«Moxie», la revolució feminista necessària en un institut (i al cinema)

"Tot està sortint malament, ningú m'ajuda i estic totalment sola". La desesperació de la Vivian (Hadley Robinson), la protagonista del film, és l'acurada definició que moltes noies joves podrien abanderar per definir el seu pas per l'institut. Una veritable jungla d'emocions, de creixement personal, plena de dificultats i per primera vegada (moltes vegades) és l'exposició als grans problemes que viu una societat.

En aquesta pel·lícula, però, les tornes canvien de bàndol. Moxie és una veritable joia juvenil dirigida per Amy Poehler, basada en la novel·la de Jennifer Mathieu i adaptada per Tamara Chestna i Dylan Meyer. La revolució feminista en un institut, protagonitzada per totes aquelles noies fartes de les pràctiques masclistes, sexistes i d'abús que reben dia a dia, es construeix al llarg d'una intel·ligent i apoderada obra de consum fàcil però de llarg recorregut en el seu plantejament, i posterior debat.

Netflix ha apostat, encertadament, per distribuir aquesta obra que mereix un visionat obligatori als instituts. Malgrat la seva marcada essència nord-americana, Moxie és una declaració d'intencions de la Generació Z i és un viu record per a totes aquelles altres generacions que van patir aquestes situacions a l'institut. Poehler reclama l'esperança de totes aquestes dones i retrata el canvi de tendència a molts nivells: en relat cinematogràfic, en la forma que adopta el públic en el consum d'aquestes històries teen i en la transformació social que viu el món.

La directora construeix una comèdia atrevida, sense complexos, fàcil en el seu recorregut però carregada de missatges profunds i plens de contingut. Abraça tota la diversitat possible que existeix avui dia en un institut i estableix el debat sobre les lluites transversals que es desenvolupen en l'actualitat dins el feminisme. De manera metafòrica, Poehler, que forma part del repartiment com la mare de la protagonista, dona el testimoni de la seva generació combativa i activista pels drets de les dones a la seva filla, que encén la lluita d'una revolució feminista a les aules.
 
La construcció masclista dels premis esportius. Les situacions desiguals a l'hora de rebre el mateix tracte des de l'administració escolar. La normalització de pràctiques totalment sexistes (no poder dur la roba que vulgui una noia o la creació de llistes per a cosificar a les dones és un punt de partida horrorós, si es reflexiona sobre l'existència mateixa d'aquesta llista), o l'assetjament que reben les joves a través dels passadissos. Tots aquests reclams, aquests crits de desesperació sistèmics, es converteixen en armes de lluita per a aquestes joves que, a través de dificultats, vertebren un activisme que serà un exemple per a moltes persones que vegin el que passa a la pantalla.
 
De manera intel·ligent, Moxie és capaç també d'exposar diverses contradiccions del feminisme, des de la integració de les dones racialitzades a la introspecció d'aquelles que gaudeixen de privilegis per ser blanques i tenen la capacitat d'alçar la seva veu des d'una altra posició. La crítica furibunda a les mirades a una altra banda de mestres i la directora de centre són altres fonaments que la pel·lícula, encara que des d'una visió més tòpica, aconsegueix posar sobre la taula.

Els clixés són evidents, però la intenció és més clara encara. Plenes estan les plataformes de pel·lícules sobre instituts, adolescents i canvis en la joventut que viuen de l'explotació de tots aquests tòpics que sexualitzen, cosifiquen o mostren grans líders masculins. En aquesta obra, en canvi, es pretén donar un exemple, una visió diferent, del que hauria de ser un noi adolescent -sense cap premi a rebre ni qualsevol altre reconeixement- en un institut. És el paper que interpreta Seth Acosta (Nico Hiraga), amb una forma de trencar de manera clara -caient una mica en el clixé, però a qui li importa- amb la figura del quarterback i abusador Mitchell Wilson (Patrick Schwarzenegger) que ha envait tantes i tantes obres de cinema teen (i les aules de la vida real) al llarg de les dècades.

Moxie és un crit de ràbia, canvi i esperança. Una visió diferent, des de la perspectiva de les dones, del pas per l'institut. Una mirada que evidencia les mancances de la indústria, ja que sembla una absoluta novetat quan només busca reflectir una realitat (recorda moltíssim a l'obra Booksmart). El repartiment de joves intèrprets irradia llum en un guió i una obra clarament dirigida a un públic concret però que atraparà diferents generacions de dones i hauria de ser un descobriment per a molts nois, joves i homes. És una pel·lícula per gaudir, per emocionar-se veient-la, per projectar el record del nostre pas per l'institut i posar sobre la taula la nova generació que precedeix. Un somriure d'orella a orella en acabar de veure-la. No se la perdin.