Joan Carretero vol federar-se amb ERC. Foto: Dani Codina

Joan Carretero (Tremp, 1955) fa de metge i presideix Reagrupament. Afirma que no hi ha més solució que la unitat per a enfortir l’independentisme, i per a assolir-la cal generositat, una característica que a alguns els costa d’entendre. Aquí rau el pacte amb la "nova ERC" per a les eleccions espanyoles

— Teníeu alternativa a pactar amb Esquerra?

— Sí. Hi havia una alternativa que era presentar-nos sols, amb poques garanties d’èxit. Teníem l’alternativa de no presentar-nos i teníem l’alternativa de mirar d’ajudar que l’independentisme tingués més representació que no té ara. Per tant, vam optar per la que nosaltres trobem la millor opció: procurar ajudar que, en lloc que hi hagi zero o un independentistes al Congrés espanyol, n’hi hagi algun més. D’alternatives, en aquesta vida, sempre n’hi ha.

— Sempre s’havia considerat segur que Reagrupament pactaria amb ERC.

— De les tres opcions, era la millor per al país... i per a nosaltres. Els resultats de les eleccions al Parlament no van ser bons per als partits independentistes. Els de les municipals, tampoc. Per tant, hi ha una evidència científica: separadament no li va bé a ningú. En vista de la realitat, penso que l’actitud més intel·ligent és sumar forces.

— Hauríeu pactat si la candidatura d’ERC a Madrid hagués estat encapçalada per Joan Ridao?

— Amb en Joan Ridao no s’hauria articulat la coalició perquè sempre havia declarat públicament que ell en cap cas no faria una candidatura amb més partits independentistes. En tot cas, pel que ell ha fet i dit fins ara, prioritza sempre l’eix dreta-esquerra sobre l’eix nacional, i nosaltres pensem que és un error. Les urnes ho demostren: quan els partits catalanistes volen eludir el debat nacional s’estavellen.

— Aquesta nova ERC és la millor per a pactar?

— L’antiga Esquerra només volia pactar amb el PSC i ICV perquè llegien el seu projecte en clau d’esquerres, no el llegien en cap altra clau. Nosaltres sempre l’hem llegit en clau nacional. Es poden posar milers d’exemples, però un de colpidor és el cas de la llei de dependència. Quan ERC va donar-hi suport, l’argument brandat fou que era una llei d’esquerres, i després es va demostrar que sense recursos no servia de res. La realitat evident és que Catalunya, si no disposa dels seus recursos, no pot fer polítiques ni de dretes ni d’esquerres. A hores d’ara és absurd que hi hagi gent que parli de polítiques de dretes i esquerres. No se’n poden fer si no controles els ingressos. El primer que hem de fer és disposar dels recursos i després discutir com ho fem. A l’Europa del segle XXI, la diferència entre governs de dretes i d’esquerres és un matís. Els governs han de ser, això sí, eficients.

— Què en té, de nova, aquesta ERC?

— Fonamentalment, les persones que la dirigeixen. Oriol Junqueras presenta una estratègia diferent de la practicada fins ara. Segons que sembla, no tothom al territori segueix les directrius del nou president, però el canvi és important i substancial.

— Ha de ser radicalment diferent perquè fa tres anys us van obrir un expedient d’expulsió i ara hi pacteu.

— Sí, perquè el que sento dir a la nova direcció sona del tot diferent al que havia sentit fins ara. La gran discussió era estratègica i ideològica. Nosaltres pensàvem i pensem que l’independentisme ha de ser un moviment que aconsegueixi l’alliberament nacional d’aquest país. Quan aquest objectiu s’hagi aconseguit, la gent d’aquest moviment ja decidirà cap on marxa: si cap als liberals, les esquerres o la socialdemocràcia. Per aquest motiu, nosaltres sempre hem cregut que l’independentisme havia de ser transversal, amb la vista posada a aconseguir un país. L’actual direcció, per bé que amb matisos, s’acosta més a aquest plantejament. L’anterior direcció pensava que ERC havia de ser un partit d’esquerres, enclavat a l’esquerra, i la independència quedava a les calendes gregues. No era la prioritat, tenir un estat propi. Ara diuen exactament el contrari: entre esquerra i dreta, esquerra; i entre esquerra i país, país.

— Però moltes persones que formen l’actual direcció provenen de l’antiga. Creieu que han fet net del tot?

— Nosaltres no som ERC i, per tant, no ens ficarem en els processos interns d’un altre partit. Però també haig de dir que és gairebé impossible que no quedi ningú de l’anterior direcció. Més que res perquè el que va fer l’anterior direcció no ho va fer perquè anés a la seva, sinó perquè hi havia una majoria de la militància que li demanava que ho fes. Així es va demostrar al congrés d’ERC de fa tres anys. Ara canviar-ho tot és impossible. Ja és molt que amb el màxim exponent d’ERC ens entenguem. Per una altra banda, nosaltres tampoc no ens hem fusionat ni integrat. Hem fet una coalició i les coalicions no es fan sempre entre dos iguals, sinó entre aquells que tenen objectius semblants.

— Aquests acords entre ERC i RCat començats a les passades municipals i reblats en aquestes espanyoles, com es poden transformar, a llarg termini, en una mena de federació per exemple?

— La cosa ideal seria que a la llarga poguéssim parlar d’una federació. Però que jo recordi l’altra federació que hi ha al panorama polític català –CiU– va trigar 25 anys a formalitzar-la. Per tant, tenim 25 anys de coll. Ara, insisteixo que si no som capaços d’entendre que aquesta coalició vagi més enllà de la batalla electoral, tots hi sortirem perdent. La realitat catalana ens ha dit de manera fefaent que o anem junts o no hi tenim res a fer. Hem de ser capaços de fer una cosa sòlida. Evidentment que no som iguals, que no pensem igual, tenim diferències importants, però no prou importants perquè no sigui possible de treballar plegats per objectius compartits.

Podeu llegir la resta de l'entrevista al web d' El Temps