22
de novembre
del
2015
Actualitzat
el
09
de febrer
del
2017
a les
16:38h
“Comencem a les 7 del matí a observar l'horitzó. Cada dia és diferent, veus l’estat de la mar i penses que serà una jornada més o menys tranquil·la, que els d’avui arribaran en condicions fàcils, que les embarcacions resistiran. Però després no és així”. Gerard Canals fa 14 anys que és socorrista. Mai abans havia fet de voluntari en una acció humanitària, però des de fa tres mesos es troba desplaçat a l’illa grega de Lesbos.
“Som socorristes i estem salvant vides", diu el missatge gegant que es desplega en entrar al web de l’ONG Proactiva Open Arms, creada a corre-cuita al setembre d’aquest any. Davant de l’entrada massiva de refugiats a Lesbos i del pensament que "alguna cosa s’ha de fer", l’Òscar Camps, director de l’empresa Proactiva Serveis Aquàtics –dedicada al salvament i socorrisme a les platges de la costa catalana, valenciana i canària- va passar a l’acció. “L’Òscar ens va reunir un dia els quatre coordinadors i ens va explicar la seva idea. Ens va preguntar si el volíem acompanyar i així va començar tot”, relata Canals, un dels coordinadors de l’ONG. 
A principis de setembre, l'Òscar Camps es va traslladar amb el seu equip de socorristes a l’illa de Lesbos (Grècia) per salvar a refugiats que intenten accedir a la costa grega. Actualment, també es troben a l’illa de Chios. Van començar amb els 15.000 euros d’estalvis propis que disposaven, uns diners que es van consumir en un mes de rescats a més de 30.000 persones, entre les quals vells, nens i dones embarassades. “Van aparèixer unes fotografies a les xarxes socials de quatre nens ofegats a una platja de Turquia. I vam pensar: si nosaltres ens dediquem a això a les nostres platges, per què allà s’estan morint i ningú els ajuda?”, explica el director Òscar Camps al web de Proactiva.
La primera intenció dels socorristes era fer una feina organitzativa però de seguida van veure que havien de salvar vides. L’ONG la van crear expressament només per aquesta emergència. El primer dia a l’illa grega, a principis de setembre, ja es van tirar a l’aigua a rescatar a gent a 300 metres de la costa. “Molts d’ells no neden, no tenen la cultura nostra de les activitats a les piscines o al mar. Van molt vestits, amb botes, i les armilles que porten no els serveixen de gaire en aquestes condicions”.
En un principi eren quatre, ara ja són 10 socorristes que fan torns durant més de 18 hores diàries. “I no donem a l’abast. Cada dia atenem un mínim de 20 embarcacions, plenes amb 40-50 persones. Calcula: uns 1.000 refugiats diaris, de dilluns a diumenge. No sé com s’atreveixen a pujar-hi per creuar els 9 quilòmetres que separen la costa turca de la grega”. La necessitat no té dies de descans. “Ara sembla que s’estan involucrant una mica més els guardacostes grecs i Frontex”.
Gerard Canals no percep que estigui en marxa una solució imminent a la crisi humanitària dels refugiats. Si hi hagués intenció política, segons ell, això no estaria passant. Ells no haurien d’haver creat una ONG per socórrer a gent desesperada. “Si es volgués deixar passar a la gent de manera controlada es podria fer. Resulta molt car dedicar recursos al salvament. Amb una entrada segura als països, la gent no s’ofegaria i s’evitarien les màfies”.
Fa unes setmanes, van fer un rescat d’un naufragi de 300 persones que havien caigut a l’aigua. “Hi van haver més de 30 morts. No es va poder fer més. Van començar a les 3 de la tarda i es va allargar fins a la matinada. Érem quatre persones amb motos aigua, a alta mar i transportàvem fins a tres refugiats en cada viatge. Hi havia molt mala mar i no vam poder amb tots”, es lamenta Canals recordant el moment. “Si hi hagués la voluntat de que no passés això, no passaria. Si jo pogués muntar un operatiu amb els recursos necessaris, no s’ofegaria ningú. Falta gent competent en el salvament, allà hi ha pocs socorristes professionals”.
La travessa per mar és una de les fases més dures del viatge dels refugiats. Les seves embarcacions són molt precàries. El risc de morir ofegats és molt alt. L’equip de Proactiva Open Arms va començar fent una inspecció a la zona per entendre els punts calents d’on podien arribar més bots. Actualment, cobreixen 17 km de costa per terra i per mar, ajudant a que els refugiats desembarquin amb seguretat. "Els podem veure des d’on surten a la costa turca perquè col·laborem amb altres ONG que han arribat a la zona i han instal·lant punts de vigilància”. Canals explica que hi ha equips de mèdics i d’atenció primària que els faciliten roba eixuta, menjar i beure pel primer dia, els porten a un camp de refugiats amb serveis secundaris.
