de catorze estats de la Unió que prohibien el matrimoni homosexual foren rebutjades. També en aquest cas, un magistrat conservador va sumar el seu vot al dels quatre liberals. Als Estats units, a diferència del Tribunal Constitucional espanyol, moltes sentències són una sorpresa.
Si hi ha un sistema polític en què és evident la separació de poders és el nord-americà. El poder executiu, encarnat en el president, ha de conviure amb un Congrés, el legislatiu, amb dues cambres, que disposa de molts recursos de control del govern. El poder judicial és l’altra gran pota del sistema i té el seu cim en el Tribunal Suprem. És el Tribunal Constitucional de la primera potència mundial i juga un paper bàsic en el sistema polític. El Suprem ha estat determinant en moltes de les grans batalles ideològiques del país i del resultat de les eleccions del 2016 en dependrà el futur de la seva composició.
El Tribunal Suprem va jugar un paper central durant els anys seixanta, en plena campanya pels drets civils. Aleshores, amb figures com Earl Warren, l’organisme va ser controlat per jutges que van imprimir un segell liberal a moltes sentències. Fou així fins que, entrats els anys vuitanta, un tribunal amb molts magistrats grans es va trobar amb un Ronald Reagan que va aprofitar les vacants per conformar un tribunal conservador.
L’alt tribunal està format per nou magistrats que ho són de manera vitalícia. Quan es produeix una vacant, normalment per dimissió d’un magistrat per motius de salut, el president dels Estats Units nomena un nou jutge. Aquesta designació és més una proposta que altra cosa, ja que el designat ha de passar per un procés molt complex al Senat, que després d’analitzar la seva trajectòria i sotmetre’l a una entrevista, vota si aprova el nomenament o el rebutja. No és un tràmit, ja que en moltes ocasions la cambra ha eliminat candidats. Li va passar a Richard Nixon quan va voler col·locar-hi magistrats de la seva corda. Reagan va ser humiliat quan en el punt més àlgid del seu mandat, el conservador Robert Bork fou rebutjat en una votació dramàtica al Senat. Per tant, el president ha de ser molt prudent a l’hora de proposar candidats al tribunal.
Majoria conservadora des de Reagan
El Suprem té una majoria conservadora des de fa prop de trenta anys. Això s’ha notat en molts temes, tot i que els jutges, en ser-ho de per vida i no haver-se de sotmetre a processos de renovació, solen actuar al marge dels interessos immediats de partit. També hi ha casos en què un jutge elegit pel president d’un partit, acaba actuant de manera molt independent. Eisenhower, el president republicà que va designar el jutge Warren, es va plànyer tota la vida perquè un cop al Suprem, va convertir-se en un justice de posicions molt obertes: “Nomenar Warren ha estat el més greu error de la meva vida política”, va confessar.
Des de l’extrema dreta del Partit Republicà s’han fet campanyes per assegurar que, en cada vacant que es produís, s’imposés un candidat reaccionari. Però el cert és que la dreta més dura no ha assolit, per poc, els seus objectius. Actualment, dels nou magistrats en exercici, hi ha quatre demòcrates de línia en general liberal o progressista, tres republicans ultraconservadors i dos republicans moderats. Moltes decisions es prenen per cinc vots a quatre.
El centredreta
- John Roberts, el bushista que va irritar la dreta. Aquest jurista de Nova York, de 60 anys, va ser nomenat per George Bush el 2005. Membre del Partit Republicà, va formar part de l’equip jurídic de l’aleshores candidat Bush que va evitar un nou recompte a l’estat de Florida en les presidencials de l’any 2000. Aquelles eleccions foren incertes i molts analistes donaven per fet un capgirament del resultat a favor del demòcrata Al Gore si es tornaven a comptar els sufragis. Roberts va arribar a la presidència del Suprem amb l’aurèola de jutge conservador. Però un cop allí, ha sobtat partidaris i detractors. Ha fet esforços per cohesionar el tribunal i en alguna sentència, contra tots els pronòstics, ha arbitrat a favor de l’administració Obama, com en l’esmentada reforma sanitària.
- Anthony Kennedy. Californià, de 78 anys, republicà i de tarannà moderat, sovint ha estat el jutge decisiu en moltes votacions. Reagan el va designar el 1988.
El bloc ultraconservador
- Antonin Scalia. És, sens dubte, el gran líder del sector ultraconservador del tribunal. Republicà, carismàtic i amb voluntat de domini ideològic en l’organisme, té 78 anys i a la seva edat esdevé la peça decisiva en qualsevol canvi en la correlació de forces interna. Si els demòcrates guanyen la Casa Blanca el novembre de 2016, els sectors judicials progressistes confien que una retirada de Scalia pugui ser coberta per un jutge més liberal, el que suposaria un canvi en la composició del Suprem. Ronald Reagan el va designar el 1986.
- Clarence Thomas. Nascut al sud, a Geòrgia, fa 67 anys, Thomas és un negre d’idees molt conservadores, nomenat per George Bush pare el 1991.
- Samuel Alito. Republicà, de 65 anys, de l’Estat de Nova Jersey. El 2006, George Bush el va portar al tribunal. Va ser hàbil a l’hora d’evitar tots els paranys del Senat, que no se n’acabava de refiar. Però l’entrada d’Alito va ser un triomf del sector dur.
Els progressistes
- Ruth Bader Ginsburg. Demòcrata, de 82 anys, és la justice més gran del tribunal. Fou elegida per Bill Clinton el 1993.
- Stephen Breyer. De Califòrnia, és un dels dos jutges que queden de l’època Clinton. De 77 anys.
- Sonia Sotomayor. Nacuda al Bronx, és una de les dues designacions de Barack Obama. En el seu cas, un gest envers les dones i els hispans. És una demòcrata progressista.
- Elena Kagan. Dona, liberal i jueva. I de Nova York, designada per Obama, que va poder salvar els obstacles senatorials.
Van ser Kagan, Sotomayor, Breyer, Ruth Bader Ginsburg i el republicà Anthony Kennedy els qui van decidir, fa uns mesos, legalitzar el matrimoni homosexual. Per cinc vots a quatre, les lleis de catorze estats de la Unió que prohibien el matrimoni homosexual foren rebutjades. També en aquest cas, un magistrat conservador va sumar el seu vot al dels quatre liberals. Als Estats units, a diferència del Tribunal Constitucional espanyol, moltes sentències són una sorpresa.