Pep Martorell: «Ningú millor que Mas pot explicar Catalunya a Brussel·les, Berlín o a la BBC»

Pep Martorell (Reus, 1975) és director general de Recerca de la Generalitat. Forjat a la Unió de Joves d’UDC, en l’escola de quadres que va impulsar Antoni Castellà, ha estat un dels referents del nucli sobiranista que ha fundat la nova formació Demòcrates de Catalunya. De cara a les negociacions per formar el nou Govern, li fa por que l’estètica entorpeixi un futur que veu a l’abast. Com a responsable de la política d’investigació a Catalunya, destaca la continuïtat d’unes línies estratègiques que han generat les bases d’unes estructures sòlides per a la ciència catalana.
 
- El 7 de novembre es va fer el congrés de constitució de Demòcrates de Catalunya. Vostè n’ha estat escollit membre de la seva executiva. Què creu que pot aportar aquest nou partit?

- Nosaltres ens hem presentat com hereus de la Unió Democràtica fundada el 1931. Volem aplegar el que podríem definir com la tradició de la democràcia cristiana, o si es vol del pensament socialcristià i d'una concepció de valors humanistes. Però volem anar més enllà. Demòcrates també s’explica dins la dinàmica engegada entre nova i vella política.

- Vostès sorgeixen d’UDC, després d’una trencadissa interna molt considerable.

- Sí, i que esclata en un moment de definició dins del procés nacional que vivim. Però fixi’s, jo diria que, a banda del tema nacional, que genera un fort debat en el partit, i que és el detonant de la ruptura que es viu, estic convençut que la crisi produïda en el si d’Unió no s’entén sense el xoc entre vella i nova política. Crec que una de les divisions de fons a UDC van girar entorn al que enteníem molts sobre les formes de fer política.
 
- Demòcrates de Catalunya representaria així unes formes innovadores d’entendre la política? Me’n podria donar algun exemple?

- Des del començament, hem fet una aposta molt clara per un sistema de llistes obertes, per uns mecanismes de finançament del partit del tot nous, transparents, renunciant a l’endeutament perquè quedi clar que no volem hipoteques. També hem apostat per agilitar uns mètodes de comunicació interna i de participació. Un exemple ha estat la consulta interna que vam organitzar oberta als nostres voluntaris per decidir si es ratificava un acord de coalició amb Convergència Democràtica. Doncs ho vam fer, vam preparar la consulta en pocs dies i vam aconseguir que participés més de la meitat dels nostres voluntaris.
 
- Vostès formen part de Junts pel Sí. Com veu l’estat de negociacions amb la CUP? És Mas o res?

- Miri, parlaré amb molt de respecte per tothom. Però en les democràcies occidentals, quan s’inicien contactes amb els partits de cara a una majoria parlamentària, les forces minoritàries tenen el dret de condicionar els programes de govern i les polítiques dels qui, tot i guanyar, no disposen d’una majoria absoluta. Ara, a mi em fa por que les coses es bloquegin per qüestions estètiques. El 27-S, el món va interpretar molt bé el que va passar, que l’independentisme va guanyar, ara cal que no ens aturi l’estètica.

Mas o res? Diria que el qui sí que importa. I totes les forces del bloc sobiranista han de valorar molt en fred qui pot gestionar millor la situació, qui pot presentar el cas de Catalunya en el concert internacional, qui és el millor portaveu del país tant si parla a la BBC com si s’adreça a un fòrum empresarial, o ha de buscar interlocutors a Brussel·les o a Berlín. Ara per ara, això no hi ha ningú que ho pugui fer millor que Artur Mas.
 
- El país viu una transició nacional enmig de certa provisionalitat. Però les grans línies de recerca requereixen estabilitat.

- Els plans de recerca tenen una dinàmica al marge de les contingències electorals. Els grans plans d’investigació de la Unió Europea són per 5-6 anys, els plans estatals per 4-5 anys, els nostres plans nacionals també per 4-5 anys. Per tant, algunes incerteses no afecten especialment el món acadèmic.  

- Quina inflexió s’ha produït en política de recerca en els darrers anys? Es pot parlar d’un abans i un després?

-Tothom situa l’abans i el després a finals dels noranta i inicis del 2000. I està vinculat a l’arribada d’Andreu Mas-Colell, primer com a comissionat i després com a conseller. Val a dir que el sistema estava madur perquè es produís un canvi. Els anys vuitanta van servir per estabilitzar el sistema acadèmic. Hi ha la primera llei universitària a l’Estat, s’ordenen les carreres. Els noranta, sobretot a Catalunya, s’adrecen a fer que els estudis universitaris puguin ser accessibles universalment. Es creen les universitats de Girona, la Rovira i Virgili a Tarragona, la Pompeu Fabra… S’estableix un sistema d’universitats públiques que ja no varia. Ens anem situant a nivells estàndards europeus. Es crea la UOC. Entrada la dècada dels 2000, ens enfoquem cap a la investigació. Es posen en marxa els grans projectes intensius en recerca: el programa de la fundació Icrea de captació de talents internacional, s’enforteixen els programes de doctorat.

 - Hi ha hagut continuïtat en aquest esforç de recerca?

- Sí. Les bases establertes no van canviar ni en el primer ni en el segon tripartit, quan es va engegar el Pacte nacional per a la recerca i innovació. En l’àmbit d’universitat i recerca, hi ha hagut una política de país. Si no, no tindríem els resultats que tenim.
 
- Es pot parlar d’una política d’èxit?

- En el sistema de recerca podem parlar d’inputs i outputs. Els inputs són els recursos que captes quan competim per aconseguir finançament. I els outputs són bàsicament allò que publiques i la qualitat del que publiques. A mi m’agrada comparar-me amb Europa. Fer-ho amb Espanya és poc rellevant actualment. Nosaltres som l’1,5% de la població de la Unió Europea i publiquem el 3% de la ciència que s'hi publica. En publicacions s’utilitzen dos índexs, el del nombre de treballs publicats i el d’impacte, que mesura la qualitat i es plasma en les citacions que obtenen les publicacions. I pel que fa a la captació de diners, podem dir el mateix. Tots els nostres indicadors de captació de recursos estan des del 2,5% cap amunt. Dit d’una altra manera, el sistema català de recerca sempre obté notes que estan com a mínim en el 50% més del que ens tocaria per població.  

- I això és gràcies a…

- Gràcies a la capacitat d’atreure talent, i a la feina enorme dels milers de professionals que s’hi aboquen. També a la continuïtat que hem sabut mantenir.

- Digui’m les darreres bones notícies que hi ha hagut en recerca a Catalunya.

- Cada dia en tenim. A casa nostra, i a tot el món, sempre tenim el mateix problema. Costa molt ser noticia i gairebé només ho som quan es tracta d’avenços en el terreny de la cura de malalties. Que és una part molt important, però una part. Jo destacaria d’ara mateix la tasca feta pels equips de la Vall d’Hebron en el tema de biòpsies líquides, que serà un canvi de paradigma en el combat contra el càncer. Una altra conquesta rellevant ha estat el premi Breakthrough 2015, premiat amb tres milions d’euros, que ha guardonat el projecte T2K, sobre física de neutrins, un programa molt sofisticat, on hi hi trobem diversos centres d’investigació, entre ells l’Institut de Física d’Altes Energies (IFAE), on hi trobem persones com Enrique Fernández, de la UAB.
 
- No ser estat és un entrebanc.

- Certament. No som estat, però pensant en temes de futur, passi el que passi al país, hem de consolidar el que tenim. I el nostre sistema comença a estar madur per transferir coneixement al mercat i poder crear riquesa, noves empreses i ocupació.