Espanya és franquista: sempre ho ha estat des de que es diu Espanya. Com diria Carl Gustav Jung, és el seu inconscient col.lectiu (I tan inconscient!!)
Abans de Franco, això que ens volen vendre com “Espanya” ja ho era de franquista, malgrat es diguès, obviament, d’altres maneres: absolutisme militar, pretorianisme, inquisició, caciquisme crònic, monarquia absoluta, despotisme “il.lustrat”, ”pronunciamientos”, dictadura o “dictablanda”.
Ah, i “unidad de destino en lo universal”.
Era un franquisme preterintencional, un franquisme amb efecte retroactiu. El “protofranquisme”, pot ser?.
I desprès de la “transició” amb la seva herència i llegat de monarquia “constitucional” (rentat de cara davant d’Europa del seu atàvic feixisme subjacent), també.
I no un “postfranquisme” o “tardofranquisme”, no. Franquisme a totes.
Sempre ha estat el mateix: una corrua de dèspotes sanguinaris inventant-se legalitats il.legítimes imposades a punta de baioneta per perfeccionar-se en si mateixos, perpetuar-se en el poder, blindar privilegis, pervertir el llenguatge, manipular el discurs com a veritables mestres d’en Goebbels, xuclar de la mamella, escanyar els desfavorits i viure sense cap pudor com a sàtrapes tercermundistes.
L’Espanya franquista no està corrupta: és la corrupció perfecta; és el bananerisme platònic.
El PP representa això en l’actualitat. És la cara “parlamentària” del franquisme; del feixisme hispànic, que ha amagat interinament uniformes i camises blaves només per una mal reeixida qüestió d’estètica, i s’ha vestit de “democràtica” i “liberal”.
Però la seva deriva econòmica “liberal” (recordem, malgrat tot, que l’oportunista i camaleònic règim del general Franco era, a la seva manera, intervencionista de dretes), només és filla primogènita d’en Joan March, el darrer pirata de la Mediterrània, el patrocinador de la revolta feixista de 1936.
Ja veiem què tot queda a casa.
Pot ser que l’error monumental de Lligues, Cambós i dels seus fills, els ingenus (?) còmplices convergents actuals, ha estat sempre fer veure que creien que podrien negociar políticament amb Espanya.
Si us plau!
El problema és que Espanya, que el feixisme, ni negocia ni fa política: no en sap de fer política, com no en sap de democràcies ni de gaites. Ni l’interessen en absolut. Només sap fer la guerra. I malament. Guerres barroeres, genocides, guerres brutes d’extermini de la població civil indefensa. De fet, son les úniques que guanya. En això té segles d’experiència.
Ara, com desprès d’Almansa, com fa anys que ho fa amb els seus Zaplanas, Barberàs i Camps, Espanya segueix ferint i anorreant València, el catalaníssim Pais Valencià, com a previ del que deleren per fer al Principat de Catalunya, la seva dèria obsessiva des de què Felip V va veure que els catalans no ens empassàvem el seu “lloctinent” Luis Fernández de Portocarrero. I Mare de Déu, la que ens va caure al damunt a tots plegats! L’encara no derogat Decret de Nova Plantofada!
D’això amb tot el que comportava i, abans encara, de la indigestió que suposava pel comte-duc d’Olivares i el marquès de los Vélez l’usatge “Prínceps namque”, venen totes les diarrees mentals hispàniques. Llegiu, llegiu…
O no us en recordeu com van sortir els tancs precissament a València el 23-F?
Visca els Paisos Catalans Lliures!