​Xavier Domènech aposta per un referèndum vinculant sense reforma constitucional

L'entrevista al cap de llista d'En Comú Podem a les eleccions espanyoles es fa a la llibreria Laie de Barcelona. Una bona elecció, perquè la cultura que s'hi acumula sembla que embolcalli i doni confiança a un candidat que no amaga la seva vocació d'historiador, i que no aspira a perpetuar-se en l'exercici professional de la política. Xavier Domènech (Sabadell, 1974) desprèn frescor i senzillesa, lluny dels dirigents que adopten una actitud impostada, acostumats a posar-se una careta per aguantar una sobreexposició al públic que, sovint, preferirien estalviar-se.

Creuem els dits perquè el ritme trepidant de la campanya i l'agressivitat de la política espanyola –i cada cop més també la catalana- no li restin aquesta dosi d'humanitat. Li queda poc més d'una setmana de treva. 

- A nivell personal, com afronta la campanya? 

- S'haurà de veure. És un canvi d'escenari radical, perquè estava portant polítiques de memòria a l'Ajuntament de Barcelona, una cosa que a més m'apassionava. I de cop haig de situar-me en un context completament nou, però a mesura que anem avançant cada cop em trobo amb més forces per tirar endavant, amb la qual cosa de moment em genera confiança. Jo no he viscut mai una campanya electoral. He participat en algunes campanyes ajudant o fent algun míting però no l'he viscut mai en directe. I a sobre sent el candidat. És un món desconegut encara per mi, i la valoració completa la faré el 21. Però, de moment, bé. Ser candidat evidentment és un honor, però també és una responsabilitat molt gran. I també té quelcom d'interessant i bonic, que és poder contactar molt amb la gent, parlar de moltes coses, i això m'està agradant. 

- S'ho agafa com una experiència?

- M'ho agafo com un repte en la mesura que crec que és necessari. De fet, mai m'havia imaginat a mi mateix fent això, però té certa lògica si t'ho mires amb perspectiva. Som la gent que venim de diversos activismes, però els intensifiquem a partir de la crisi i de la gestió d'aquesta crisi amb un relat absolutament injust. Comencem a implicar-nos molt, en les mobilitzacions contra les retallades, en la defensa de la universitat pública i participem d'aquella experiència absolutament transformadora que va ser el 15-M. Sóc historiador i m'encanta ser historiador. Però si t'ho mires amb perspectiva, té una certa coherència. Ara bé, que hi vegi coherència no vol dir que tingui cap desig de dedicar-me professionalment a la política. 

Xavier Domènech, als voltants de la llibreria Laie de Barcelona Foto: Adrià Costa

- El canvi de xip que ha hagut de fer és el mateix que li ha passat a Barcelona en Comú, perquè neix com una experiència municipal i en aquest moment es troba...

- Sí, en la decisió d'impulsar i buscar una confluència més àmplia. No m'ho havia mirat així, però sí, Barcelona en Comú fa la reflexió en dos plenaris, de forma relativament urgent, que la idea de canvi que s'havia protagonitzat el 24 de maig que va molt més enllà de Barcelona. Tenim Madrid, Cadis, La Corunya, Santiago, Ferrol, Saragossa... i tot això ha de poder-se mostrar i impulsar un canvi que també ens afecta, que és el canvi de les majories al Congrés dels Diputats.

- Parla d'una reflexió feta de forma relativament urgent... 

- Hi va haver un plenari en què es va plantejar aquest debat. El temps de gestació està relacionat amb la intensitat del moment que estem vivint.

- Consultant a ICV i Podem, semblava que la decisió de posar-lo de cap de llista era presa bàsicament des del nucli més independent de Barcelona en Comú. Falta coordinació en aquest engranatge de forces polítiques i espais diferents?

- Una cosa és Barcelona en Comú i l'altra és la candidatura de què formo part. Barcelona en Comú és un espai de confluència en sí mateix de tots aquests actors. Si no hi hagués hagut aquesta experiència prèvia d'un any, no hauria estat possible gestar En Comú Podem. Potser algunes coses no es van fer de forma virtuosa i s'hauran de millorar. Però pel que fa a la meva candidatura, me la van traslladar abans diverses persones d'espais que conformen la confluència. El meu nom emergeix de tots plegats. És un nom bastant de consens. 

