De moment, en aquests Jocs Olímpics Espanya ha guanyat tres medalles, una més que la dissortada Grècia. Itàlia, que també corre perill d'intervenció, se'n surt millor i ja en porta disset, set de les quals són d'or, un metall que grecs i espanyols han deixat d'atresorar, fins i tot esportivament. El nacionalisme espanyol, darrerament molt basat en els èxits esportius, no tindrà més remei que recloure's en la nostàlgia de temps passats. Ni pisos, ni bancs, ni medalles.

Aquests dies, Twitter ha tret foc acusant el pobre Àlex Fàbregas de rebre honors i diners d'Espanya sense sentir-ne els colors. Això, en un esport que és bàsicament amateur. En canvi, no van considerar necessari auscultar nacionalment els batecs dels cors de Nina Aleksándrovna Zhivanevskaya, Talant Dujshebaev, Andreiy Xepkin o aquell estrafolari Johann Mühlegg -a qui van rebatejar com a Juanito- quan pujaven al pòdium i escoltaven la Marcha Real. Invariablement, tots ells van ser considerats espanyols sense sospita.

En fi, poc a poc la societat espanyola s'anirà adonant d'un fet que menysprea i que per aquí coneixem molt bé. I és que als esportistes, com a tothom, els agraden els èxits i necessiten els diners. No competeixen per la pàtria. Per això, amigos, aneu-vos acomiadant del vostre himne. Porta camí de sonar molt poc.