Maños malos

Exespañol, 23/12/2011 a les 16:14
Aquest comentari ha estat amagat pels lectors. Fes clic per amagar el comentari.
De entre todos los españoles, los aragoneses son, con diferencia, los más paletos, zotes y anticatalanes.
Quizá porque renunciaron a ser aragoneses para ser españoles y unen el celo del converso y la envidia del pueblerino.
Ello no impide, sin embargo, que reivindiquen su "Reino de Aragón" como posesos. Eso sí, sólo como algo folclórico y para vomitar su odio. Porque luego presumen de ser más españoles que nadie, pobres cabezones míos....

HIPOCRITAS! DEVOLVED LO QUE NOS HABEIS ROBADO!

"Cataluña no devuelve a Orihuela su Llibre de Repartiment"

La Generalitat catalana mantiene bloqueada desde abril de 2007 la devolución a Orihuela del Libro de los Repartimientos de las Tierras y Vecinos de la Ciudad, redactado entre 1265 y 1314.

Un códice medieval, con un gran valor histórico y simbólico para Orihuela y la comarca de la Vega Baja: el volumen recoge el origen del actual orden territorial, económico y político del Bajo Segura.

El ejemplar fue sustraído del archivo municipal oriolano entre 1907 y 1908. Una década después fue adquirido por la Diputación de Barcelona a un librero catalán. En la actualidad se encuentra en depositado en un sótano de la Biblioteca de Catalunya, de la Generalitat Catalana.

Esta paralización tiene especial relevancia puesto que, tras reiterados y frustrados intentos desde 1931 para lograr el regreso a instancias del Ayuntamiento u otras entidades oriolanas, en 2007, por primera vez, la Generalitat Catalana mostró su voluntad de estudiar y negociar una propuesta de convenio. Los representantes de ambas partes se reunieron con ese fin. Una propuesta que se planteaba al margen de disputas políticas -desde 2004 este reivindicación tenía como trasfondo la polémica por la devolución a Cataluña de los papeles de Salamanca desde el Archivo General de la Guerra Civil Española-.

La nueva petición contó además con el consenso de los grupos políticos, con el impulso desde la oposición de los miembros de Los Verdes. Aquella propuesta planificaba no tanto una devolución sino una cesión al Consistorio, e incluso llegaron a plantearse oficiosamente las condiciones en las que se exhibiría en libro en una sala del Museo San Juan de Dios.

Escollo

Entre la buena predisposición de la administración catalana y actual bloqueo ha mediado un informe de la Biblioteca de Cataluña que, en esencia, viene a reiterar como argumento para rechazar la cesión que el volumen forma parte de su fondo patrimonial y que, por lo tanto, es de su propiedad. Además también se han sucedido cambio de responsables y técnicos en la Conselleria de Cultura catalana, que en su día se reunieron con los representantes de Orihuela.

Uno de los principales escollos con los que se ha topado la reclamación oriolana del famoso códice ha sido que legalmente el robo del volumen del archivo de Orihuela ya no se reconoce en términos legales y al depositario actual, la Generalitat Catalana, no se le puede reclamar el libro con la sustracción irregular del ejemplar en Orihuela como argumento, según reconocen los propios informes municipales realizados sobre este asunto.

Les peces de museu que constitueixen la col·lecció diocesana de Lleida solament tenen sentit patrimonial si estan integrades en el seu àmbit cultural: Lleida i la seua diòcesi, és a dir, l’àmbit territorial original que els va produir.

Cal tenir en compte que durant més de cent anys i fins el 1997, el Museu Diocesà ha estat en possessió pacífica i ininterrompuda de la col·lecció artística de les obres originàries de les parròquies de la Ribagorça, la Llitera i el Baix Cinca, a l'ensem amb les altres obres de la resta del Bisbat, sense que s’hagués produït, fins a aquell any, cap reclamació per part de les parròquies originàries.

A més el bisbat de Lleida conserva els títols de propietat d’adquisició, compra-venda, permuta i donacions que n’avalen la propietat.

Reis de la coron d'Aragó descendents de Peronella i Ramon Berenguer IV:
Alfons el Cast (Sant Pere de Vilamajor, 1154 - Perpinyà, 1196)
Pere El Catòlic (Barcelona, 1174 – Muret, 1213)
Jaume el Conqueridor (Montpeller, 1208 – València, 1276)
Pere el Gran (València, 1240 – Vilafranca del Penedès, 1285)
Alfons el Franc (València, 1267 – Barcelona, 1291)
Jaume el Just (València, 1267 – Barcelona, 1327)
Alfons el Benigne (València, 1299 – Barcelona, 1336)
Pere el Cerimoniós (Balaguer, 1267 – Barcelona, 1387)
Joan el Caçador (Perpinyà, 1350 – Foixà, 1396)
Martí l’Humà (Girona, 1356 – Barcelona, 1410)

No hi ha ni un aragonès en els reis d’Aragó: cap d’ells va néixer a l’Aragó !

