Galeria de fotos (Adrià Costa)

Dídac Herrero. Foto: Adrià Costa

Dídac Herrero (Vic, 1949), portava 39 anys treballant a Caixa Manlleu. Ha viscut a primera línia la fusió i la conversió de l'entitat com a part d'Unnim, nascuda de l'amalgama de les caixes de Terrassa, Sabadell i Manlleu. Ara s'ha jubilat i avisa que el principal repte “és evitar caure en mans de bancs espanyols perquè l'obra social que definien les caixes no desaparegui”. I assenyala que els bancs tenien ganes a les caixes.

- Les caixes d'estalvi seran una cosa que s'estudiarà als llibres d'història?

- Sí i no. M'explico: com a entitats financeres, evidentment, ja s'han acabat. Els últims decrets així ho obliguen. No pas la lletra, però si que els números les obliguen a convertir-se en banc.s Això no treu que les caixes puguin ser accionistes d'un banc. I així esperem que no hi hagi més canvis, i que les caixes puguin ser accionistes d'aquest banc i rebre un dividend, producte del negoci bancari, que s'utilitzi en obra social, que és l'objectiu bàsic, en definitiva, de les caixes d'estalvi.

- Hauria imaginat que en poc més de dos anys de 45 caixes a tot l'estat es passés a 12 i transformades en bancs?

- La veritat és que no. Malgrat que sempre s'ha parlat de fusions, porto 39 anys al sector, i porto 39 anys sentint a parlar de fusions. De fet, quan jo vaig entrar a Caixa Manlleu hi havia 90 caixes a Espanya... fins a les 45 que hi havia quan va començar el darrer procés de fusions, Déu n'hi do les fusions que s'havien registrat. Però, bé, arribar a aquest nivell en només uns mesos no era previsible.

- Ara tot just fa una setmana que es van publicar els estrès-test. Què li diuen aquests resultats?

 - D'entrada, aquestes proves han tingut criteris diferents segons els estats. En el cas espanyol no han tingut presents les provisions genèriques, que és una decisió sense sentit. Precisament aquestes provisions s'havien utilitzat de model per al sistema bancari europeu. És més: era un sistema imposat pel Banc d'Espanya després de la crisi del 1993 per preveure lsituacions com les que patim: en bonança estalviem per tal de cobrir-nos les esquenes quan s'arribi a temps de crisi. De fet, el primer objectiu d'aquestes provisions genèriques és atendre els impagaments que es poden produir en èpoques de tensió financera. No voler considerar aquesta garantia no té cap sentit, i els resultats haguessin estat molt diferents. És com si tinguéssim diners repartits a les dues butxaques i només et diguessin que només els de la butxaca de la dreta són els que serveixen. Per això, jo evito la paraula "suspès", no s'ha arribat al nivell en unes condicions que perjudicaven al sistema bancari espanyol, i tot i això, el noranta per cent de les entitats ha superat el llistó imposat. Això ho entendran els clients, els mercats i els inversors estrangers.

- És a dir, és com si mesuréssim la seguretat del cotxe i descomptéssim d'entrada l'airbag?

- Exactament, la primera assegurança que té un banc no es computa. No entenc com el Banc d'Espanya ni la vicepresidenta Elena Salgado no han tingut prou força per convèncer l'EBA, l'entitat reguladora.

- Permetin ser malpensat: el fet que el Banc d'Espanya i Salgado no acabessin de convèncer el regulador europeu no és part del parany del FROB? Ho dic perquè certs economistes alertaven que el pla B era desmuntar el sistema financer català.

- Ha afectat caixes d'aquí i de fora. Però la competència que teníem a Catalunya ha comportat que les caixes catalanes compten amb un nivell de solvència suficient però no tan elevat com poden tenir entitats d'autonomies que només tenia una o dues caixes, una competència mínima i per tant preus més bons per a les entitats. Per exemple, a Vic, abans de fusions de les deu caixes catalanes n'hi havia establertes nou, més les caixes de fora i els bancs. Era una situació de competència que ha beneficiat més els clients -a nivell de preus-- que no pas les entitats.

- Però les caixes tenien un 54% de la quota de mercat, un pastís que suposo que els bancs cobejaven... No es podia preveure que rere el procés de fusions animat pel Banc d'Espanya no hi hagués una maniobra perquè les caixes catalanes quedessin en mans de bancs espanyols?

- Aquest és el risc, i s'ha d'evitar, sobretot per l'obra social, que és el que s'ha de defensar per damunt de tot. Miri, quan vaig entrar a Caixa Manlleu les caixes estaven molt limitades pel que feia a operatòria i negoci. L'any 1978, quan es va aprovar el famós decret Fuentes Quintana que pràcticament equiparava bancs i caixes, la banca tenia aproximadament el 80% del mercat. I ara estàvem a un 55% per a les caixes i un 45% per als bancs. Lògicament això ha fet mal i ha provocat que la banca es posés a treballar per aconseguir aquest canvi que s'ha produït.