- Fins a quin punt és difícil la feina entre actors d'orígens i tradicions diferents com ICV o Podem?

- Insisteixo, Barcelona en Comú ja és un espai de confluència en què hi ha ICV i Esquerra Unida. Aquesta experiència ja s'ha fet. Ara, el que estem vivint és un espai de confluència nou que genera altres espais, com l'elaboració programàtica, que reuneix entorn de 400 persones un cap de setmana que treballen d'una forma fantàstica i això es passa a un debat ciutadà, i després s'anirà cap a una síntesi. Això ja hi era, no és tan nou en aquest sentit, per a nosaltres. 

 - Parlem de programa. Assumeixen el programa de Podem, que en els últims dies s'ha anat explicant, o tenen particularitats pròpies?

- Tenim programes amb l'esperit similar, però com que fins diumenge no el presentem i no el tenim acabat de tancar, se'm fa difícil especificar més. Evidentment hi ha tota una part nacional més potent, en termes culturals i d'altres àmbits. L'esperit diferent respon a realitats nacionals diferents. 

- Ho pregunto perquè van a buscar un grup propi al Congrés.

- Sí, som una confluència i una coalició catalana, d'obediència catalana, que tindrem un grup parlamentari propi. Aquest és un dels acords pel qual treballem, perquè entenem que és la forma més clara d'expressió de la realitat diferencial. Establim una aliança amb Podem perquè entenem que compartim moltes coses, compartim la necessitat de fer fora el PP, la diagnosi que el bipartidisme no forma part de cap solució en aquests moments sinó que forma part del problema i la diagnosi que el canvi no el representa Ciutadans perquè o és una crossa del bipartidisme o en el seu programa social és més neoliberal que fins i tot el PP. Compartim una sèrie de mesures, com la lluita contra la corrupció, i també un element bàsic: la solució del debat sobre l'encaix o no encaix de Catalunya, entenent que no encaix és una Catalunya independent i que ho han de decidir els catalans i catalanes. I que això passa per la realització del dret de decidir. Ara mateix som l'única candidatura que ho planteja; hem construït l'aliança amb subjectes del canvi a Espanya, no només Podem sinó totes les confluències per crear l'escenari que ho faci possible. És a partir d'aquest marc que tenim una aliança ferma. I també perquè el canvi a favor de les classes populars i les classes mitjanes d'aquest país es produeixi. 

- Parlant de la relació Catalunya-Espanya, el programa de Podem, amb l'afegit que s'ha fet aquesta setmana sobre el referèndum, us trobeu còmodes?

- Compartim l'anàlisi que el dret de decidir és un dret d'expansió de la democràcia. I treballar per això significa no només que nosaltres hi treballem, sinó que hi estan treballant els altres companys de l'Estat. Aquestes seran les primeres eleccions generals en les quals el dret de decidir es posarà a debat. Això és possible a Catalunya perquè nosaltres ho hem proposat, i no ho està proposant ningú més. I això és possible perquè hi ha un subjecte de canvi a l'Estat que quan el seu candidat, Pablo Iglesias, és cridat a La Moncloa i Mariano Rajoy li vol oferir un pacte antisecessionista, ell surt i des d'allà diu que no només no assumeix el pacte sinó que tot passa per un referèndum. Això ho diu el senyor Pablo Iglesias a La Moncloa. Crec que per molt que revisem les hemeroteques no trobarem una declaració igual. 

- No resto valor als gestos, però a qui ho vulgui criticar, haver de fer un afegit al programa, com va passar aquest dimecres, per deixar més clara l'aposta pel dret de decidir, li dóna arguments. 

- Sí, però al programa ja s'esmentava el dret de decidir abans de l'afegit. Si es tractava que comunicativament això estava funcionant malament, doncs no hi ha problema, es canvia sense més. Però insisteixo que sortint Pablo Iglesias a La Moncloa, dient el que va dir, se'm fa difícil d'entendre als que parlen d'ambigüitat. 

- Tal com queda al programa, en cas que Podem guanyés, que pogués governar ja sols o amb pacte...

