​Gabriel Rufián: «Confio enormement en la CUP perquè em sento molt proper a ells»

Gabriel Rufián (Barcelona, 1982) és, des de dissabte passat, el cap de llista d'ERC al Congrés. Dos dies després, es passejava pel Parlament, el lloc on s'ha fet aquesta entrevista, i no parava de rebre elogis. Tant de membres d'Esquerra com de convergents que hi havien compartit moments de la campanya del 27-S i actes de Súmate o de l'ANC. Fins i tot, a mitja conversa, havia d'atendre les felicitacions d'una consellera, contenta de veure'l en una llista encara que no sigui la seva. I aquí és on Rufián demostrava que ja té els deures fets, perquè ni així perdia el fil de les preguntes. Pocs minuts abans, havia intervingut en un programa radiofònic al costat del seu  número dos. La conversa començava així, repassant la figura de Joan Tardà, amb qui un servidor havia compartit moments intensos a Madrid. 

- La veritat és que Tardà és un polític poc comú. Trenca esquemes. 

- Ho vaig comentar dissabte, al consell polític d'ERC. Estava a la universitat l'any 2004, i recordo que se'm va acostar un amic i em va dir que havia vist un senyor, al Congrés, dient-li al PP i al PSOE el que ningú no els deia. I protestant i indignant-se com nosaltres. Em vaig posar el vídeo quan vaig arribar a casa i era Joan Tardà. I d'allò ja en fa una dècada. Vaig pensar que aquest home, en quatre minuts, havia transmès més dignitat i decència que segons qui en legislatures senceres. És com quan demanes a un nen petit qui vol ser de gran. En el meu cas, és Joan Tardà. Per a mi, de debò, és un honor enorme.

- A la facultat, s'hauria imaginat que encapçalaria una llista al Congrés?

- No m'ho prenc com una cosa individual. Per a molts de nosaltres, que vam començar al carrer, a les places, era impensable arribar a segons quins llocs. Pensàvem que la política era la de dins, no la que fèiem nosaltres a fora. Però bé, crec que això diu molt d'aquest procés. El fet que gent que havíem estat al carrer puguem arribar a liderar de la forma més humil possible segons quin projecte. 

 - Al marge de Súmate, i de l'ANC, no havia militat a cap més organització o partit.

- No. Jo em vaig criar a Santa Coloma de Gramenet i, tot i que els meus pares es van conèixer en un míting polític, mai no vaig militar enlloc. Però no perquè no sentíssim interès per la política. Tot el contrari. Érem d'aquella gent que parlàvem contínuament de política però no ens sentíem representats per cap partit. La meva família ve de l'esquerra més a l'esquerra, i consideràvem que l'esquerra estava traïda i no representada. Fèiem política als bars, a les tertúlies, a les places, a les manifestacions. Hi ha cert discurs paternalista i de pedigrí, i molta gent, durant aquest temps, m'ha preguntat: tu qui ets, d'on véns i què has fet? Bé, doncs com tants altres, he treballat, he estudiat i m'he buscat la vida. Que no hagis militat mai enlloc no significa que siguis menys polític que un altre. Al contrari, he vist gent a places amb un pes polític molt més gran que segons qui que ha estat al partit tota la vida. S'ha de trencar una mica amb això. 

- En aquells temps, fa deu anys, com veia ERC? Menys pròxima?

- No, recordo perfectament la figura de Carod-Rovira, quan estava a la facultat. Molts de nosaltres comentàvem que segurament seria president de la Generalitat, el 2008. Allò era el 2004, i ho recordo perfectament. Potser és perquè estava articulant un discurs molt diferent a l'habitual d'Esquerra, tenint clar que ERC és un partit que ha representat moltes coses al llarg de la seva història. És el partit de Companys. Dit això, també és cert que Junqueras, el junquerisme, ha interpel·lat a molts de nosaltres, a tota la tradició progressista i d'esquerres que, possiblement, abans no ens sentíem interpel·lats. Però bé, al final crec que ERC ha fet l'esforç de ser el que sempre havia estat: un partit d'esquerres, republicà i catalanista. Actualment, em sembla un dels millors llocs des d'on defensar la república catalana. 

- A Madrid, què s'hi ha d'anar a fer?

- Anem a ocupar un espai de poder enorme, agradi més o menys. Intentarem explicar el que passa aquí. Hi anem per dir a aquells que ens neguen la nostra pròpia identitat i fins i tot la victòria electoral que s'equivoquen, i que estan mentint. I que aquí s'ha iniciat un procés tan gran com és un procés d'autodeterminació. Que Catalunya ja és una república independent, perquè la gent ho ha votat. Podem no anar-hi, o podem anar-hi i fer-ho. Perquè, si no hi anem, li estem regalant la imatge de Catalunya a Albert Rivera, per exemple, o a García Albiol. O a aquells que ens diuen que aquí no ha passat res, que dos milions de persones no són res. 

- El 20-D també es llegirà com un pols entre CDC i ERC. 

- Estem en un moment d'acumulació de forces. Entenem que no va de guanyar un partit, va de guanyar un país, que de fet ja l'hem guanyat. Que CDC també es presenti i defensi això o el que els sembli, benvingut sigui. Fa poc, veníem d'una coalició amb ells i havíem defensat un projecte comú. Així que, en el meu cas, i estic convençut que per a aquells que conformen la candidatura, fins i tot per als que venim de les antípodes ideològiques del que representa Convergència, no són adversaris ni molt menys. Són una força més que en principi aniran a defensar el procés que aquí s'està vivint. Si més no, nosaltres estem molt convençuts que sí que ho farem. Cadascú s'ho sap. 

