La famosa llum al final del túnel. Foto: Elperroverde.com / Flick'r

El doctor més cínic de l'univers mèdic més mediàtic, Greg House, explica que la llum al final del túnel que molts interpreten com un símptoma d'estar a tocar de la mort no és res més que un resultat bioquímic de l'esforç que fa el cervell en un moment traumàtic marcat per l'instint de supervivència. I així ho interpreta de manera més tècnica, però, el comitè de neurocientífics de la University of Cambridge's Medical Research Council Cognition and Brain Sciences Unit, que han publicat un exhaustiu estudi sobre les experiències properes a la mort a la revista Scientific American.

De fet, els resultats de l'estudi allunyen de la mística el que l'ésser humà viu o sent quan traspassa la barrera de entre la vida i la mort, i justifiquen la seva existència per processos bioquímics que viu el nostre organisme. Normalment aquestes experiències s'expliquen amb una espiritualitat gairebé romàntica que omple els programes de misteri de les televisions. Una llum molt blanca i radiant al final d'un túnel; veure els familiars i amics; una ràpida passada en format vídeo clip dels moments més importants de les nostres vides; éssers estimats que ens donen la benvinguda al son dels justos o la sensació com si l'ànima fugís, se separés del cos material que deixem a la terra. Aquestes serien les descripcions més habituals entre els que han patit experiències properes a la mort o han estat clínicament morts.

L'explicació científica

L'estudi però desemmascara el per què d'aquests fenòmens i dóna una resposta molt allunyada del nirvana que suposa el traspàs a un altra món. En primer terme, l'informe assegura que tenir la sensació que "l'ànima marxa del cos" està causat pel que es coneix com "la paràlisi del somni", el període d'inhabilitat per bellugar-se de manera voluntària a l'inici del somni o el despertar. És a dir, aquella fase que malgrat l'individu roman paralitzat és conscient del món exterior, una fase reconeix haver-la patit un 40% dels voluntaris que han participat en l'estudi.


Així mateix el dossier culpabilitza la dopamina, un neurotransmissor, del retrobament amb familiars o éssers estimats. De fet, els neurocientífics recorden que els malalts de Parkinson asseguren veure fantasmes i monstres. Una malaltia que provoca alteracions en els nivells de dopamina, una fenitilamina que adulterada provoca al·lucinacions. També segons els mateix treball d'investigació, el causant de la revisió "fílmica" de la vida d'aquell que viu una experiència propera a la mort,  podria ser una regió anatòmica del tallo cerebral batejada com  locus coeruleus. Aquesta part del cervell allibera noradrenalina, l'hormona de l'estrès que durant un trauma segrega a quantitats elevadíssimes pot distorsionar l'amígdala i l'hipotàlem, les regions cerebrals que regulen les emocions i la memòria. Com diria el neurocientífic Antonio Damasio: el cervell va crear l'home, i les seves emocions.