El Gran Wyoming: «La reforma del Constitucional mostra que el PP vol seguir repartint estopa als ciutadans»

Fa uns quatre anys que tot va esclatar. Quatre anys on la gent ha dit “prou” a retallades, a imposicions, a impunitats, al desprestigi del poder, a la crisi, a la corrupció. Un crit que vol regirar el ja cèlebre statu quo, i que vol transformar, a base d’acció, la societat. Aquest és el germen de No estem sols, un documental rodat l’any 2014 que retrata "la força i la imaginació" dels moviments socials d’aquests darrers temps arreu de l'Estat espanyol. Dirigida per Pere Joan Ventura i amb la producció del Gran Wyoming i Pere Portabella, el film vol ser un testimoni de la vivesa dels moviments d'agitació social que han sorgit, amb una força inusitada, de la base popular. Amb ells tres, conversem de la nova etapa que ha de marcar el futur de la vida política de l'Estat i de Catalunya, amb la força d'un document audiovisual estrenat aquest darrer divendres, convertit en el testimoni d'una revolució que s’està fent ara mateix, que estem vivint en temps real, sense escapatòria possible.

- No estem sols està protagonitzada per “actors reals” i posa el focus en els actius d’una situació viscuda no fa gaire dies. Creuen que calia fer aquest documental perquè aquests “actors reals” estan encara massa silenciats? És potser aquesta la “majoria silenciosa” de la qual es parla tant?
 
- Pere Portabella (P.P.): No és que fes falta fer la pel·lícula, l’únic que hem fet és agafar una cosa que era evident. Tota aquesta gent ja era al carrer i porten tres o quatre anys fent performances i manifestacions sense que cap partit les hagi convocat.
 
- Gran Wyoming (G.W.): Amb el documental no volem atribuir-nos la la funció del “creador”, en absolut. Per què hem fet la pel·lícula? Doncs mira, per la mateixa raó que, en aquest país, sempre et demanen una factura. A mi, quan faig un tràmit purament burocràtic em demanen la “fe de vida”. És increïble, oi? Et preguntes “vols més fe de vida que ser aquí just davant teu, que sóc viu?”. Doncs no, has de portar un paper on digui que ets viu! I aquesta és, ni més ni menys, la funció de la pel·lícula: deixar constància d'uns fets, fer el retrat d'una situació.
 
- És la voluntat d'anar més enllà d'allò que han fet “oficial” els mitjans convencionals el que els ha mogut a produir i dirigir No estem sols?
 
- P.P.: Avui, ja no és només la televisió, una ràdio o un diari qui informa. Hi ha moltíssimes d’imatges que, al llarg de quatre intensos anys, s’han anat distribuint per la xarxa. La difusió d’aquest moviment ve certificada per milions de persones.
 
- Pere Joan Ventura (P.J.V.): Els mitjans “convencionals” tracten un conflicte obrer, una manifestació, l’existència d’una marea blanca o verda, com si fossin notícies que són fets individuals, sense context. És aquí on entrem nosaltres, amb una pel·lícula que té la missió fonamental de reflectir que això no és així, que la geografia de la indignació s’ha escampat per tot l’Estat espanyol.
 
- Al llarg del film veiem gent que passa “de la queixa a l’acció”. Fins al gran “clic” que va provocar aquest canvi d’actitud, ¿què passava a l’Estat espanyol? Els ciutadans estàvem adormits?
 
- P.P.: Hi ha dos moments crucials que ho expliquen tot, i que fan que s’iniciï un procés que passa de la por i de la impotència a la indignació. El primer, quan el Tribunal Constitucional (TC) es carrega l’Estatut, l’any 2010. Allò implica una revolta fortíssima, amb manifestacions tremendes. El segon, el 15-M, que és on es recull l’esclat de tota la indignació davant la destrossa que fan les “polítiques de l’austeritat” i, sobretot, com a reacció contra la corrupció i la impunitat dels corruptes. D’allà ve una onada de milions de persones que es segueixen mobilitzant, encara ara. Fixem-nos, però, que si preguntem a cadascun d’aquests indignats o manifestats quin model de societat volen, en molts casos seria diferent. El que sí saben, tots ells, és que així no es pot seguir.
 
