07
d'octubre
del
2014
Actualitzat
el
21
de juny
del
2016
a les
11:01h
Jim Mickle és jove director que ja és tot un vell conegut del festival de Sitges. Autor de dos grans impactes com van ser Stake Land, vista en l’edició 2010, i We are what we are, edició de 2013, arriba aquest any amb l'esperada Cold in July, una pel·lícula ambientada al Texas dels anys 80 i convertida en un brillant mostrari de tics del millor thriller independent, de grenyes a l’estil McGyver, d'homenatges indissimulats a John Carpenter i el toc “trash” de Dennis Hopper, i vestida amb l'acompanyament del so de sintetitzadors i amb tres grans actors en estat de gràcia: Michael C. Hall, molt popular per ser el protagonista de Dexter, Sam Shepard i un magistral Don Johnson, en el paper de detectiu privat.
Amb tots aquests ingredients sobre la taula, el realitzador nord-americà no decep en cap moment. Inicialment plantejada a través del motiu de la venjança, Cold in July fa viatjar l'espectador per un ball d’emocions fílmiques que passen per la clàssica road movie de cotxes llampants i colors saturats, pels paisatges més violents del sud, pel gore més desaforat i també pels barrets de cow-boy, fins arribar a convertir-se en una mena de comèdia propera al desvergonyiment. Basada en la novel·la homònima de Joe R. Lansdale, la història ens mostra el modèlic Richard enfrontant-se a un fet que estroncarà la seva vida: fet un sac de nervis, no dubta en disparar un home que irromp a casa seva en plena nit.
A partir d’aquí, la lliçó de Mickle és tot un plaer, convertit ja en tot un referent de les noves veus del cinema independent americà i dotant d'un llenguatge robust i sòlid a Cold in july. El repte d’incloure diversos gèneres en menys de dues hores queda superat amb nota, i sempre gràcies a una narrativa a prova de bomba i gràcies també a la demostració que el film ha sabut pair els propis referents on s’emmiralla. Del sentiment de culpa inicial, a un calfred moral per l’ús legalitzat de les armes. De la lluita per l’honor posterior, a la defensa del bé del trio “d’especialistes” que desmunta una trama criminal.
Amb el director present a la sala, la resposta del públic de Sitges no ha fet res més que reforçar la idea que Mickle ja és, per mèrits ben propis, una de les icones de l'honestedat del festival català, poblada d’autors petits però amb un univers que val la pena ser vist i ser gaudit.
La pel·lícula s'estrena a les sales catalanes el proper 12 de desembre.