Aneu aquí que ho deixa ben clar:
http://www.histocat.cat/index.html?msgOrigen=6&CODART=ART01152

MANIFEST SOBRE LES OBRES D’ART
PROCEDENTS DE LA FRANJA DE PONENT
DEL MUSEU DIOCESÀ DE LLEIDA

Manifest

Presentem aquest manifest des de la Franja de Ponent perquè, en primer lloc, injustament vàrem ser arrencats del nostre Bisbat, contravenint la doctrina de la pròpia església refermada expressament pel Concili Vaticà II: “els fidels tenen el dret pastoral inalienable de rebre els sagraments i la predicació en la llengua del poble”. Ara, amb un bisbat aliè i absolutament irrespectuós amb el nostre poble veiem perillar també la nostra cultura i el nostre patrimoni. Aquell patrimoni que explica que i qui som, quina és la nostra història, cultura i identitat.

Per tot plegat exposem què:

Atès que la col·lecció d’obres d’art procedents de les parròquies de la Franja de Ponent forma part del Catàleg del Patrimoni Cultural de Catalunya ja que així s’acordà en la resolució del Conseller de Cultura del 20 de maig de 1999 i, per com a tal està regulada segons allò disposat a la Llei 9/1993 de 30 de setembre del Patrimoni Cultural Català, per reunir característiques d’índole tècnica i relatives a la procedència de les obres que constitueixen la col·lecció, la seva tipologia artística, la seva forma d’ingrés al Museu i el seu potencial museològic.

Atès que la col·lecció prové íntegrament de les parròquies de la diòcesi històrica de Lleida. És a dir, del territori que durant més de 800 anys ha constituït el bisbat de Lleida i que, tot just fa deu anys, l’han segregat per recomanacions de la Conferència Episcopal Espanyola.

Atès que en museologia, quan es planteja la devolució és arran de les raons que van produir l’apropiació, com ara botins de guerra, de saqueigs i d’altres i en aquest cas, la col·lecció diocesana unitàriament està formada per objectes litúrgics (orfebreria, documentació litúrgica i religiosa, talles, escultura en pedra, pintura sobre taula, pintura a l’oli i indumentària eclesiàstica) que foren desafectats del culte i deixats d’utilitzar per aquesta funció i molt sovint reutilitzats en finalitats que res tenen a veure amb l’art.

Atès que el bisbat de Lleida conserva els títols de propietat d’adquisició, compra-venda, permuta i donacions que n’avalen la propietat. A més, cal tenir en compte que durant més de cent anys i fins el 1997, el Museu Diocesà ha estat en possessió pacífica i ininterrompuda de la col·lecció artística, sense que s’hagués produït, fins a aquell any, cap reclamació per part de les parròquies originàries.

Atès que per damunt de separacions artificials i administratives Lleida és la capital de la Franja de Ponent i, en canvi, ni Barbastre ni Montsó no tenen res a veure amb la Franja de Ponent.

Atès que el Museu Diocesà de Lleida vetlla i sempre ha respectat la nostra identitat i cultura, perquè en definitiva la nostra cultura és la seua. I que ens ha expressat la voluntat de difondre i dedicar una especial cura a la Franja de Ponent, com fins ara ha demostrat.

Atès que el Bisbat de Barbastre-Montsó no ha assegurat mai que l’exposició estaria en la llengua de la Franja de Ponent, el català, i que ni tan sols esmentaria l’existència del nostre territori històric.

Atès que els objectes que constitueixen la col·lecció diocesana sols tenen sentit patrimonial si estan integrades en el seu àmbit cultural: Lleida i la seva diòcesi, és a dir, l’àmbit territorial que els va produir. La integritat de la col·lecció, formada al llarg de més de cent anys, conforma el testimoni material de la memòria històrica del territori homogeni i unitari de Ponent –Lleida i la Franja- des del punt de vista geogràfic, econòmic, social i cultural (lingüístic i de manifestacions artístiques). Fragmentat el territori diocesà, la col·lecció augmenta de valor patrimonial en tant que és l’únic testimoni que resta d’aquest territori homogeni i cal servar-ne la memòria. La col·lecció diocesana, en la seva unitat i integritat, esdevé un instrument bàsic i imprescindible per a poder explicar la història, l’art i la identitat del territori històric de l’antic bisbat de Lleida. La fragmentació de la col·lecció suposa la voluntat d’esborrar la unitat històrica del territori actual de Catalunya amb la Franja de Ponent. És, en definitiva, un intent més del genocidi cultural d’una part del territori de parla i cultura catalanes.