“Gent gran, amb problemes de mobilitat, nadons de dies, embarassades, són de totes les edats. Fugen dels seus països en guerra, perquè ja no resisteixen més". Un dels fets que destaca és la diferència entre els sirians i la resta de refugiats d'altres nacionalitats. "Els sirians s'assemblen molt als europeus. És com si ens passés a nosaltres: d'haver de deixar casa nostra, gafaríem una petita motxilla amb roba, el telèfon mòbil per comunicar-nos, molts tenen un smartphone. Baixen tranquil·lament de l’embarcació, et donen les gràcies per l’ajuda, etc.”.
En general, a cada barca hi ha, almenys, un mòbil. "No arriben mesclats, sinó per nacionalitats i el preu que paguen a les màfies varia molt en funció de les hores del dia i de l’estat de la mar. Esperen en habitacions d’hostals amuntegats fins que els avisen que han de sortir ràpidament per embarcar". La sortida es fa des de punts diferents de la costa turca. Els fan pagar entre 1.200 i 1500 dòlars, per persona. I aquí no hi ha descomptes per l’edat. Sí per l’estat de la mar o l’hora del dia, on es pot aconseguir una rebaixa si s’assumeix el risc afegit. Cap de les embarcacions que han vist, Gerard Canals, en 90 dies d’acció voluntària estava en condicions. “És tot material reciclat. Els millors són els típics bots de ferris que arriben a les roques i allà quedaran durant anys”.
L’empresa Proactiva Serveis Aquàtics va posar el material inicial de principis de setembre. Després es va obrir una campanya crowdfunding on les primeres setmanes ja van recaptar prou fons per ampliar el nombre de persones al lloc i comprar més material de salvament. En aquests moments compten amb dues motos d’aigua, una bona embarcació pròpia i una altra, rebuda per una donació directa. El temps que encara s’hi estaran és incert.
Canals considera que cal una vigilància més acurada que la que estan fent per part dels governs. “Nosaltres ja tenim el reconeixement de la gent que sent que s'ha de fer alguna cosa. Tenim el seu respecte i per tant l’obligació de continuar endavant. Ens quedarem a Lesbos fins que ens arribi el finançament individual que estem rebem. Però els governs haurien de posar els seus propis equips de salvament”.
El dia s’acaba. Els voluntaris del torn del vespre es quedaran vigilant fins a les 8, tot i que saben que si l’estat de la mar empitjora, els tocarà restar alertes fins a la matinada. “Nosaltres anem al dia a dia. Demà no sabem què passarà, però des de primera hora tornarem a les nostres posicions”.
“Som socorristes i estem salvant vides", diu el missatge gegant que es desplega en entrar al web de l’ONG Proactiva Open Arms, creada a corre-cuita al setembre d’aquest any. Davant de l’entrada massiva de refugiats a Lesbos i del pensament que "alguna cosa s’ha de fer", l’Òscar Camps, director de l’empresa Proactiva Serveis Aquàtics –dedicada al salvament i socorrisme a les platges de la costa catalana, valenciana i canària- va passar a l’acció. “L’Òscar ens va reunir un dia els quatre coordinadors i ens va explicar la seva idea. Ens va preguntar si el volíem acompanyar i així va començar tot”, relata Canals, un dels coordinadors de l’ONG.
Els socorristes voluntaris inicien la jornada pendents de l'horitzó. Foto: Sergi Cámara
A principis de setembre, l'Òscar Camps es va traslladar amb el seu equip de socorristes a l’illa de Lesbos (Grècia) per salvar a refugiats que intenten accedir a la costa grega. Actualment, també es troben a l’illa de Chios. Van començar amb els 15.000 euros d’estalvis propis que disposaven, uns diners que es van consumir en un mes de rescats a més de 30.000 persones, entre les quals vells, nens i dones embarassades. “Van aparèixer unes fotografies a les xarxes socials de quatre nens ofegats a una platja de Turquia. I vam pensar: si nosaltres ens dediquem a això a les nostres platges, per què allà s’estan morint i ningú els ajuda?”, explica el director Òscar Camps al web de Proactiva.
La primera intenció dels socorristes era fer una feina organitzativa però de seguida van veure que havien de salvar vides. L’ONG la van crear expressament només per aquesta emergència. El primer dia a l’illa grega, a principis de setembre, ja es van tirar a l’aigua a rescatar a gent a 300 metres de la costa. “Molts d’ells no neden, no tenen la cultura nostra de les activitats a les piscines o al mar. Van molt vestits, amb botes, i les armilles que porten no els serveixen de gaire en aquestes condicions”.
Dos voluntaris de Proactiva fan senyals a una embarcació perquè entri per una zona més segura. Foto: Sergi Cámara
En un principi eren quatre, ara ja són 10 socorristes que fan torns durant més de 18 hores diàries. “I no donem a l’abast. Cada dia atenem un mínim de 20 embarcacions, plenes amb 40-50 persones. Calcula: uns 1.000 refugiats diaris, de dilluns a diumenge. No sé com s’atreveixen a pujar-hi per creuar els 9 quilòmetres que separen la costa turca de la grega”. La necessitat no té dies de descans. “Ara sembla que s’estan involucrant una mica més els guardacostes grecs i Frontex”.
