28
de juliol
del
2015
Yann Tiersen, en una imatge promocional del darrer disc Foto: Katherine Rosa
No era el primer cop que Yann Tiersen trepitjava Barcelona i dubto que sigui l’últim. El seu pas pel Festival Grec, a l’emplaçament més emblemàtic dels jardins que s’alcen damunt del Poble Sec, va ser de nota alta. El bretó venia a presentar el seu últim disc, Infinity (Mute Records, 2014), però en la gairebé hora i mitja de concert no hi van faltar cançons que repassaven a la perfecció una trajectòria dedicada, en bona part, a música que sovint s’utilitza d’acompanyament i que sola en escena impressiona.
Llançat a la fama internacional per haver fet la banda sonora de la pel·lícula Amèlie i repetir amb èxit a Goodbye Lenin, Tiersen venia bàsicament amb aquest únic i potent llegat al damunt. Potent perquè va aconseguir omplir el Teatre Grec amb més de 2.000 persones, no quedava ni un sol seient buit. Tot i que l’artista ja havia vingut feia un any a la sala BARTS, presentant l’àlbum en primícia, hi havia ganes de tornar a veure el multiinstrumentista havent pogut digerir les cançons d’influència nòrdica de l’Infinity.
Amb les paraules recitades de Meteorites (la cançó que tanca el darrer disc) sortia a l’escenari el protagonista i seguint-li els passos apareixien els quatre músics que, com ell, es mourien per l’escenari amb total desimboltura per tocar tots els estris musicals que tinguessin a mà. Execució excel·lent des de l’inici, aquella precisió freda que d’entrada semblava distant s’acabava transformant de mica en mica en una cosa inexplicable que es posava dins de l’espectador. El concert estava encarat com un procés, com un viatge, començant amb les composicions amb sonoritats més progressives i atmosfèriques. Els sons llançats pels "samplers" electrònics (petjades, gotes, vents o campanes) servien d’introducció pels teclats o xilòfons que començava tocant Tiersen i que s’afegien orgànicament a les cançons. Tot prenia forma gràcies, també, a la il·luminació que s’imprimia al massís empedrat del Grec, la cirereta d’un pastís amb moltes capes.
Nous estímuls i final electrònic
Amb delicadesa Tiersen va anar injectant al concert nous estímuls, com la melòdica (piano bufat) als 20 minuts i el violí a la mitja hora. Amb aquestes sonoritats s’apropava a vells treballs com el Dust Lane (2010) amb cançons com Dark Stuff o Palestine. També al vell treball per excel·lència amb La Dispute com a insígnia del llegat que deixa Amèlie en els seus directes. Cançons d’una èpica i tècnica increïbles com La crise també tenien lloc en l’eclèctic repertori. L’equador del concert venia marcat per cançons instrumentals que deixaven les veus dels cinc músics en segon pla. La veu de Tiersen entre cançó i cançó també s’entreveia secundària, l’únic que va dir va ser “Gracias”, “merci” i “thank you” unes poques vegades.
La intensitat anava in crescendo, però la precisió continuava intacta. Cap anècdota, cap error. Els músics anaven a la seva, lleugerament dirigits per Tiersen. El públic intensificava els aplaudiments sense perdre les formes. La recta final va tenir la vessant electrònica com a protagonista, els sintetitzadors dominaven l’escena i ens feien arribar al clímax. Tants anys de professió (més de 20 sobre els escenaris) han servit perquè Tiersen sàpiga com fer anar creixent un concert fins a deixar-lo ben amunt. Després de Lights, la cançó més destacable d’Infinity, hagués estat bé continuar per la senda del post-rock més contundent però els músics van abandonar l’espai que havien ocupat durant poc més d’una hora i es van fer pregar uns minuts.
Al tornar, Tiersen va interpretar tot sol al piano The Long Road, després va seguir amb una versió despullada al violí de Sur Le Fil, cançó que també apareixia a la famosa pel·lícula francesa. Semblava que el violí fos una guitarra elèctrica, semblava que amb cada estrebada a l’arquet volgués treure’s del damunt el llegat afrancesat que tant li deu pesar a vegades. L’última concessió va ser Till the end, amb la que es va posar el punt i final. Acabar cantant “We will be there till the end” sempre és una bona manera d’acabar un concert, sempre i quan compleixis les teves paraules. Yann Tiersen i els seus van complir.