Per tot això els centres d'estudi i les entitats culturals de la Franja de Ponent i dels Països Catalans que signem aquest manifest exigim la unitat del Museu de Lleida Diocesà i Comarcal i recomanem que es vetlli per il·lustrar adequadament la història i el territori de la Franja de Ponent en el Museu que haurà d’exposar les obres originàries de les parròquies de la Ribagorça, La Llitera i el Baix Cinca.

Fraga, 27 de maig de 2006

.
Enseña del rey de Aragón:
.
BANDERA HISTÓRICAMENTE LIGADA A LA CORONA DE ARAGÓN
.
Ninguna leyenda áurea, por muy patrocinada desde el poder que se halle, puede modificar la Historia. Desgraciadamente, la de Cataluña, tan rica y fecunda por otros conceptos, nos la dan hoy impunemente adulterada.
.
Las banderas como símbolo y testimonio de una “nación” son muy tardías (posiblemente del siglo XVIII). Durante la Edad Media las banderas sólo representaban al Rey de Aragón, ya que las “naciones” se consideraban entonces como el conjunto de hombres que dependen de un rey.
.
Las “barras” son de origen aragonés y no catalanas, responden a una enseña real y no condal.
.
Nuestros vecinos y sin embargo queridos catalanes no podían disponer de pendón o bandera, ya que esta prerrogativa era exclusiva de Reyes, y Barcelona, como condado, no disponía de ese privilegio.
.
El primer uso conocido y oficial de las “barras” se verifica en el rey de Aragón Alfonso II. A partir de ese momento, la tradición universal llama a tales palos “barras de Aragón” y, en el momento, tardío, en que se empiezan a canonizar las reglas del arte del blasón, la palabra “Aragón” sirve, específicamente, para designar los palos de gules sobre campo de oro.
.
La más antigua representación gráfica de la bandera del rey de Aragón se encuentra en las pinturas góticas del castillo de Alcañiz (Teruel), datadas de entre finales del siglo XII y principios del XIII, que representan la conquista de Valencia por el rey Jaime I. Allí se encuentran las “barras” rojas sobre fondo amarillo.
.
En los Anales del Reino de Aragón realizados entre los años 1562 y 1580 por Jerónimo de Zurita, (incuestionable su autoridad como cronista moderno y su método historiográfico riguroso. Muestra una nueva concepción de los deberes de un historiador y, no contento con los amplios materiales guardados en los archivos de Aragón, buscó sus fuentes en los Países Bajos, Roma, Nápoles y Sicilia, para encontrar documentos de primera mano que le permitieran replantear la historia desde sus materiales más fidedignos), leemos en el tomo I, folio 91, página 1, que el Papa Inocencio III autorizó a D. Pedro II Rey de Aragón, Conde de Barcelona y Señor de Monpelier, a usar como propios los colores del Gonfalón o estandarte de la Iglesia, (palos rojos sobre dorado), al renunciar D. Pedro, al derecho que tenía como rey, a nombrar Obispos a su capricho (cosa normal y privilegio de todos los reyes medievales), y declararse él y sus descendientes y con él todos sus territorios, feudatario de la Santa Sede. Eso ocurría el año 1.204.
.
Los Condes de Barcelona, El Reino de Valencia, Baleares, Sicilia, Nápoles, la ciudad valenciana de Alguer e incluso el sur de Francia tienen en sus escudos heráldicos la señal “DEL REY “como prueba de que todos ellos formaban parte de la gloriosa Corona de Aragón, como así aparece en documentos, testimonios, historia, escudos, pinturas, tablas, manuscritos, ilustraciones, pergaminos, bordados y tejidos.
.
De todos es conocida la mentira extendida por los catalanistas de esa leyenda inventada en el siglo XVI sobre el conde Wilfredo el Velloso, pero no pasa de ser una falsa tradición, rechazada íntegramente por todos los historiadores.
.
Los catalanistas opinan que las “barras” ya las utilizaban los condes de Barcelona, aunque lamentan que los sellos conservados del conde barcelonés Ramón Berenguer IV no las presenten. Incluso es posible que se hayan producido alteraciones en los testimonios conservados. Por fortuna se ha catalogado recientemente uno de esos sellos, conservado en el Archivo Histórico Nacional de Madrid, y alli se observa que la enseña de Ramón Berenguer IV tiene en su escudo una especie de escamas triangulares. Si eso fuese asi, habría que estudiar los restantes sellos conservados del conde, con objeto de ver si han sido manipulados para borrar un testimonio epigráfico de primera importancia.
.
Al resurgir los nacionalismos y regionalismos del siglo XIX, se tomó como símbolo de las viejas regiones que integraron la Corona de Aragón lo que en realidad sólo fue la “enseña del rey de Aragón”.
.
No está de más recordar que en 1285 la crónica de Bernard Desclot (historiador catalán) precisaba aquello de: «No pienso que galera o bajel o barco alguno intente navegar por el mar sin salvoconducto del rey de Aragon, sino que tampoco creo que pez alguno pueda surcar las aguas marinas si no lleva en su cola un escudo con la enseña del rey de Aragón».
.
De todos modos, las cuatro barras son usadas, universalmente en Europa y en la Península por todos los contemporáneos, con la locución medieval de barras de Aragón.
.
Cuando los catalanes encargaron a finales del siglo XIX la estátua del conseller Casanova, al que tienen por “héroe” de las jornadas de 1714, se preocuparon muy mucho de que Casanova apareciera herido y moribundo abrazando la bandera de Santa Eulalia y NO la cuatribarrada aragonesa. Y allí lo pueden comprobar ustedes si visitan la Ronda de San Pedro barcelonesa.
.
.
Testimonio de D. Vicente Giner Boira, Presidente del Tribunal de las Aguas que fue testigo en 1976 de la humillante petición de Jordi Pujol al recién estrenado rey Juan Carlos I de un Real Decreto para que los catalanes pudieran usar legalmente la cuatribarrada:
.
Casanova no luchó por la cuatribarrada.
(11 de Septiembre de 1983):
.
“En el año 1976, en que, muerto Franco, los catalanes, aprisa y corriendo, se fueron a Madrid y, sorprendiendo la buena fe del Rey, poco menos que le sacaron un real decreto en que aparece que la bandera de Cataluña, (y por supuesto solo a partir de entonces), es la cuatribarrada. Sin más derecho para ello que el de apropiación indebida, expolio o usurpación, (lo que el pueblo llama “robo”), de su bandera al Reino de Aragón, cuyo emblema histórico durante ocho siglos sí que fue, ha sido y es “la siempre gloriosa señera real de las cuatro barras de Aragón de los insignes monarcas de la casa real y nobilísima estirpe del mismo nombre y reino.”
.
.

