Millo, vaya pelquin más español; esta hecho con pelos de la barba de la cabrita Caja? PP, feixisme, espanyolisme per la miseria i amb un rajoy pobre hombre que fara el ridicul més espantos; España de zapateros, tejeros i rajoys tontito y pijito con RayBan

Vicenç Ramoneda i Ullar, el vostre comentari no té res a veure amb l'article, però és molt bo. Podríeu enviar-lo al Ramon Solsona o algun altre lingüista mediàtic perquè hi ha paraules que dubto que les hagi comentades.

Volen que parlen així.

La paraula retortijón, que es diu retortilló o torçó. Fa poc també vaig aprendre que chiringuito es diu guingueta, hortera xaró, mequetrefe maneflai tirachinas tirador. Tots coneixem la paraula habladurías i en canvi enraonies o parlaries ens sonen estranyes. La paraula inmiscuirse potser no ens grinyola, però és incorrecta, i s'hauria de dir immiscir-se o maneflejar, i tothom sap què és una cosa de pacotilla però no sap què és una cosa de nyigui-nyogui. I res d'entre pitus i flautes sinó entre naps i cols, i una cosa que no és ni chicha ni limoná, és una cosa que és mitja figa. Un gangós, en català, no és res, i així, el Carod o el Trias el que tenen és la veu ennassada.
Un casamentero és un matrimonieri una alcahueta és una alcavota. El rocío sabem que es diu rosada, però quan es glaça i es fa escarcha? Llavors es diu gebre o gebrada. Armar la marimorena és armar un sagramental. O bé armar un sarau, que en català, encara que sembli estrany, també existeix.

Com també existeix donar la lata, perquè dir que aquest paio és una lata és una frase del tot correcta. I sacar, fer una sacada-en futbol, per exemple-, també. Ara, si vols dir que algú té molt de saque amb el menjar, has de dir que té un bon davallant.

Txungu eh! Veus, aquesta és una altra, el fet de catalanitzar-nos les paraules encara que sovint en coneguem la traducció correcta. Els hi fiquem una u al final i ens quedem tan amples. Txungu, guarru, cuentus txinus(sopars de duro és fantàstic!), tingladu, arreglu, apanyu, txantxullu (martingala o tripijoc), txulu, txivatu (delator, espieta o portanoves), sueltu (xavalla o, si vols fer-ho més fàcil, canvi), i la nostra preferida: el buenu. Aquesta la diu tot Cristu. Jo també eh! Com vale, o catxundeig, o txurrada, o escaquejar-se, com si quedés malament dir d'acord, desori, poca-soltadao desentendre's. I els nens, volen que els portis als caballitos, no als cavallets.

Com es diu pujar en una subhasta? Licitar. I els manguitos que es posen els nens petits de flotadors? Maniguets o maneguins. I fer un salt de tijereta? Fer una tisorada.
No és que vulgui fer-me el setciències, jo les sé perquè les busco, i precisament aquí està el drama, perquè és molt trist que hi hagi tantes paraules col·loquials que només haguem après en castellà. I de vegades, com deia, sí que les sabem, però estem tan acomplexats que ens sona millor la versió castellana. Diem més borde que no pas malcarat, papanatas que bajoc o toca-sons, cantamañanas que baliga-balaga o taral·lirot, mandanga que històries, parafernalia que faramalla, caradura que penques, santiguarse que senyar-se o persignar-se, o finiquito que quitança o finiment. També n'hi ha moltes d'aquelles que, en fred, ens costen de treure, i després, quan ens les diuen, deixem anar allò de 'ara que ho dius, sí que la sabia': Estribillo/tornada, atiborrarse/ataconar-se, de carrerilla/de cor o de memòria, estar en un aprieto/trobar-se en un destret, i tenir patxorra/ no posar-se pedres al fetge o prendre-s'ho a la fresca.

No cal anar gaire lluny, perquè Espanya també se'ns fica per tot el cos, malgrat que en català sovint hi hagi dues traduccions possibles: la yema del dit és el palpís o el tou del dit, els nudillos són els artells o els nusos dels dits, a la espinilla se li diu canyella o canella, a la rabadilla rabada o carpó, a la pantorrilla panxell o tou de la cama, i al empeine empenya.