- Vist amb la perspectiva del temps, ¿podem dir que algunes coses ja han canviat des d’aquella gran explosió ciutadana?
 
- P.P.: Radicalment. Ja veurem què passarà després de tot això, però el que és cert és que ara ja som en el canvi. El tema és no parar el “procés” engegat.
 
- Queda clar que el moment és únic, que som en ple canvi, com diuen. Però, ¿que fa que s'arribi al punt en què l’Estatut no tira endavant i la gent reacciona, o que s’arribi a produir un 15-M, o que a Europa hi hagi una cua d’indignació, cada vegada més latent?
 
- P.P.: S'explica perquè passem de la passivitat –provocada pel temor i pel desprestigi de la política– a la iniciativa. Els ciutadans comencen a organitzar-se i apropiar-se dels espais públics. Aquí coincideix amb el “no” a l’Estatut, que provoca grans mobilitzacions, i que les transforma en performances on la gent és feliç. Aquí, a Catalunya, la cosa que trenca “la roca del poder” és la independència, agafar la utopia com a camí a seguir. I aquest procés només pararà quan l’empenta de la gent acabi.
 
- G.W.: A la pel·lícula El cuirassat Potemkin (Sergei M. Eisenstein, 1925) expliquen que l’inici de la revolució russa és quan es podreix carn dins d’un cuirassat. Això fa que es munti un motí, que afusellin els amotinats i que Moscou es cabregi. Però, ja hi havia el substrat. I aquí ha passat que hi ha una gran indignació, provocada per la impunitat dels corruptes, cosa que ha dotat a la massa d’una gran veritat. També han confluït diversos factors: un, una gran massa de gent amb tothom al mateix bàndol; i dos, que els ciutadans han decidit que estaven vivint una gran estafa. És inqüestionable! Ells, els munyidors de l’estafa són els primers que ho saben, i no tenen arguments per combatre-ho.
 
- Potser és per això que el president del govern espanyol s’oculta, sistemàticament.
 
- G.W.: No s’oculta pas! És que el president treballa en una altra direcció, al marge de tot això... i no té res a dir, evidentment. Ell es dedica a organitzar la fugida del que està passant en benefici dels “seus”. El president no pot afrontar-ho, perquè és impossible fer-ho des de la raó. El bosc és allà, efectivament. I l’incendi és un espectacle brutal. Com ha pogut passar? Doncs fàcil: tenim la calor i que no es neteja la muntanya. Amb aquests elements, una simple burilla pot cremar un país sencer.
 
- P.P.: La crisi també ha jugat un paper positiu a l'hora de desencadenar aquesta situació, barrejant-se amb l’austeritat, amb la retallada de drets, amb la manipulació del TC, amb els nomenaments de militants del PP en organismes de l’Estat, etc. Però també amb l’empobriment de la població, que ha fet que les classes mitjanes gairebé desapareguin del mapa.
 
- La pel·lícula posa en primer pla aquesta nova organització, assembleària i transversal. Hem passat de l’organització vertical de la política a un altre sistema. Això provoca vertigen?
 
- P.P.: El moll de l’os és que la incertesa la tenim nosaltres, però també Obama, Merkel i la Xina. Hem de saber comptar amb l’imprevist. El factor de risc el té tothom i, a partir d’ara, hem de ser sensibles a les incerteses i hem de tenir present l’atzar. El que sí que és totalment cert és que ara mateix hi ha condicions molt bones per canviar les coses.
 
- En un moment del documental, el Gran Wyoming canta una cançó amb una lletra que diu “Hasta que sientan todo el miedo ellos”. Creuen realment que la por ha canviat de bàndol?
 
- G.W.: Això és una espècie de consigna que era a l’ambient del 15-M. El sotmetiment de la gent ha vingut a través del terror, de “la doctrina del shock”. Però, en canvi, els “indignats” volen fer de la revolució una cosa lúdica, això que ells en diuen “la doctrina del txoko”, no pas la del “shock”. Ara mateix, la ciutadania està totalment desproveïda de drets. Si féssim avui aquesta pel·lícula podríem acabar tots a la presó, simplement per retratar la veritat! Això és “la doctrina del shock”: sotmetre la gent per a què segueixi les normes.