- I esperonat pel Banc d'Espanya. Si a dia d'avui mirem l'històric publicat pel Banc d'Espanya de les quotes de mercat de les entitats ja ha desaparegut la clàssica distinció entre bancs, caixes i cooperatives de crèdit. ull, en l'històric! Això denota més que intencionalitat o no?

- Miri, en aquests moments la pregunta seria: què som? som caixes o bancs? La pròpia CECA té dubtes sobre quines caixes quedaran sota la seva tutela... és a dir zero. Com entitat financera no en quedarà cap, no n'hi pot quedar cap. Les grans ja s'han convertit en bancs. Potser... dues o tres caixes mitjanes podrien arribar al 10% de core-capital... però no ho crec.

- I l'opció CIP?

- Entre diverses caixes tenen un banc, però no en quedarà cap com entitat financera entesa com a caixa. El 26 de novembre el subgovernador del Banc d'Espanya ens va assegurar que no hi havia cap intenció de transformar les caixes en bancs. "No patiu", ens va dir. I el 24 de gener, Elena Salgado ja posava unes condicions que ens obligava a convertir-nos en banc. No hi ha cap decret que ens obligui, però l'esperit de les condicions és el que és.

- Vostè assegura que hem d'evitar caure en mans de bancs espanyols: quin és el pla B per evitar-ho, perquè tot apunta que va cap aquí?

- En el cas d'Unnim concret, tenim el FROB, que pot aportar el capital necessari. Una altra opció és integrar-nos en un CIP. I una tercera, deixar entrar una entitat de fora de Catalunya que aporti capital, que pot permetre a Unnim cobrar dividends futurs del seu banc. És la manera d'evitar caure en mans d'un banc espanyol. Dubto que uns senyors de fora assentats en un consell d'administració tinguin prou sensibilitat  per a l'obra social que les caixes voldrien mantenir.

- I l'esperança en socis privats?

- En aquests moments és molt difícil. Primer, perquè la confiança és allà on és... En segon terme, totes sortiríem de cop, i hauria un excés d'oferta.

- I el per què s'ha arribat aquí? Què ha passat amb les caixes? Han confiat més en les pedres que en la iniciativa?

- Les pedres han tingut el seu paper important. La bombolla immobiliària ha estat un dels motius, i a més va fer créixer molt el sector. De fet, si no anaves per aquest camí et treien del mercat. Nosaltres ens vam resistir, i molt, al mercat dels promotors, però va arribar un moment que si no entraves al mercat de promoció no subscrivies cap hipoteca.

- El sector, doncs, està en crisi, però garantit.

- Sí, està en crisi, però està plenament garantit. No cal patir. El sector va créixer molt per la bombolla immobiliària, es van obrir moltes oficines i ara s'han de tancar. Les entitats haurien d'haver fet una reestructuració i aquí és quan entra el Banc d'Espanya i avisa: "Us ajudem si us fusioneu". I aquesta és la història.

- Les pedres trigaran molt a recuperar-se, oi? Tenim una crisi en forma de L

- No tenim una crisi en W com la de després de les Olimpíades. Miri,l'any 1994 ja ens aixecàvem de la crisi del 93. Dos anys després recuperàvem morositat i actius perduts en dos anys.

- Però, fins a quin punt baixaran de preu els habitatges?

- Ara se'n venen i se'n lloguen. Per exemple Unnim ven o lloga uns 200 pisos al mes. De necessitat de pisos, n'hi ha. Ara bé, cal arribar al preu ideal per vendre.

- I quin seria aquest preu ideal?

- No poden baixar més. Les entitats financeres tenen com objectiu treure's els pisos de cartera. Pots fer-ho molt fàcilment, posant-los a preu de saldo, però la pèrdua que comportaria seria poc adient. Ara estem a nivell de preus del 2004 i 2005.

- Però si no hi ha crèdit!

- D'una banda, de demanda de crèdit solvent no n'hi ha massa. El que podria tornar el crèdit no el demana. I d'altra banda, l'increment del capital necessari -entre el 8 i el 10%-. Això com es tradueix? Molt fàcil: cada crèdit que firma una entitat presta diners dels dipositaris i de l'entitat, i a més ha de treure les provisions genèriques que abans parlava. Per tant, el cost de firmar un crèdit és molt important. Això condiciona la concessió de crèdits per part de les entitats. Aquesta condició del 8-10% queda molt lluny de l'Acord de Basilea 3, que obliga a un 7% el 2024. Aquí estem al 2011 i obliguen al 8-10%!