http://aragonanticatalanista.wordpress.com/

.
.

.
Conviene recordar que, en origen, fue el obispo de Roda de Isábena (Huesca) quien pagó la reconquista de Lérida y, por eso, hasta finales del siglo XIX la diócesis se denominaba Roda de Isábena-Lérida” hasta que se dividió en dos.
.
.

http://aragonanticatalanista.wordpress.com/

.
.

.
Desde las parroquias del Aragón oriental se hicieron contribuciones económicas para la construcción del seminario diocesano de Lérida, la construcción del Palacio Episcopal, el seminario de verano de Vilaller, el campamento estival de Montsan, el nuevo seminario y la residencia sacerdotal, todos estos edificios en territorio catalán.
.
Nosotros los aragoneses no hemos recibido ni un solo euro de todo lo que aportamos cuando éramos miembros de esa misma familia y no hemos protestado ni reclamado nada, y eso que nos daba derecho el canon 122 del Derecho Canónico.
.
La Iglesia madre de Lérida, al jugar con las cartas del nacionalismo, sufrió en su día la secesión de todas las parroquias de la zona oriental de Aragón por su decisión salomónica de dividir entre los cristianos de lengua catalana y los cristianos de lengua castellana.
.

ARAGÓN ANTICATALANISTA: los documentos y archivos procedentes de Salamanca se van de devolver sus legítimos propietarios. Lo que ya está devulto ha sido catalogado y en breve saldrá la lista en el diario oficial para que los propietarios puedan reclamarlos. Si hay algún documento de propietario aragonés no tiene más que acreditar la propieddad y pedirlo; si el el caso, tendrán que dar las gracias porque será la única vía por la que habrán podido recuperarlos. Luego, si quieren, que los donen a Salamanca.

