Estrena de la producció de Linda di Chamounix al Liceu. Foto: Liceu/Antoni Bofill

Després d’iniciar la temporada amb l’estrena de dues òperes “contemporànies” – Jo,
Dalí i Le Grand Macabre-, el passat dimarts, 20 de desembre, el Gran Teatre del Liceu
va tornar al gran repertori romàntic amb una nova producció del títol donizettià Linda
di Chamounix. Una proposta que fou acollida amb una sonora ovació al finalitzar la
representació, en bona mesura deguda a l’extraordinària interpretació dels cantants
protagonistes.

Linda di Chamounix és una obra de maduresa de Gaetano Donizetti (1797-1848),
estrenada a Viena el maig de 1842, i inscrita plenament dins l’estètica del bel canto, o sia, dins d’aquell estil operístic que tenia la seva raó de ser en la recerca de la bellesa a través d’un cant florit i ben ornamentat. Un cant de gran dificultat, no sempre a l’abast de tots els intèrprets, i que exigeix d’unes veus flexibles, dúctils i acrobàtiques, com les que van poder lluir els protagonistes d’aquesta reeixida producció.

Al capdavant del repartiment hi figuraven dues primeres espases del bel canto romàntic: la soprano Diana Damrau, en el paper de Linda, i el preuat tenor peruà Juan Diego Flórez, en el paper de Carlo. La cantant germànica, si bé es va dosificar una mica durant el primer acte, va acabar abocant tota la intensitat i els recursos de la seva veu en una extraordinària escena de bogeria a la segona part. Per la seva banda, l’astre peruà, després de ser aclamat dies enrere en el mateix escenari en motiu del recital que hi oferí, va tornar a demostrar, en les belles melodies que entona el personatge de Carlo, que en l’actualitat no té rival com a tenor di grazia.

Al costat de la parella protagonista, van reeixir també el sòlid i vigorós prefecte de
Simón Orfila i el deliciós Pierotto de Sílvia Tro Santafé. El baix buf Bruno de
Simone va caracteritzar amb encert el personatge còmic, un pèl forçat, del Marquès
de Boisfleury; mentre que el també italià Pietro Spagnoli va resoldre amb solvència
el paper d’Antonio, pare de la protagonista. Van completar eficaçment el repartiment,
María José Suárez (Maddalena) i Jordi Casanova (Intendent).

El cor titular, tot i un inici un incert, va acabar oferint un molt bon rendiment, mentre que l’orquestra del teatre, sota la batuta entusiasta però excessivament lleugera de Marco Armiliato, es va limitar a complir, com és habitual.

La posada en escena, signada pel veterà Emilio Sagi, va anar, com en general tot
l’espectacle, de menys a més. L’escenografia (Daniel Bianco) sòbria i eficaç, realçada
plàsticament per l’excel·lent il·luminació d’Albert Faura, va ambientar amb bon criteri cadascuna de les escenes: un paratge rural atapeït amb nombrosos troncs d’arbres,a la primera part; un elegant interior d’habitatge presidit per una monumental escala que travessa l’escena en diagonal, al segon acte; i, sota la llum d’unes bombetes de revetlla, un conjunt taules disposades a mode passarel·la, amb cadires al voltant, com a acte tercer. Si en la primera escena, la modernitat apareixia en forma d’automòbil, en la darrera ho feia amb el recurs ja habitual de la fotografia final de família.

Se’ns dubte, serà aquesta una producció que es vendrà sola. No obstant, hem de
lamentar que s’optés per suprimir l’exquisida pàgina orquestral de l’obertura, així com també el llibret del cada cop més anorèxic programa de mà.