Gerard Canals no percep que estigui en marxa una solució imminent a la crisi humanitària dels refugiats. Si hi hagués intenció política, segons ell, això no estaria passant. Ells no haurien d’haver creat una ONG per socórrer a gent desesperada. “Si es volgués deixar passar a la gent de manera controlada es podria fer. Resulta molt car dedicar recursos al salvament. Amb una entrada segura als països, la gent no s’ofegaria i s’evitarien les màfies”.
Fa unes setmanes, van fer un rescat d’un naufragi de 300 persones que havien caigut a l’aigua. “Hi van haver més de 30 morts. No es va poder fer més. Van començar a les 3 de la tarda i es va allargar fins a la matinada. Érem quatre persones amb motos aigua, a alta mar i transportàvem fins a tres refugiats en cada viatge. Hi havia molt mala mar i no vam poder amb tots”, es lamenta Canals recordant el moment. “Si hi hagués la voluntat de que no passés això, no passaria. Si jo pogués muntar un operatiu amb els recursos necessaris, no s’ofegaria ningú. Falta gent competent en el salvament, allà hi ha pocs socorristes professionals”.
Una metgessa voluntària i un membre de Proactiva rescaten una nena amb pànic després del viatge en barca Foto: Sergi Cámara
La travessa per mar és una de les fases més dures del viatge dels refugiats. Les seves embarcacions són molt precàries. El risc de morir ofegats és molt alt. L’equip de Proactiva Open Arms va començar fent una inspecció a la zona per entendre els punts calents d’on podien arribar més bots. Actualment, cobreixen 17 km de costa per terra i per mar, ajudant a que els refugiats desembarquin amb seguretat. "Els podem veure des d’on surten a la costa turca perquè col·laborem amb altres ONG que han arribat a la zona i han instal·lant punts de vigilància”. Canals explica que hi ha equips de mèdics i d’atenció primària que els faciliten roba eixuta, menjar i beure pel primer dia, els porten a un camp de refugiats amb serveis secundaris.
“Gent gran, amb problemes de mobilitat, nadons de dies, embarassades, són de totes les edats. Fugen dels seus països en guerra, perquè ja no resisteixen més". Un dels fets que destaca és la diferència entre els sirians i la resta de refugiats d'altres nacionalitats. "Els sirians s'assemblen molt als europeus. És com si ens passés a nosaltres: d'haver de deixar casa nostra, gafaríem una petita motxilla amb roba, el telèfon mòbil per comunicar-nos, molts tenen un smartphone. Baixen tranquil·lament de l’embarcació, et donen les gràcies per l’ajuda, etc.”.
Un home d'edat avançada és ajudat per l'equip de socorristes Foto: Sergi Cámara
En general, a cada barca hi ha, almenys, un mòbil. "No arriben mesclats, sinó per nacionalitats i el preu que paguen a les màfies varia molt en funció de les hores del dia i de l’estat de la mar. Esperen en habitacions d’hostals amuntegats fins que els avisen que han de sortir ràpidament per embarcar". La sortida es fa des de punts diferents de la costa turca. Els fan pagar entre 1.200 i 1500 dòlars, per persona. I aquí no hi ha descomptes per l’edat. Sí per l’estat de la mar o l’hora del dia, on es pot aconseguir una rebaixa si s’assumeix el risc afegit. Cap de les embarcacions que han vist, Gerard Canals, en 90 dies d’acció voluntària estava en condicions. “És tot material reciclat. Els millors són els típics bots de ferris que arriben a les roques i allà quedaran durant anys”.
L’empresa Proactiva Serveis Aquàtics va posar el material inicial de principis de setembre. Després es va obrir una campanya crowdfunding on les primeres setmanes ja van recaptar prou fons per ampliar el nombre de persones al lloc i comprar més material de salvament. En aquests moments compten amb dues motos d’aigua, una bona embarcació pròpia i una altra, rebuda per una donació directa. El temps que encara s’hi estaran és incert.
Canals considera que cal una vigilància més acurada que la que estan fent per part dels governs. “Nosaltres ja tenim el reconeixement de la gent que sent que s'ha de fer alguna cosa. Tenim el seu respecte i per tant l’obligació de continuar endavant. Ens quedarem a Lesbos fins que ens arribi el finançament individual que estem rebem. Però els governs haurien de posar els seus propis equips de salvament”.
Vigilant l'horitzó amb binocles nocturns Foto: Sergi Cámara
El dia s’acaba. Els voluntaris del torn del vespre es quedaran vigilant fins a les 8, tot i que saben que si l’estat de la mar empitjora, els tocarà restar alertes fins a la matinada. “Nosaltres anem al dia a dia. Demà no sabem què passarà, però des de primera hora tornarem a les nostres posicions”.