01
de novembre
del
2015
Actualitzat
el
02
de novembre
a les
11:05h
L'acció policial que es va efectuar el passat cap de setmana a Barcelona i que va tenir com a resultat el precintat del Teatre Principal de Barcelona per dur a terme "activitats no ajustades a llicència", ha retornat a l'actualitat l'ús d'aquest local, situat al número 27 de la Rambla, precisament en un moment en que l'Ajuntament de Barcelona es proposa negociar la seva compra per destinar-lo a usos socials, en un projecte que inclou també l'adquisició de l'antiga Foneria de Canons, també situada a la mateixa via. El Teatre Principal és actualment propietat del Grup Balañá.
Més enllà dels plans del consistori, el que és cert és que el Teatre Principal és un edifici històric de la ciutat, de fet és actualment el teatre més antic de Barcelona. La seva construcció com a Casa i Corral de Comèdies s'inicià el 1596 en terrenys propietat de l'Hospital de la Santa Creu, que en serà propietària de l'edifici fins a principis del segle XX. Uns anys abans de la construcció del teatre ja s'hi feien representacions teatrals en un recinte provisional gràcies a un privilegi concedit pel rei Felip II per fer-hi "funcions de música i declamació", en règim d'exclusivitat a la ciutat, monopoli que es va mantenir fins el 1833. El 1601 el primigeni edifici es va donar per acabat, però es va haver de reedificar poc després per problemes de construcció. El projecte definitiu va dotar de coberta l'espai, a diferència dels patis o 'corrals' habituals a l'època. Va ser conegut com a Corral de Comèdies i posteriorment com a Cases de l'Òpera.
Al llarg del segle XVII, el recinte va programar de forma regular, amb un repertori majoritàriament en castellà i amb obres prèviament estrenades a Madrid, en especial les de Calderón. L'any 1714, després de la caiguda de Barcelona i la fi de la Guerra de Successió, les noves autoritats van voler tancar el teatre, però la intenció no reeixí. El 1728 es va ampliar, i el 1760, una nova reforma va dotar el teatre de mil places d'aforament. El 1776 s'hi construí una façana monumental, amb forma còncava, l'única part de l'edifici que va sobreviure a l'incendi del 1787, però que no és l'actual, ja que posteriorment va ser substituïda.
Croats, caputxins i liceistes
En tot cas, el 1788 el teatre es va reconstruir i va adoptar el nom de Teatre de la Santa Creu. Durant el segle XVIII s'hi va representar preferentment òpera italiana, d'acord amb les modes escèniques de l'època, i al segle XIX el teatre es va obrir a les comèdies i la sarsuela. Finalitzat el règim de monopoli, el Teatre de la Santa Creu va començar a tenir competidors, especialment del proper Gran Teatre del Liceu i el Teatre Nou. va ser l'època dels grans enfrontaments entre aficionats, constituint-se els bàndols dels croats -els favorables al teatre de la Santa creu-, els caputxins –a favor del Teatre Nou-, i els liceistes.
El 1840 el teatre adopta el nom actual de Principal, amb la intenció de reivindicar una suposada primacia que la resta de locals posaven en dubte i que finalment guanyaria el proper Gran Teatre del Liceu, malgrat que va ser el Principal el que va estrenar òperes com Aida i Lohengrin. El 1847 es va construir la nova façana, projectada per Francesc Daniel Molina i Casamajó. A la segona meitat del segle XIX el Principal va caure en declivi, i el 1889 va córrer el risc de ser enderrocat, se'n va salvar gràcies a la pressió popular
De teatre a cinema
Amb l'arribada del segle XX el teatre combina les representacions teatrals amb projeccions cinematogràfiques, fins que un segon incendi, l'any 1913, situa el Principal altre cop en hores baixes, de les que pràcticament mai no es recuperaria. El 1918 va passar a mans privades, que el va reconvertir en el cinema Principal Palace, on també s'hi feien espectacles de revista i sarsuela. Els anys 1924 i 1933 va patir novament incendis. Acabada la Guerra Civil el nom es castellanitza i passa a ser Principal Palacio i l'edifici és reformat per allotjar-hi el frontó Jai Alai, els Billares Monforte, el cabaret Cúpula Venus i fins i tot durant un temps una casa de cites.