!

Quina gent més rància i envejosa. Abans haguèssin volgut (no) veure les obres en una col.lecció particular o a les escombreries o cremant en una foguera de Sant Joan que servades per a la Història al seu lloc natural. Natural, ço és d'allà on van neixer, de la seva nació. NI UNA SOLA OBRA FORA DEL PAÍS, MAMONS!

Molt reclamar els béns del Bisbat de Lleida, però els malalts de la Franja, cap a l'Arnau de Vilanova.

Mamonassos!!!

...

Recordo, al principi de la polèmica, haver llegit una carta al director d'una pobra dona de Saidí que deia que quina alegria, que ara, per fi, tindrien les obres d'art sacre més a la vora.

Mireu el mapa, sisplau, i compareu distàncies entre Saidí i Lleida i entre Saidí i Barbastre o Montsó.

Fins i tot la geografia volen alterar, aquests cabrons!!!

Ah!. I llegeix-te l'apartat on diu: Description (per a tu, descripción). Potser se't aclareixin les idees, ignorant!.
Bé, però com per allà ja sabem que sou uns ganduls, si vols ja t'ho transcric jo:

"Detalle de los retratos de la reina Petronila de Aragón y el conde Ramón Berenguer IV de Barcelona. Procede del Palacio del Buen Retiro de Madrid y es copia de un original de Filippo Ariosto de 1586 pintado para el Salón Real del Palacio de la Generalidad del Reino de Aragón que fue destruido en 1809 tras los Sitios de Zaragoza durante la Guerra de la Independencia Española. En el cuadro figura a la derecha la reina Petronila de Aragón (Reina de Aragón entre 1157 y 1164) dotada de los atributos reales: Corona real abierta o medieval, cetro, mantón de pieles y collar, bajo uno de los blasones que en el siglo XVI se consideraba que representaba en modo privativo al Reino de Aragón: de plata, cruz de San Jorge con cuatro cabezas de moro en los respectivos cuarteles o "Cruz de Alcoraz", emblema documentado por primera vez en 1281 como divisa personal de Pedro III de Aragón "El Grande" (1276-1285), y considerado a partir del siglo XIV por Pedro IV el Ceremonioso como armas antiguas de Aragón, consideración que hizo fortuna en la necesidad de dotar a los distintos reinos, condados y soberanías del Casal d'Aragó/Casa de Aragón, de emblemas privativos. En segundo plano, a la izquierda, aparece el conde Ramón Berenguer IV de Barcelona con corona condal y vara de mando bajo escudo con los palos de gules timbrado de corona condal. Desde el siglo XIV el senyal reyal de la Casa de Aragón se consideró asociado al linaje condal. Cfr. Guillermo Redondo Veintemillas, Alberto Montaner Frutos y María Cruz García López, Aragón en sus escudos y banderas, Zaragoza, Caja de la Inmaculada, 2007 (Colección Mariano de Pano y Ruata, 26). ISBN 978-84-96869-06-6; Reyes y Reinas de Aragón, Zaragoza, Gobierno de Aragón-Heraldo de Aragón, 2006. D. L. Z-569-06 y Ernest Belenguer, Felipe V. Garín Llombart y Carmen Morte García, La Corona de Aragón. El poder y la imagen de la Edad Media a la Edad Moderna (siglos XII - XVIII, Sociedad Estatal para la Acción Cultural Exterior (SEACEX), Generalitat Valenciana y Ministerio de Cultura de España - Lunwerg, 2006. ISBN 84-9785-261-3."

I encara teniu la barra de parlar de la "vostra" bandera aragonesa?. Apa, aparta't la boina i aprèn la vostra història enlloc d'anar a tocar el que no sona als diaris catalans. I siau des de l'estranger, analfabet!

Tal com molt bé diu l'heraldista Armand de Fluvià:

"Tenim la bandera més antiga d’Europa però la compartim amb els aragonesos, i sobre això el govern català mai ha protestat ni ha dit res. L’article 3 de l’Estatut d’Aragó diu que “la bandera és groga amb quatre faixes vermelles”.
I l’article 4, diu: “la bandera portarà l’escut d’Aragó”. Però què passa? A totes les manifestacions, banderoles, domassos... es penja la bandera sense l’escut, per tant, igual que la catalana.
Quan Euskadi va aprovar el seu escut hi havia representats els d’Àlaba, Vizcaya, Guipúscoa i Navarra, però ràpidament el govern navarrès va presentar un recurs. I ara a l’escut d’Euskadi no hi ha “les cadenes” navarreses, s’ha quedat un quadrant vermell buit. En canvi, quan a nosaltres els aragonesos ens copien la bandera, original dels Comtes de Barcelona, ningú fa res."