En fi, que en català també pot dir-se tot. És un idioma bonic i ric, i som només nosaltres els que l'empobrim. De consol, sempre ens quedarà el 'Déu n'hi do', que no només és intraduïble sinó que és molt difícil de definir.

Si ens estiméssim més la nostra llengua i no ens la deixéssim contaminar tant pel castellà, a Catalunya, li lluiria més el pèl (otro gallo cantaria).

Diu e ministre i el cap del tribual que només són tres casos.

Evidentment és mentida, són tots els casos, no ens deixem enganayar i enfadem-nos més.

Molt de compte amb aquesta estratègia especialment perillosa dels espanyols. Es tracta una jugada intel·ligent que potser és l'única amb capacitat per a bloquejar el viatge que Catalunya ha emprés cap a la independència: Els quatre pares de C's que volen escolaritzar els seus fills en castellà no són, ni de lluny, el que preocupa als espanyols, tampoc el Francisco Caja ni CCC. Això només és un esquer per aconseguir que ens empassem la pèrdua de l'immersió lingüística com si fos prou banal: un caprici de quatre finalment satisfet. El que veritablement els preocupa és que estem escolaritzant i integrant amb èxit, centenars de milers, o potser milions, d'immigrants d'arreu del mon, immigrants que segons certs estudis ja es decantarien avui per la independència (vegeu l'Informe Diagonal, d'en Josep Gimeno). Però saben que si a Catalunya el castellà és una opció elegible per a l'ensenyament seran molts els immigrants que, ja sigui pels seus orígens, ja sigui per comoditat o per l'extensió del castellà al mon, optarien per aquesta llengua. I això és el que volen: l'educació dels immigrants vehiculada en castellà els vincularà a Espanya i els convertirà en els unionistes del futur que deixaran lligada per sempre més Catalunya a Espanya.

Espanya s'adona que les seves actuacions han disparat l'independentisme quasi més enllà del seu control i ara, a corre cuita, intenten tallar-lo amb mesures precipitades i agressives com aquesta. Per això, per a nosaltres, guanyar aquesta batalla és clau. La victòria pot representar la llibertat, però un fracàs ens pot deixar per sempre a les mans de Castella. La cosa està clara: no podem cedir, i ara menys que mai.

El President de la Generalitat ha de donar per acabat els pactes amb el PP i declarar una confrontació oberta amb el Règim espanyol.

Aquesta ha de ser l'última contesa. I, d'aquí, a la independència.

Si CIU es deixa doblegar, per enèssima vegada, pel poder espanyol, Catalunya haurà iniciat els darrers anys de la seva agonia abans de desaparèixer.

Ho consentirem?

Això ens passa per ser massa tous, pactistes i papanates; ens ha venut tones de tonteria multicultural, i ara ens trobem que hi ha gent del nostre propi territori que ens vols aniquilar culturalment. Podem retardar-ho tan com vulguem, però hi ha un problema de difícil solució, perquè un mateix país no pot tenir dues llengües pròpies del país. La llei diu (de moment) que el català és la llengua pròpia de Catalunya, per tant ens toca defensar-ho, d'una manera o d'una altra, davant els qui volen passar-se pel forro aquesta llei i imposar-nos una llengua que tots sabem que si no la mantenim a ratlla se'ns menjarà simplement perquè és més gran i més forta. I amés no juga net justament perquè sap que pot permetre's ser prepotent i arrogant.

El pp es un partit que no perd al tems amb aixo de la llengua, aixo ho fa per combatre el paro.
(donara feina al professorat espanyol.)

Ni una gota de credit politic al PPC. Cal plantar-se de una vegada devant de tant desafiament centralista. CiU ara li toca defensar la dignitat de Catalunya i no pot fallar.L´immersió es intocable.

El PP és un dels enemic de Catalunya, per promoure la catalanofòbia,l'imperialisme espanyol, el sucursalisme de madriz,el colonialisme i son xenòfob per no reconèixer una cultura i llengüa mil.lenària com la catalana. Es el partit hereu del franquisme que encara tenen a FRAGA IRIBARNE, amb això està dit tot.