- Hi ha dues vies. Hi ha una via que és més virtuosa jurídicament però és una via llarga, perquè és la via que et porta a iniciar un procés constituent a l'estat espanyol, i que t'ha de portar a canviar la Constitució. Això vol dir que el dret de decidir es jugaria en un camp més general. I hi ha una via que és menys virtuosa en termes jurídics, però que és més ràpida i, en termes polítics, és més coherent. La via més coherent és agafar l'article 92 de la Constitució i la llei que desenvolupa els referèndums, de 1980, que et permet fer consultes via referèndum. Prèviament a l'obertura d'un procés constituent a l'Estat o d'una reforma constitucional, hi ha un referèndum en el qual els catalans i catalanes responem a una pregunta clara, sense preguntes arbre...

- Una pregunta binària, de sí o no?

- Sí, entenc que és la millor. És el model escocès. Tot i que això és una proposta del govern britànic, democràticament la trobo millor. Llavors, et trobes gent que et diu que vol que el no es converteixi en una tercera via. Bé, doncs llavors s'han de fer propostes. Es fa la pregunta que s'ha de fer i si la pregunta sortís que sí, ja hi ha una decisió prèvia. La resposta és vinculant, políticament, i això obre la porta a estudiar vies per concretar-la. Aquesta via, jurídicament, no és tan virtuosa, però és la via política. El que tenim clar, el nostre compromís a aquestes eleccions és un referèndum. Creiem que és un conflicte de base política. 
 
- Abans citava Ciutadans, i deia que no és regeneració sinó una forma de neoliberalisme. No són creïbles les seves propostes de regeneració de les administracions i el discurs de canvi, a Espanya?

- Nosaltres coneixem Ciutadans des de fa molts anys, però en aquest marc és un actor nou.

- Els han conegut en la política lingüística, per exemple. 

- Exacte. Però les propostes que estan fent ara són en un marc diferent i això no ho acabem de percebre. Les propostes estrelles de Ciutadans són com la del contracte únic. I això ho fan molt bé perquè no sembla una reforma laboral però sí que ho és. Aquesta mesura, si s'explica, significa que tardaríem catorze anys a cobrar la indemnització per acomiadament que ara podem cobrar amb un contracte. Té efectes de reforma laboral com totes les que hem viscut dels noranta fins ara. Per a mi, és anar a les mesures econòmiques i socials que ens han portat a la crisi i vendre-les com una solució de la crisi. Fa temps que coneixem Ciutadans però, quan emergeix com una alternativa, és després que el president del Banc Sabadell, Josep Oliu, digui que necessiten un Podem de dretes. I han rebut suport notori de tots aquests sectors. 

- Abans parlava de classes mitjanes i de classes populars. Diferències entre aquests col·lectius?

- Ara entrem en la fase Owen Jones i Chavs (rialles).

- Exacte. Permetem-nos un moment de teoria que a la gent li interessa més del que sembla, no només als malalts de la política. 

- Em sembla perfecte. 

- Li ho pregunto perquè per trobar solucions als problemes de la gent, cal una bona diagnosi. Si no, el que es fa només són polítiques de cara a l'estètica. El primer per trobar respostes és entendre quins són els actors. 

- Molt bona pregunta. Tot aquest debat és una inquietud que té molta gent i que el llibre de l'Owen Jones planteja, la dimonització de la classe obrera. Hi ha un llibre d'Andrés Bilbao que es diu De obreros a ciudadanos, que es publica als anys vuitanta, i que és molt interessant. Es pregunta, durant la dècada dels setanta, a la població com se sent, i a quina classe social pertany. La majoria de la població es declara de classe obrera, perquè hi ha un orgull de classe. En canvi, als anys vuitanta, la majoria de la població es declara de classe mitjana. Quan em refereixo a les classes populars, m'estic referint al que clàssicament es considerava classe obrera o treballadora. És veritat que en la classe mitjana hi ha molta precarització, i aquests són els elements que expliquen moltes actituds davant de la crisi. Als noranta, el neoliberalisme porta a la precarització de moltes persones que s'autorepresentaven com la classe mitjana. 