I com encertadament afegeix un comentari d'en A. Segués:

"Per si voleu veure quin era l'escut originari d’Aragó quan Catalunya i Aragó es van confederar per mitjà del matrimoni entre el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV i la princesa Peronella d’Aragó, vegeu-ho aquí:


http://en.wikipedia.org/wiki/File:Petronila_Ramon_Berenguer.jpg


Per cert, aquest quadre no es troba exposat enlloc. Renoi, quin serà el motiu?"

fAIG REFERENCIA A:
D'on no n'hi ha no en raja Anònima, 23/12/2011 a les 01:13.

En realitat es bàsicament un, el que fa tot aquest soroll en concret es un del Manicomi d'Interior que fa tot aquest soroll amb un ordinador i en hores de treball del manicomi d'Interior.
En fi es creu un 007 però en garrulo-messetari.
"Es el tècnico en, i de, la Materia". (cada foll amb el seu tema)
Fins fa poc disposava inclús del privilegi de posar 5, 10 15 0 20 vots de patac. aquest trampós i ximple. mesetari, del "Manicomio del Interior".

MANIFEST SOBRE LES OBRES D’ART
PROCEDENTS DE LA FRANJA DE PONENT
DEL MUSEU DIOCESÀ DE LLEIDA

Manifest

Presentem aquest manifest des de la Franja de Ponent perquè, en primer lloc, injustament vàrem ser arrencats del nostre Bisbat, contravenint la doctrina de la pròpia església refermada expressament pel Concili Vaticà II: “els fidels tenen el dret pastoral inalienable de rebre els sagraments i la predicació en la llengua del poble”. Ara, amb un bisbat aliè i absolutament irrespectuós amb el nostre poble veiem perillar també la nostra cultura i el nostre patrimoni. Aquell patrimoni que explica que i qui som, quina és la nostra història, cultura i identitat.

Per tot plegat exposem què:

Atès que la col·lecció d’obres d’art procedents de les parròquies de la Franja de Ponent forma part del Catàleg del Patrimoni Cultural de Catalunya ja que així s’acordà en la resolució del Conseller de Cultura del 20 de maig de 1999 i, per com a tal està regulada segons allò disposat a la Llei 9/1993 de 30 de setembre del Patrimoni Cultural Català, per reunir característiques d’índole tècnica i relatives a la procedència de les obres que constitueixen la col·lecció, la seva tipologia artística, la seva forma d’ingrés al Museu i el seu potencial museològic.

Atès que la col·lecció prové íntegrament de les parròquies de la diòcesi històrica de Lleida. És a dir, del territori que durant més de 800 anys ha constituït el bisbat de Lleida i que, tot just fa deu anys, l’han segregat per recomanacions de la Conferència Episcopal Espanyola.

Atès que en museologia, quan es planteja la devolució és arran de les raons que van produir l’apropiació, com ara botins de guerra, de saqueigs i d’altres i en aquest cas, la col·lecció diocesana unitàriament està formada per objectes litúrgics (orfebreria, documentació litúrgica i religiosa, talles, escultura en pedra, pintura sobre taula, pintura a l’oli i indumentària eclesiàstica) que foren desafectats del culte i deixats d’utilitzar per aquesta funció i molt sovint reutilitzats en finalitats que res tenen a veure amb l’art.

Atès que el bisbat de Lleida conserva els títols de propietat d’adquisició, compra-venda, permuta i donacions que n’avalen la propietat. A més, cal tenir en compte que durant més de cent anys i fins el 1997, el Museu Diocesà ha estat en possessió pacífica i ininterrompuda de la col·lecció artística, sense que s’hagués produït, fins a aquell any, cap reclamació per part de les parròquies originàries.

Atès que per damunt de separacions artificials i administratives Lleida és la capital de la Franja de Ponent i, en canvi, ni Barbastre ni Montsó no tenen res a veure amb la Franja de Ponent.

Atès que el Museu Diocesà de Lleida vetlla i sempre ha respectat la nostra identitat i cultura, perquè en definitiva la nostra cultura és la seua. I que ens ha expressat la voluntat de difondre i dedicar una especial cura a la Franja de Ponent, com fins ara ha demostrat.

