25
d'octubre
del
2015
Actualitzat
a les
16:06h
Just al principi de la Rambla, al número dos d'aquesta principal via del centre de Barcelona, s'alça l'antiga Foneria de Canons, un edifici actualment propietat de la Generalitat de Catalunya que l'Ajuntament de Barcelona preveu comprar per destinar-lo a usos socials. L'immoble, assignat a la Direcció General del Patrimoni amb una superfície de terreny de 702,08 metres quadrats i una superfície construïda total de 3,380,91 metres quadrats, té una història al darrera que inicia el seu camí a finals del segle XVII i que forma part de les vicissituds que ha viscut la ciutat.
Efectivament, va ser després de la fi de la Guerra dels Segadors quan es va construir aquest edifici, destinat a l'ús que indica el seu nom, el de fondre canons per a l'artilleria, esdevenint una veritable indústria militar per a l'època. Ara bé, aquesta utilització es va donar per finalitzada arran de la desfeta del 1714, quan els decrets del primer rei Borbó, Felip V, van limitar la construcció i ús d'armes a tot el Principat, una regulació que va afectar l'ús principal d'aquest edifici. Malgrat tot, l'edifici va continuar utilitzant-se com a foneria, per bé que va caldre canviar els usos militars per d'altres, en concret religiosos, ja que es va fer servir per fondre campanes. En aquest edifici es van fondre algunes de les campanes de la catedral, com la Tomassa i l'Honorata.
Més d'un segle més tard, l'edifici va ser adquirit el 1844 per Manuel Girona, que el va convertir en seu del Banc de Barcelona, primera institució bancària de l'Estat, moment en el qual l'edifici va perdre ja per sempre el seu caràcter de foneria per passar a tenir funcions de tipus administratius. Això va comportar una transformació profunda i completa de l'edifici, incloent la construcció d'una nova planta, que va ser finalitzada el 1858. Les obres van ser dirigides per l'arquitecte Josep Oriol Mestres Esplugas, que va redissenyar la façana amb l'estil classicista que mostra actualment, incloent-hi el grup escultòric en marbre que corona la porta principal, obra dels dels germans Vallmitjana.
A començaments del segle XX el banc va fer fallida, i l'immoble es va convertir en seu de la Companyia Espanyola de Turisme, i posteriorment, Comandància General del Cos de Sometents i caserna de la Guàrdia Civil. Acabada la Guerra Civil, l'edifici va ser requisat per les autoritats franquistes, assignat al Govern Militar i destinat a usos castrenses, entre els quals jutjats, oficines i una farmàcia militar. El 1990 es va restaurar la façana i l'any 2003 va ser adquirida per la Generalitat al Ministeri de Defensa, amb la intenció d'instal·lar-hi l'Institut Europeu de la Mediterrània, un projecte que no va prosperar. Des d'aleshores no se li ha donat cap ús.
Actualment està catalogat com a Bé Cultural d'Interès Local, per bé que el seu estat, després d'anys sense cap mena d'intervenció denota la necessitat d'una actuació urgent, que podria arribar si fructifica la intenció de la regidoria de Ciutat Vella d'adquirir aquest immoble, juntament amb el Teatre Principal, situat molt a la vora, per dedicar-lo a equipament ciutadà, convertint un edifici que va néixer com a indústria militar en un bé d'ús públic i social.
Efectivament, va ser després de la fi de la Guerra dels Segadors quan es va construir aquest edifici, destinat a l'ús que indica el seu nom, el de fondre canons per a l'artilleria, esdevenint una veritable indústria militar per a l'època. Ara bé, aquesta utilització es va donar per finalitzada arran de la desfeta del 1714, quan els decrets del primer rei Borbó, Felip V, van limitar la construcció i ús d'armes a tot el Principat, una regulació que va afectar l'ús principal d'aquest edifici. Malgrat tot, l'edifici va continuar utilitzant-se com a foneria, per bé que va caldre canviar els usos militars per d'altres, en concret religiosos, ja que es va fer servir per fondre campanes. En aquest edifici es van fondre algunes de les campanes de la catedral, com la Tomassa i l'Honorata.
Façana de l'edifici de l'antiga Foneria de Canons. Foto: Adrià Costa
Més d'un segle més tard, l'edifici va ser adquirit el 1844 per Manuel Girona, que el va convertir en seu del Banc de Barcelona, primera institució bancària de l'Estat, moment en el qual l'edifici va perdre ja per sempre el seu caràcter de foneria per passar a tenir funcions de tipus administratius. Això va comportar una transformació profunda i completa de l'edifici, incloent la construcció d'una nova planta, que va ser finalitzada el 1858. Les obres van ser dirigides per l'arquitecte Josep Oriol Mestres Esplugas, que va redissenyar la façana amb l'estil classicista que mostra actualment, incloent-hi el grup escultòric en marbre que corona la porta principal, obra dels dels germans Vallmitjana.
A començaments del segle XX el banc va fer fallida, i l'immoble es va convertir en seu de la Companyia Espanyola de Turisme, i posteriorment, Comandància General del Cos de Sometents i caserna de la Guàrdia Civil. Acabada la Guerra Civil, l'edifici va ser requisat per les autoritats franquistes, assignat al Govern Militar i destinat a usos castrenses, entre els quals jutjats, oficines i una farmàcia militar. El 1990 es va restaurar la façana i l'any 2003 va ser adquirida per la Generalitat al Ministeri de Defensa, amb la intenció d'instal·lar-hi l'Institut Europeu de la Mediterrània, un projecte que no va prosperar. Des d'aleshores no se li ha donat cap ús.
Actualment està catalogat com a Bé Cultural d'Interès Local, per bé que el seu estat, després d'anys sense cap mena d'intervenció denota la necessitat d'una actuació urgent, que podria arribar si fructifica la intenció de la regidoria de Ciutat Vella d'adquirir aquest immoble, juntament amb el Teatre Principal, situat molt a la vora, per dedicar-lo a equipament ciutadà, convertint un edifici que va néixer com a indústria militar en un bé d'ús públic i social.