- És que, ara, les classes, més aviats són per edats. Els que tenen de quaranta anys en amunt encara són o aspiren a certa classe; i els que estem per sota, tenim clar que no arribem ni a classe mitjana. O a classe mitjana com s'entenia abans. 

- Jo vaig poder estudiar i fer un doctorat en una universitat per l'edat que tinc. Una persona de la meva mateixa condició amb vint anys de diferència, no sé si ara pot fer el mateix que jo. Hi ha un problema que té a veure amb el període històric, i això és gravíssim. Això és gros. Si tingués una altra edat, potser no hauria pogut fer el mateix. En termes de justícia, ho trobo brutal. 
 
- I el problema és que, per tal que una persona més jove pugui fer el mateix, ara, la pregunta és inevitable: qui ho paga, quan els mercats et diuen que tens un deute com estat galopant i amb prou feines pots pagar els interessos?

- Bé, amb prou feines pots pagar els interessos, però nosaltres hem destinat 100.000 milions d'euros a rescatar els bancs, si bé és cert que uns 60.000 són de cobertura, i d'aquests només se n'han tornat un 4%. I el mateix Albert Rivera ja va dir públicament que aquests diners no es tornarien. A partir del 2013, els bancs han tingut beneficis augmentats fins al 2015. Nosaltres hem plantejat la creació d'un impost de solidaritat per fer pagar els bancs. Que no és un impost, és un retorn. Tenim un frau fiscal que està a l'entorn dels 80.000 milions d'euros a l'estat espanyol i que a Catalunya és de 16.000 milions d'euros. 80.000 de frau, i 50.000 de desinversió pública en retallades. No veig que aquests diners no hi siguin. Veig que hi ha interès a fer veure que no hi ha alternativa a això per construir un model de societat. Per això emergim nosaltres públicament, per evitar-ho i no només revertir-ho, sinó per construir alternatives. 

- Si la solució és clara, per què fa un any Podem estava disparat a les enquestes de l'estat espanyol, i ara pel que mostren els sondejos és molt més improbable que sigui opció de canvi de govern?

- Perquè, evidentment, aquestes opcions polítiques no tenim el suport de l'Íbex-35; no tenim el suport de certs interessos. Però, a més, entremig, han passat coses. Hi ha hagut processos de construcció de nous projectes polítics, en els quals ha participat Podem. Barcelona i Madrid estaven en mans de CiU i del PP. En el cas de les Illes i del País Valencià... a València hi havia una hegemonia del PP. Ara hi ha Compromís, hi ha MÉS però també hi ha Podem, que ha participat d'aquesta possibilitat de canvi. Han passat moltes coses. Tenim la confiança, que s'ha de treballar, que ara mateix hi ha un 30% dels potencials electors del 20-D que no han definit el seu vot, parlo de memòria, i crec que un 24% han dit que votarien. La variabilitat és molt gran i el que ens toca és treballar.

- Abans d'acabar, tornant a Catalunya i a Barcelona en Comú, què ha canviat el 20-D respecte al 27-S? Per què Barcelona en Comú i l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, tanca una llista quan a les eleccions catalanes no va voler intervenir a cap acte de Catalunya Sí que es Pot?

- Quan hi ha les eleccions del 27-S, Barcelona en Comú es planteja el debat de participar-hi. I hi ha diverses coses. Una que és prioritària: s'acabava d'entrar a l'Ajuntament de Barcelona. I la meva percepció, des de dins, és que Barcelona és una ciutat-estat. El nivell d'intensitat, d'interaccions que hi ha allà a nivell internacional és absolutament extraordinari, i calia assegurar que l'entrada es fes en condicions, que es construïssin els equips humans. Per a mi mateix, que estic atent als moviments polítics, seguir la campanya catalana em costava perquè estaves dotze o tretze hores a l'ajuntament i arribaves a casa petadíssim. El que va decidir, en aquell moment, Barcelona en Comú és que la prioritat era assegurar l'aposta pel municipalisme i el canvi a la ciutat. Però aquesta primera fase, en què ja s'han constituït els equips humans i tot funciona, se supera. I, també, que el PP estigui o no estigui al poder, no és quelcom menor per ningú. Ni per cap dels temes que tenim sobre la taula, ni pels socials, ni pels nacionals. Això és el que ens ha portat aquí.