Atès que el Bisbat de Barbastre-Montsó no ha assegurat mai que l’exposició estaria en la llengua de la Franja de Ponent, el català, i que ni tan sols esmentaria l’existència del nostre territori històric.

Atès que els objectes que constitueixen la col·lecció diocesana sols tenen sentit patrimonial si estan integrades en el seu àmbit cultural: Lleida i la seva diòcesi, és a dir, l’àmbit territorial que els va produir. La integritat de la col·lecció, formada al llarg de més de cent anys, conforma el testimoni material de la memòria històrica del territori homogeni i unitari de Ponent –Lleida i la Franja- des del punt de vista geogràfic, econòmic, social i cultural (lingüístic i de manifestacions artístiques). Fragmentat el territori diocesà, la col·lecció augmenta de valor patrimonial en tant que és l’únic testimoni que resta d’aquest territori homogeni i cal servar-ne la memòria. La col·lecció diocesana, en la seva unitat i integritat, esdevé un instrument bàsic i imprescindible per a poder explicar la història, l’art i la identitat del territori històric de l’antic bisbat de Lleida. La fragmentació de la col·lecció suposa la voluntat d’esborrar la unitat històrica del territori actual de Catalunya amb la Franja de Ponent. És, en definitiva, un intent més del genocidi cultural d’una part del territori de parla i cultura catalanes.

Per tot això els centres d'estudi i les entitats culturals de la Franja de Ponent i dels Països Catalans que signem aquest manifest exigim la unitat del Museu de Lleida Diocesà i Comarcal i recomanem que es vetlli per il·lustrar adequadament la història i el territori de la Franja de Ponent en el Museu que haurà d’exposar les obres originàries de les parròquies de la Ribagorça, La Llitera i el Baix Cinca.

Fraga, 27 de maig de 2006

aragongg. El lladre despiadat de la Franja de Ponent.
Sabeu que el pocavergonya Bisbe del Opus Demoni de Barbastre (digne deixeble del malvat bisbe a/de : "Lady falco") va coaccionar als preveres de la Franja de Ponent a firmar una renuncia als seu bens, i que mai els reclamarien del Opus de Barbastre? Lo que es il legal en qualsevol Tribunal de Justícia. ( Be Spain-aragongg is different!
Hi a algú apart de miserables aragonesos de tanta vilania i deshonor?
Si voleu robar aneu al Museu del Prado. L'Art de la Franja ja te el Seu Museu a la Terra Ferma.
L'art de la Franja de Ponent a la Franja de Ponent romandran.
La seva Valedora?
Sa germana la TERRA FERMA DE LLEIDA.
Hora es que invitem (educada-ment)a que fotin el camp de Catalunya, i València. a aquestos lladres de la profunda i fanàtica aragonesa-espanyolera .
.

Xe! L'espanyolam s'ha esvalotat.

Brams d'ase no pugen al cel!

.
5/09/2011. Otro nuevo litigio con Cataluña:
.
Documentos de Aragón del Archivo de Salamanca integran los papeles devueltos al Archivo “Nacional” de Cataluña.
.
Se han llevado a Cataluña documentos aragoneses del Archivo de Salamanca, incluidos en el último envío de cajas a Cataluña del pasado mes de julio.
.
El Ministerio de Cultura ha abdicado ante la Generalitat, ha incurrido en mala gestión y despropósito.
.
Un historiador de Huesca se quejó ante la directora del Archivo de Salamanca por si se llevaban papeles de Aragón. Ella le contestó que siempre podrán reclamarlos en Cataluña para que los devuelvan.
.
Ante este hecho que contraviene la Ley de Restitución, el Gobierno de Aragón, con el apoyo de todos los partidos políticos, recabará el informe jurídico sobre los documentos que aclare lo sucedido, consultará con los que realizaron el estudio sobre la documentación aragonesa y se va a exigir la devolución a su lugar de origen, el Centro de la Memoria en Salamanca.
.
Si la Generalitat no acatara la petición aragonesa a través del Ministerio de Cultura, se volvería a abrir la vía judicial, como con el conflicto de los bienes.
.
“Botín de guerra”, la Generalitat no utiliza este criterio con las pinturas de Sijena que los anarquistas se llevaron de Aragón en 1936 a Cataluña, ni con los bienes religiosos del Aragón oriental.
.
Genera hastío este tipo de conflictos.
.
Policarpo Sánchez, técnico en Patrimonio Incautado y experto en la documentación del Archivo de la Guerra Civil de Salamanca, en el que ha trabajado desde 1998 y dos años al lado de los técnicos de la Generalitat enviados al Archivo:
.
Trabajan para recoger todo lo que pueden, un día querían llevarse los documentos del cartelista Ramón Pujol por su apellido, aunque era nacido en Cádiz y residente en Madrid…
.
.

http://aragonanticatalanista.wordpress.com/

.
.

