Pascal Comelade: «El somni de qualsevol músic és sonar a un mateix»

L'intèrpret nord-català, un dels més excepcionals de la música actual, presenta el disc "Concepte general de la quincalla catalana" | Acompanya aquest nou àlbum amb les reedicions d'"El primitivisme" i "L'argot del soroll", dues obres cabdals

Pascal Comelade a Barcelona
Pascal Comelade a Barcelona | Esteve Plantada
27 de novembre del 2015
Actualitzat el 30 de novembre a les 7:18h
Serè, amb la veu tènue i una actitud a les antípodes de la gesticulació d'una estrella de la música. Així arriba Pascal Comelade (Montpeller, 1955) a la trobada que tenim pactada, defugint tot allò que imaginaríem d'una estrella de l'era moderna, aquesta que viatja entre el frenesí i els mass media, tan plena d'egoismes i exaltacions. Quedem al Raval, en un hotel de nom de ciutat on hi ha massa soroll, i aviat busquem una obaga on xerrar d'una de les obres més extraordinàries de la música actual. Vesteix de negre, no té pressa, no alça la veu, degusta la conversa.

Acaba d'aterrar a Barcelona per presentar Concepte general de la quincalla catalana (2015), amb material inèdit dels dos darrers anys, i les reedicions de dos dels seus discs més mítics. D'una banda, El primitivisme (1987), el gran punt d'inflexió de la seva obra, el millor disc d'uns vuitanta que suposen l'abandó de l'època electrònica. "A partir del 1983, vaig proposar-me un canvi radical que passava per la música instrumental, exclusivament en acústic i amb altres músics". Prova d'aquest nou rumb és un disc per qui no passa el temps. Reeditat fa quinze anys, ara hi torna en vinil, no només per aprofitar la tornada del format, "sinó per gaudir de l'excel·lent portada del Ceesepe, una de les millors dels meus discs".
 
El contingut conté alguns canvis, com no podia ser d'altra manera. "No m'interessa gens tornar a reeditar un disc tal com era", afirma, taxatiu. "En aquest cas, he guardat els temes principals", explica Comelade, "però hi he afegit alguns temes gravats durant el mateix període". La nova versió, a més, és una joia gairebé exclusiva, "n'hem fet una edició de només cent cinquanta còpies". De nou a la trinxera de l'alternativa, Comelade aposta per seguir on sempre ha estat, en les petites quantitats, allò que abans eren cassets i ara, si és el cas, vinils.
 

Pascal Comelade Foto: Esteve Plantada


Viscut com un abans i un després, El primitivisme és, sense cap mena de dubte, el seu primer gran disc. "Aquest període és fonamental en la meva carrera, sobretot perquè vaig començar a tenir bona premsa". Un ressò que s'anava ampliant i que difonia les bondats d'un músic català del nord, singular, especial i únic. "Puc dir que vaig sortir de l'underground per on em movia amb aquest disc i haig de reconèixer que la premsa em va recolzar molt".
 
L'impuls internacional, amb PJ Harvey i Robert Wyatt
 

L'altra reedició que Comelade presenta és, també, d'un dels seus treballs imperdibles: L'argot del soroll (L'argot du bruit, 1998), que amplia el disc amb noves versions, inèdits i d'altre material del mateix període, sense oblidar les sonades col·laboracions de PJ Harvey, Toti Soler o Robert Wyatt. També essencial en al seva trajectòria discogràfica, perquè amb aquest disc s'acaba la "dècada Virgin" (1992-2000) a França. "Amb L'argot du bruit vaig tenir molt bona acollida a Catalunya", amb una paradoxa, "que el disc mai va ser editat aquí". La reedició de 2015 és, de facto, la primera edició que es fa al nostre país.
 
Comelade manté l'ordre original d'un disc fet de manera rústega, posant-lo en una sola pista i anant-hi gravant instruments al damunt. "El públic hi trobarà material inèdit, d'arxiu, versions, etc". La contraportada es de l'Enric Casasses, poeta amb qui el músic nord-català ha fet diverses col·laboracions i incursions, convertint-se en una de les parelles artístiques més extraordinàries que ha donat el país. "Amb l'Enric ens coneixem el 1985, quan fèiem recitals al carrer i als bars". Una unió de directe. "El primer recital plegats el vam fer a l'antic Mercat de les Flors, en una cèlebre marató de la poesia". Corrien els vuitanta.
 
Publicació de l'obra integral l'any 2016
 
Més enllà d'un bon any, Comelade sempre ha mantingut el mateix discurs i la mateixa manera d'entendre la musica. "Al llarg de tot aquest temps he intentat inventar el meu propi idioma musical", fent públic el joc, perquè "el somni de qualsevol music és sonar a un mateix". Bingo: Pascal Comelade ja és una etiqueta per si mateixa, la projecció d'un so propi i clarament delimitat, al mateix temps que una manera de fer sentir la música, palpable en el so característic del piano i la joguina. "El pianet i el saxo de plàstic ja els vaig fer servir a partir als setanta, en un disc de musica electrònica anomenat Sequence paiennes (1978)".
 
Pascal Comelade Foto: Esteve Plantada

Amb un estil propi, però sempre en contínua evolució. És així com Comelade deixa anar una primícia que farà venir dentetes a tots els seus seguidors: "estic treballant en la caixa de la meva obra integral resumida". S'editarà a França el 2016 i porta tres anys treballant-hi. Potser aquesta antologia sigui la manera de posar en valor un llegat excepcional i una obra que batega. "Mai m'havia pensat que tindria aquest ressò, que seria tan respectat", confessa, aliè a l'starsystem imperant. "Formo part del món de l'espectacle, però me'n sento molt lluny", assegura.

"Tan aquí com a França, tinc pocs amics en el món de la música", potser degut al fet de formar part d'una generació que ha estat en "terra de ningú". "Sóc fill de l'època que va del maig del 68 fins a l'eclosió del punk, l'any 1977", una època "entre dos aigües" on no hi ha havia cultura oficial. "Per això encara tinc la mateixa manera de viatjar per aquest món de la música: no connecto amb entitats culturals oficials, no vaig a buscar subvencions, faig sempre autoproducció". Amb la serenitat d'aquells qui són tocats per una vareta màgica.
 
Un mètode intransferible
Un talent enorme segur que té un mètode intransferible. Més o menys. Em pregunto com composa Pascal Comelade. "Em poso al piano, o cinc minuts, o tota la tarda o tot el dia. Mentre toco, deixo gravant un casset. Paro la gravació quan hi ha alguna cosa que m'agrada i em quedo amb aquell trosset". És un tècnica totalment personal, diu, "segurament perquè sóc molt limitat en solfeig". No anota partitura, i no en llegeix durant els concerts. "En els directes, tinc un full amb els noms de les notes, sobretot per refrescar la memòria. No llegeixo cap nota, tot és lletra rere lletra", explica.
 
I, aleshores, ¿com s'ho fa per comunicar-se amb tots els músics que l'acompanyen? "Els envio indicacions escrites. I mai assagem", tal com ha passat amb l'orquestra que ara l'acompanya, assegura. "És un pla radical de directe que gairebé sempre ha funcionat. Per a mi, és l'única manera de sonar fresc, d'abandonar l'aspecte funcionarial de la música, que fa que cada concert sigui el mateix. I això és el pitjor. Sobretot en aquest món on jo em moc, de música instrumental". Un directe sense assaig ni estructura, perquè "l'estructura del disc, de la cançó i del directe ha de ser elàstica. El més important és ser totalment diferent en cada concert amb el mateix repertori".
Arxivat a