04
d'octubre
del
2015
Actualitzat
el
05
d'octubre
a les
9:47h
El tiroteig produït en una universitat d'Oregon dijous passat, amb el resultat de deu víctimes mortals, ha tornat a posar l'atenció en el tema de les armes als EUA. Per aquest motiu, NacióDigital ha demanat a la doctora Roser Martínez, professora titular de Dret Administratiu a la UAB la seva anàlisi sobre la problemàtica entorn el control d'armes en aquell país. És autora del llibre Armas: ¿libertad americana o prevención europea?, publicat per Ariel.
Roser Martínez comença dient que "als Estats Units hi ha cada any 30.000 morts per armes de foc, incloent homicidis, assassinats, suïcidis i accidents fortuïts. I això en temps de pau! És una xifra esgarrifosa, una autèntica epidèmia provocada pels 300 milions d'armes que hi circulen.” Ens podem preguntar quina responsabilitat té la història nord-americana. “És difícil de comprendre amb ulls europeus la segona esmena de la Constitució federal que atorga al ciutadà el dret a dur armes. Fins al segle XX, no existien pràcticament cossos policials professionals perquè era el propi individu qui tenia encomanada aquesta funció. El ciutadà ha tingut tradicionalment el monopoli de la seguretat en detriment de l’Estat gràcies al dret individual a dur armes per la seva defensa i la del seu país”.
Cinquanta ordenaments jurídics
Una dada clau que assenyala Roser Martínez és que l’única llei federal sobre control d’armes és la Llei Brady i va ser declarada parcialment inconstitucional pel Tribunal Suprem. Establia un període d’espera de 5 dies per tal que el venedor autoritzat esbrinés si el comprador tenia antecedents penals tot utilitzant bases de dades mai complertes pels Estats. El gran control actual és demanar als mateixos compradors que diguin que compleixen amb els requisits exigits sobre la seva salut mental i que el venedor no hi vegi cap impediment a les bases de dades disponibles. El problema és que la majoria de vendes no es duen a terme als establiments autoritzats sinó a les fires d’armes, vendes privades o a establiments d’allò més inversemblants, la qual cosa fa en la pràctica que la circulació d’armes sigui lliure i descontrolada en la majoria del territori americà.
Com explica Roser Martínez, "quan el president Obama reclama una acció legislativa federal pel control d’armes, demana gairebé un impossible. El Tribunal Suprem ja ha assenyalat que la competència sobre el control d’armes és dels Estats". El tema no és fàcil perquè “la poderosa Associació Nacional del Rifle (RNA) està apostant molt fort i intenta estendre la idea de la por en el ciutadà, i que quan un Estat limita el dret a dur armes als seus ciutadans els deixa indefensos per l’efecte crida als delinqüents que poden acudir d’Estats veïns no restrictius”.
Roser Martínez assenyala que els EUA "és un exemple de sobirania dual en el qual Washington ha de respectar la regulació dels seus 50 Estats i no pot prohibir les armes de foc, però el que és clar és que només una actuació simultània dels 50 Estats imposant controls administratius rigorosos seria efectiva per acabar amb l’epidèmia de morts que viu el país en temps de pau”.
Roser Martínez comença dient que "als Estats Units hi ha cada any 30.000 morts per armes de foc, incloent homicidis, assassinats, suïcidis i accidents fortuïts. I això en temps de pau! És una xifra esgarrifosa, una autèntica epidèmia provocada pels 300 milions d'armes que hi circulen.” Ens podem preguntar quina responsabilitat té la història nord-americana. “És difícil de comprendre amb ulls europeus la segona esmena de la Constitució federal que atorga al ciutadà el dret a dur armes. Fins al segle XX, no existien pràcticament cossos policials professionals perquè era el propi individu qui tenia encomanada aquesta funció. El ciutadà ha tingut tradicionalment el monopoli de la seguretat en detriment de l’Estat gràcies al dret individual a dur armes per la seva defensa i la del seu país”.
Cinquanta ordenaments jurídics
Una dada clau que assenyala Roser Martínez és que l’única llei federal sobre control d’armes és la Llei Brady i va ser declarada parcialment inconstitucional pel Tribunal Suprem. Establia un període d’espera de 5 dies per tal que el venedor autoritzat esbrinés si el comprador tenia antecedents penals tot utilitzant bases de dades mai complertes pels Estats. El gran control actual és demanar als mateixos compradors que diguin que compleixen amb els requisits exigits sobre la seva salut mental i que el venedor no hi vegi cap impediment a les bases de dades disponibles. El problema és que la majoria de vendes no es duen a terme als establiments autoritzats sinó a les fires d’armes, vendes privades o a establiments d’allò més inversemblants, la qual cosa fa en la pràctica que la circulació d’armes sigui lliure i descontrolada en la majoria del territori americà.
Com explica Roser Martínez, "quan el president Obama reclama una acció legislativa federal pel control d’armes, demana gairebé un impossible. El Tribunal Suprem ja ha assenyalat que la competència sobre el control d’armes és dels Estats". El tema no és fàcil perquè “la poderosa Associació Nacional del Rifle (RNA) està apostant molt fort i intenta estendre la idea de la por en el ciutadà, i que quan un Estat limita el dret a dur armes als seus ciutadans els deixa indefensos per l’efecte crida als delinqüents que poden acudir d’Estats veïns no restrictius”.
Roser Martínez assenyala que els EUA "és un exemple de sobirania dual en el qual Washington ha de respectar la regulació dels seus 50 Estats i no pot prohibir les armes de foc, però el que és clar és que només una actuació simultània dels 50 Estats imposant controls administratius rigorosos seria efectiva per acabar amb l’epidèmia de morts que viu el país en temps de pau”.