Fins a finals dels anys 80 va funcionar com a cinema, i posteriorment va acollir representacions teatrals, però sense programació estable, fins que va tancar l'any 2006, moment en que es va negociar, sense èxit, la compra de l'edifici per part de l'Ajuntament. Des de l'any 2013 el Principal ha viscut una darrera etapa com a sala de festes, discoteca i local multiusos, on s'hi han fet desfilades de moda, presentacions culturals i espectacles de cabaret. Ara, amb l'activitat de la sala sota sospita, s'obre un nou camí per a aquest edifici històric de Barcelona, que podria tenir un ús social si prospera la intenció de l'Ajuntament d'adquirir-lo.
Més enllà dels plans del consistori, el que és cert és que el Teatre Principal és un edifici històric de la ciutat, de fet és actualment el teatre més antic de Barcelona. La seva construcció com a Casa i Corral de Comèdies s'inicià el 1596 en terrenys propietat de l'Hospital de la Santa Creu, que en serà propietària de l'edifici fins a principis del segle XX. Uns anys abans de la construcció del teatre ja s'hi feien representacions teatrals en un recinte provisional gràcies a un privilegi concedit pel rei Felip II per fer-hi "funcions de música i declamació", en règim d'exclusivitat a la ciutat, monopoli que es va mantenir fins el 1833. El 1601 el primigeni edifici es va donar per acabat, però es va haver de reedificar poc després per problemes de construcció. El projecte definitiu va dotar de coberta l'espai, a diferència dels patis o 'corrals' habituals a l'època. Va ser conegut com a Corral de Comèdies i posteriorment com a Cases de l'Òpera.
El Teatre Principal , en una imatge de finals del segle XIX
Croats, caputxins i liceistes
En tot cas, el 1788 el teatre es va reconstruir i va adoptar el nom de Teatre de la Santa Creu. Durant el segle XVIII s'hi va representar preferentment òpera italiana, d'acord amb les modes escèniques de l'època, i al segle XIX el teatre es va obrir a les comèdies i la sarsuela. Finalitzat el règim de monopoli, el Teatre de la Santa Creu va començar a tenir competidors, especialment del proper Gran Teatre del Liceu i el Teatre Nou. va ser l'època dels grans enfrontaments entre aficionats, constituint-se els bàndols dels croats -els favorables al teatre de la Santa creu-, els caputxins –a favor del Teatre Nou-, i els liceistes.
El 1840 el teatre adopta el nom actual de Principal, amb la intenció de reivindicar una suposada primacia que la resta de locals posaven en dubte i que finalment guanyaria el proper Gran Teatre del Liceu, malgrat que va ser el Principal el que va estrenar òperes com Aida i Lohengrin. El 1847 es va construir la nova façana, projectada per Francesc Daniel Molina i Casamajó. A la segona meitat del segle XIX el Principal va caure en declivi, i el 1889 va córrer el risc de ser enderrocat, se'n va salvar gràcies a la pressió popular
De teatre a cinema
Amb l'arribada del segle XX el teatre combina les representacions teatrals amb projeccions cinematogràfiques, fins que un segon incendi, l'any 1913, situa el Principal altre cop en hores baixes, de les que pràcticament mai no es recuperaria. El 1918 va passar a mans privades, que el va reconvertir en el cinema Principal Palace, on també s'hi feien espectacles de revista i sarsuela. Els anys 1924 i 1933 va patir novament incendis. Acabada la Guerra Civil el nom es castellanitza i passa a ser Principal Palacio i l'edifici és reformat per allotjar-hi el frontó Jai Alai, els Billares Monforte, el cabaret Cúpula Venus i fins i tot durant un temps una casa de cites.
Façana del Teatre Principal. Foto: Adrià Costa