Manuel Fraga amb el dictador feixista espanyol Francisco Franco. Foto: Arxiu ND

Manuel Fraga Iribarne ha mort després de dedicar seixanta dels seus vuitanta-nou anys de vida a l'activitat política. Un currículum amb episodis no gaire galdosos. Ministre, ambaixador, diputat, senador i president de la Xunta marquen la bografia política d'un home que amaga a l'armari alguns dels episodis més sinistres de la història recent de l'Estat espanyol, com alguns afusellaments dels quals mai no se n'ha penedit, ni tampoc no han passat pel sedàs de la justícia.

Dels 25 anys de pau al 'Spain is different '

La seva singladura política es va encetar el 1951 quan el règim de Franco el designà secretari general de l'Institut de Cultura Hispànica. De la mà de l'aleshores ministre d'Educació Nacional, Joaquín Ruiz-Giménez Conde passa a ser secretari del Consell d'Educació i posteriorment secretari general tècnic del Ministeri. El 1962, Franco el nomena ministre d'Informació i Turisme, un càrrec que va ocupar fins el 1965, en què va posar en marxa la campanya "Spain is different", però també la dels "XXV anys de pau" per commemorar la victòria del bàndol nacional el 1939.

Còmplice dels crims del règim

En aquesta època va justificar l'execució de presos polítics com Julián Grimau, afusellat el 1963, un fet del què mai no s'ha penedit públicament, i segons va publicar El País el 2009 també va amenaçar el pare de l'estudiant Enrique Ruano, mort durant la seva detenció per la policia política del règim, perquè abandonés la seva protesta.

Palomares i la Llei Fraga

En el transcurs de la seva trajectòria dins del Règim, va posar en marxa la Llei de Premsa (o Llei Fraga) que eliminava la censura prèvia però establia sancions posteriors (fins i tot el segrest de publicacions) per injúries al règim. La normativa va encendre el sector i va suposar la dimissió del director d'El Norte de Castilla i el segrest del diari ABC el 1966 i del diari Madrid el 1968. També se'l recorda per un històric bany per calmar l'opinió pública després de l'accident atòmic a la platja de Palomares.

L'accident va tenir lloc el 1966 en caure dues bombes d'hidrògen d'un bombarder nord-americà que van escampar material radioactiu per 226 hectàrees. Fraga va difondre unes imatges seves banyant-se suposadament a Palomares. Posteriorment es va saber que en realitat el bany havia tingut lloc en una platja d'Almería.

Ambaixador al Regne Unit

El 1969 va cessar com a ministre després de protagonitzar una pugna amb l'equip de Carrero Blanco que el va dur, com a portaveu del govern, a donar publicitat a l'escàndol Matesa, on estaven implicats alguns dels seus companys de gabinet.

Franco el va situar com a ambaixador a Londres. Poc després va abandonar la política per treballar a l'empresa privada com a director general de les cerveses El Águila. El 1973 va tornar a primera línia quan se situà com a candidat a la presidència del govern, un càrrec que Franco escull a dit. Derrotat, va recuperar el càrrec d'ambaixador al Regne Unit, que va ocupar fins la mort del dictador i que va consolidar la seva admiració pel conservadurisme britànic i pel model de la monarquia parlamentària.

Primeres passes en democràcia

Després de la mort de Franco, el 1975 Fraga és nomenat vicepresident i ministre de Governació del govern de Carlos Arias Navarro en el primer govern del rei Joan Carles. El 1976 va pronunciar la històrica frase "el carrer és meu" amb què prohibia que els moviments democràtics es manifestin el Primer de Maig. Sempre va negar que pronunciés aquella frase.

Per contra, en aquesta època va mantenir els primers contactes amb dirigents de l'oposició com Felipe González i va permetre que se celebrés el XXX Congrés Confederal de la UGT que va escollir Nicolás Redondo com a secretari general. També va donar suport a la primera amnistia de presos polítics, i tot i que es va oposar a la legalització del Partit Comunista, va admetre per primera vegada que caldria fer aquest pas després de les eleccions democràtiques.

Fracassat el seu intent per presidir el nou govern d'UCD, el 1976 va fundar Alianza Popular, aglutinant sectors del règim. L'acompanyen Laureano López Rodó i Gonzalo Fernández de la Mora, alguns dels "eet magnífics" amb què queda batejat el seu grup. El 1977 va encapçalar la candidatura d'Alianza Popular a les primeres eleccions democràtiques i va patir un càstig sever: només va obtenir 16 representants dels 350 de la cambra. La victòria va ser per a la UCD d'Adolfo Suárez. No obstant això, va mantenir la seva condició de diputat, portaveu parlamentari i membre de la ponència que va redactar la Constitució Espanyola.

Pare de la Constitució

Fraga passarà a la història també com un dels pares de la Constitució Espanyola. Entre 1977 i 1978 va formar part de la ponència que va redactar el text, juntament amb el Gregorio Peces-Barba, Jordi Solé Tura i Miquel Roca. L'aprovació de la Carta Magna va suposar la integració de la dreta conservadora i franquista al nou sistema democràtic. Part de les bases d'Alianza Popular abandonen el partit i el 1979 és el mateix Fraga qui s'aparta momentàniament del projecte, convençut que ha estat incapaç de crear una força de dreta moderada alternativa al poder que el Partido Socialista Obrero Español anava guanyant.

Crea Alianza Popular

El 1979, com a cap de llista de Coalición Democràtica, tan sols va aconseguir deu escons al Congrés dels Diputats a les eleccions. Dos anys més tard va viure el 23-F des del Congrés i el 1982 va teixir una coalició de centredreta entre Alianza Popular, el Partit Demócrata Popular i el Partit Liberal, procedents de la UCD, que li atorga el 26% dels vots a les eleccions del mateix any.

Com a cap de l'oposició que li confereixen els seus 106 diputats, va buscar una entesa amb el PSOE de Felipe González en els grans temes d'Estat. Va mantenir la seva tasca fins el 1986 en què dimiteix i es retira de la política fins el 1987, quan encapçala la llista d'Alianza Popular al parlament europeu.

El 1989 va impulsar la reconversió d'Alianza Popular en el Partit Popular, una formació liberal, conservadora i centrista que situa José María Aznar com a candidat a la presidència del govern espanyol. L'any següent va guanyar les eleccions a la Xunta de Galícia i va consolidar el seu peculiar gir cap a l'autonomisme. Va revalidar majories absolutes fins el 2005 en què el govern gallec va passar a mans del PSdG i el BNG. El 2006 el Parlament Gallec el va designar com a senador autonòmic i des d'aleshores ha seguit la majoria dels debats de la Cambra Alta. Fraga també va ser autor, o va participar en la seva redacció, d'una trentena de llibres i és el polític espanyol amb més condecoracions i premis acadèmics.