Alguns espanyols és retraten descaradament, pretenen comparar els anomenats arxius de Salamanca, documents i objectes robats, translladats i amuntegats en uns magatzems de la ciutat de Salamanca per ésser utilitzats per la repressió franquista, amb unes obres d'art de municipis de la Franja, que es poden visitar a Lleida, a tocar del seu lloc d'origen.

Aquestes obres d'art foren comprades per Bisbes del Bisbat de Lleida de la qual formaven part municipis catalanoparlans del nord de la franja, fins que l'Opus aconsegui passar-los al Bisbat de Barbastre, a la qual pertanyen els headquarters de l'esmentada secta.

Aquestes obres d'art gràcies a les gestions del bisbat de Lleida, vàren ésser salvades de robatoris o de vendes a col·lecionistes particulars, i d'aquesta manera hom les pot contemplar aprop dels seus llocs d'origen. Aquestes obres d'art foren realitzades pels mateixos artistes, artesants i amb els mateixos estils que les obres la resta de municipis pertanyents encara ara al Bisbat de lleida.

Feu un cálcul de les distàncies i els accessos des dels municipis originaris de les obres a Lleida i des d'aquests municipis a Barbastre... i us n'adonareu d'on són més aprop!

Cada vegada és fa més palesa la ignorància i la mala fe d'alguns espanyols, sempre manipulant, mentint i dient mitges veritats i intentant aixercar-nos la camisa, ja n'hi ha prou!

Ignòren o pitjor, volen amagar que des dels seus origens els Bisbats han mantingut els seus límits amb criteris linguístics, culturals i geogràfics, encara avui el Bisbat de Tortosa arriba quasi fins Castelló de la Plana, al País Valencià; el d'Urgell comprenia també la Cerdanya ara sota administració francesa; per contra la Vall d'Aran (era val d'Aran) pertanyia al Bisbat de Comenges.

.
Un hecho escandaloso dentro del litigio por el arte sacro que no casa con el mandato del Vaticano de devolver los bienes a sus legítimos propietarios.
.
17/12/2011. El abogado que representa a los ayuntamientos de tres pueblos oscenses, (Berbegal, Peralta de Alcofea y Villanueva de Sijena, que llevan muchos años litigando para recuperar unas piezas de arte sacro de gran valor artístico y sentimental, dado que eran las que se hallaban instaladas en sus respectivas iglesias parroquiales, hoy custodiadas en el Museo Comarcal y Diocesano de Lérida), manifestó ayer que denunciará al Obispado de Lérida por cobrar, presuntamente, 20.096 euros por el asesoramiento jurídico-administrativo, de investigación histórica y por la defensa de la integridad de la colección al centro de exposiciones religioso.
.
Existe constancia de una factura librada por el obispado el 23 de diciembre de 2002 en la que el obispado refleja la cantidad que debe abonar el museo por defender la integridad de la colección. Este documento contable ha salido a relucir en la investigación del Juzgado de Instrucción número 2 de Lérida sobre las supuestas subvenciones recibidas por el museo. El asunto podría dar lugar a una nueva causa.
.
El Obispado de Lérida, una entidad canónica sin ánimo de lucro, no puede prestar servicios jurídicos retribuidos, y menos sin cobrar el IVA.
.
.

http://aragonanticatalanista.wordpress.com/

.
.

Anònim de les 21.31:

Ets un mentider de l'alçada d'un campanar. Un mentider i un grandíssim fill de ta mare. I ho ets perquè acuses, sabent-ho, de coses que no són certes. Catalunya no ha robat res a l'Aragó. Durant anys, Lleida ha allotjat i protegit de robatoris els béns religiosos de parròquies aragoneses, la major part de parla catalana, que van pertànyer a la seva diòcesi fins que l'Opus es va voler fer un bisbat a mida i va esqueixar aquestes parròquies de la diòcesi a la qual havien pertangut sempre. Lleida i els béns religisos de la Franja no s'han mogut de lloc. El que s'han mogut són les parròquies que han estat arrabassades al bisbat.
No diguis més mentides, busca-raons, que et cauran aquestes dentotes d'espanyolista fastigós que tens.