- Pel que fa a la independència, també podem dir que la por també ha canviat de bàndol?
 
- G.W.: En el vostre cas, algú s’haurà de plantejar algun dia què coi fem amb la independència. Si infles un globus, hauràs de saber quina pressió pot aguantar abans que no exploti. I aquí som: han volgut rostir el pollastre abans de matar-lo. I el pollastre no vol entrar al forn.
 
- P.P.: Això demostra una cosa: els poders no és que tinguin por, és que estan en pànic absolut! Ho tenen tot a perdre. Els poders financers són els qui condicionen la política, gent que no votarem mai ni sabem qui són. Converteixen en deute el que és una bombolla digital.
 
- L’esquerra sempre té l’obligació moral d’intentar fer la revolució. Des de Catalunya, però, tenim la impressió que hi ha una esquerra a l’Estat espanyol que ha fet la vista grossa a la nostra indignació, que ni tan sols no s’ha posicionat.
 
- G.W.: La situació de Catalunya, traient el tema de la independència, és la mateixa que a tot arreu. Veig exactament les mateixes cares que a d'altres llocs.
 
- Però aquí tenim un component d’identificació nacional i un propòsit a aconseguir, una “utopia”, tal com afirmava Pere Portabella, diferent a la que es té en d’altres llocs.
 
- P.P.: El problema del moment que viu Catalunya és que les diferències entre diferents regions d’Espanya són diferències que es corresponen no només a identitats, sinó al desig de pertinença amb els altres socis. Aquí, a banda del component identitari o social, es barreja que no ens interessa seguir a l’Estat “perquè el soci que tenim al poder ens està amargant l’existència i me’n vull anar”.
 
- P.J.V.: L’esquerra d’Espanya també n’està fins al capdamunt, en aquest sentit no hi ha diferències. El que passa aquí també passa allà, sens dubte.
 
- A d'altres punts de l’Estat no demanen la secessió. Aquí sí.
 
- P.P.: El tema és que nosaltres anem més lluny, però no per raons capricioses. Si el Partit Popular (PP) no arriba a impugnar al TC els resultats de les votacions de l’Estatut (que es va aprovar al Parlament, a les Corts Generals i amb un Referèndum), estaríem d’una altra manera. N'estic totalment segur.
 
- G.W.: A més, això pertany a una estratègia molt ben elaborada. Qui està portant a terme l’enfrontament entre els ciutadans són unes persones que, a Catalunya, són residuals. Com que aquí teníeu la vostra pròpia dreta nacional (CiU), qui governa a l’Estat i qui té el poder central és insignificant. I això és molt difícil de sostenir! També cal afegir que aquests senyors [del PP] viuen de l’enfrontament i guanyen amb l’enfrontament. Si el PP amb tot això està remuntant! Hi ha una declaració de Rajoy que és absolutament ridícula: “este problema se soluciona siendo más didáctico”. Que ho digui ell el converteix directament en un pallasso. Tota aquesta gent, davant de l'incendi que hi ha, només va tirant benzina!
 
- Aquest darrer dijous, sense anar més lluny, van fer una reforma de la Llei del Constitucional.
 
- G.W.: Això demostra que només volen seguir repartint estopa als ciutadans. És una reforma que permet empresonar el president que surti del Parlament català! Aquesta reforma no l’han fet aprofitant la majoria absoluta: la fan sense cap mena de diàleg, han arribat a un punt en què ni tan sols els cal fer un debat parlamentari. Està ben clar que volen crear una situació de molt més enfrontament. Per cert, prenen decisions unilaterals amb majoria d’escons i minoria de vots, una situació que, quan es parla de Catalunya, sembla que té molta importància...

- Veu impossible el diàleg entre el nou govern català i aquest PP que hi ha al govern central?

- G.W.: El que ha de fer el PP és resar perquè la majoria absoluta de Junts pel Sí no sigui aplicada de la mateixa manera que l’apliquen ells.