- És partidari de defensar a ultrança la presidència de Mas o d'optar per una altre candidat que permeti l'acord amb la CUP?

- La veritat és que l'escenari alternatiu a què no s'assoleixi un acord és tan negatiu que ni tan sols hem de contemplar-lo. Estic convençut que al final s'assolirà un acord perquè sempre ha estat així. També es deia que pel 9-N no s'aconseguiria cap acord i per fer les plebiscitàries tampoc. I sempre s'ha aconseguit. La CUP sempre ha demostrat un sentit d'estat i de responsabilitat molt més gran del que molts consideraven. Jo confio enormement en la CUP, més que res perquè em considero molt proper a ells en molts sentits. I estic convençut que tots aquells que ara els critiquen tant, s'equivoquen, perquè és un partit i una proposta política que sobretot entén que mai no farà el joc a l'estat espanyol. I no assolir un acord és fer-li el joc a l'estat espanyol. Dit això, hem d'entendre que la CUP, durant tota la campanya va dir que no investiria Mas, i Junts pel Sí va dir que el seu candidat era Mas. Toca posar-se d'acord, toca negociar, tampoc no és tan negatiu. 
 
- Es pot seguir eixamplant l'independentisme cap a l'esquerra si la CUP cedeix i investeix Mas?

- Falta memòria amb la CUP. La CUP ha demostrat moltes coses i és una mica injust que tanta gent els digui que són uns irresponsables. Ells han defensat des del primer minut que no farien segons qui president. I Junts pel Sí deia que sí. També s'ha d'entendre que Junts pel Sí té molts més vots que la CUP. Jo estic convençut que l'alternativa, insisteixo, és tan negativa que fins i tot aquells representants de la CUP i les assemblees que estan tan en contra de Mas, entendran que, si no hi ha acord, aquí, qui governa? Governa Rajoy, Rivera o Sánchez. Estic convençut que al final s'assolirà un acord. I pot ser qualsevol. És com aquell debat fratricida que hi va haver sobre les llistes, sobre com afrontar el 27-S. Al final, el que importa és que s'arribés a un acord i tirar endavant. Se li ha de treure dramatisme i càrrega emocional. Entenc que és molt nostre, això del dramatisme, però tampoc no n'hi ha per tant. 

- Parlem del nou estat. El castellà ha de ser cooficial amb el català?

- És un debat per al procés constituent. El castellà, en tant que és un dels idiomes més parlats del planeta, no necessita cap tipus de protecció especial. Dit això, la situació lingüística actual no suposa cap problema. Per què canviar-ho? Sigui com sigui, si s'optés per la cooficialitat, ens hem de plantejar el per què. Potser el millor seria no tenir cap llengua oficial, però per altra banda, el català és un idioma parlat per deu milions de persones que necessita una enorme protecció. Jo que m'he criat a Santa Coloma, vaig viure una de les primeres etapes de la immersió i estic molt orgullós d'això. I entenc, perquè ho he viscut, que el català necessita ser protegit. És un debat per més endavant, però penso que la llengua de Catalunya ha de ser el català, que és la llengua pròpia, d'aquest país. 

- Sobre la seva persona. Gabriel Rufián ha treballat en condicions precàries, com la majoria de joves de la seva edat. 

- Jo sóc fill de la precarietat. Vaig començar a treballar per pagar-me els estudis universitaris en uns grans magatzems, molt coneguts, i després vaig passar a una botiga de roba, també molt coneguda, del centre de Barcelona. Sempre amb contractes precaris. I després vaig començar a treballar en el meu sector, el de les Relacions Laborals. Que, al final, també és precarietat absoluta. Sóc mileurista de tota la vida. També és cert que vaig començar de becari i després he anat millorant, però sempre condicionat per la precarietat que caracteritza la nostra generació. I encara és pitjor per a la gent que ve al darrera. La gent que té vint-i-pocs anys no sap què és un contracte indefinit. Però bé, és un dels grans reptes del futur. Perquè molts de nosaltres no estem aquí per canviar una bandera per una altra, la gent no menja pàtria. La gent, el que vol, és canviar-ho tot i nosaltres estem aquí per això. 

- Ha pensat que, ficant-se en aquest món i sent diputat, pot perdre la consciència de barri?

- No, jo vinc d'una tradició familiar i política molt determinada. És impossible. Jo arribo a casa meva i t'asseguro que faig el mateix que abans, tinc el mateix entorn. El meu fill, la meva dona. A més, la gran majoria de la llista hi anem amb la intenció d'estar-hi un dia, dos o tres. Tan de bo hi estiguem el menys temps possible. No anem a fer res més que defensar el vot dels catalans i a estar el menor temps possible allà. I, en el meu cas, recordo sempre una cosa que em va dir el meu avi quan vaig començar la universitat: "ets el primer universitari de la família. No t'ho creguis, perquè Miguel Hernández va ser jornaler, i va ser un dels grans poetes. Així que, al final, que tinguis uns estudis determinats, és secundari".