Ferran Mascarell i Canalda (Sant Just Desvern, 1951) és conseller de Cultura. Ha estat regidor de Cultura de l’ajuntament de Barcelona pel PSC, i també va ocupar el departament l’any 2006 amb el govern de Pasqual Maragall.

Sens dubte, el vostre nomenament com a conseller de Cultura ha causat impacte. Amb quins arguments Artur Mas us va proposar assumir aquesta responsabilitat?

—L’argument principal va ser el del paper central que per a un país té la cultura, amb uns plantejaments molt vinculats a la nostra coincidència en aquest sentit.

—La política cultural que ha de fer Catalunya és tan transversal que no entén de diferències ideològiques entre la suposada dreta i la suposada esquerra?

—La cultura és el fonament d’un país, va molt més enllà d’allò que sovint interpretem que és cultura. L’assignatura que té pendent el nostre país des de fa anys és desplaçar aquest fonament des de la  posició lateral en què es troben ara les polítiques culturals fins a la centralitat que els correspon.

—La política cultural del país ha estat massa encaixonada en els esquemes del govern de torn que la dirigia?

—Penso que sí. En general, al nostre país sempre ens ha faltat una mica de convicció, i que sobretot els dirigents polítics s’adonessin que la base del catalanisme és la cultura. El catalanisme va néixer justament per a vindicar la cultura del país. Un país culturalment fort és un país més fort, i aquest element és el que tinc la impressió que no s’ha acabat d’entendre prou al llarg d’aquests anys.

—Durant la campanya, CiU va fer gala de tenir un programa molt consensuat entre UDC i CDC, també en matèria cultural. Teniu carta blanca, per fer les modificacions que cregueu oportunes?

—Si ens mirem els programes dels partits polítics de l’arc catalanista, de diferències no n’hi ha gaires, en tot cas, accents, perquè els elements constituents de fons són els mateixos. No hi ha hagut per part del president la demanda que apliqui un programa tancat, sinó justament que tingui en compte els millors aspectes del programa de CiU i el programa que jo porto amb el meu bagatge, la feina feta des de l’ajuntament de Barcelona i la mateixa Generalitat.

—L’existència d’un ministeri de Cultura espanyol pot limitar expectatives en aquest sentit?

—Catalunya té competències plenes en matèria cultural des de l’any 1980. Si les apliquem amb plenitud, no tenim per què estar condicionats per les competències que pugui tenir el ministeri. Tenim prou instruments per posseir una cultura sòlida que estigui al nivell d’un país ple des del punt de vista cultural.

—Quin serà el primer repte del govern en l’àmbit de la cultura?

—La internacionalització, sens dubte. La cultura catalana té una gran capacitat creativa i productiva, però té un entorn petit en termes de ciutadania directament vinculada. Amb la globalització, Catalunya ha d’intentar que la seva cultura s’internacionalitzi i participi plenament en els processos transculturals. Si no ho aconseguim, sempre tindrem sensació de malestar perquè tindrem la impressió que no som capaços de posar en circulació tot allò que produïm.

—Normalització lingüística dependrà de Cultura. Les darreres sentències, i les que puguin arribar, sobre la immersió lingüística poden distorsionar d’alguna manera aquesta política?

—La meva posició és la mateixa que han tingut els partits catalanistes del parlament. Això no afecta l’aplicació de les polítiques educatives, i ens mantindrem ferms en aquest sentit.

—Fa temps que us vau allunyar de la línia oficial del PSC. Amb tot, en plena campanya, el candidat socialista va suggerir el vostre nom com a possible conseller. N’estàveu plenament al corrent?

—En campanya, el president va considerar oportú posar alguns noms sobre la taula com a possibles consellers. Per dir-ho d’alguna manera, en els termes exactes en què ho va plantejar, jo no n’era conscient, però tenia dret a fer-ho.

—Si el PSC hagués guanyat les eleccions i hagués governat, hauríeu acceptat el càrrec?

—Depèn, si ens haguéssim posat d’acord sobre la funció que se m’encarregava i el paper de la cultura en el seu govern, no dic pas que no.

—El vostre nom també ha sonat darrerament com a possible candidat a l’alcaldia de Barcelona. Fins i tot el PSC ha reconegut que no li semblaria malament que disputés el cartell electoral a Jordi Hereu. Us ho havíeu plantejat fermament?

—Al llarg de la meva vida he treballat essencialment dos temes, el cultural i i l’urbà, específicament a la ciutat de Barcelona. He imaginat moltes hipòtesis sobre el que succeeix i el que hauria de succeir a la ciutat, i en aquest context, haver pensat en la possibilitat de treballar des del més alt càrrec de la ciutat, m’ha passat pel cap a mi i suposo que a molta altra gent. Ara bé, els processos per fer-ho al PSC són una mica barrocs, i francament, no ha estat possible fer-ho d’una manera ordenada. Va arribar un moment que vaig dir que si l’alcalde actual volia repetir, doncs endavant.

—Es refereix al mecanisme d’eleccions primàries i de tria de candidat dins del partit?

—Em refereixo a la inexistència de processos clars i transparents.

—Podíeu presentar-vos al marge del PSC. De fet, també s’havia comentat que es preparava una plataforma independent per a fer-ho.

—S’ha dit, però és molt difícil. Mai no ho he considerat una hipòtesi real.

—S’esperava la reacció del PSC, de demanar-li que deixi la militància immediatament?

—No esperava tantes desqualifica­cions. Esperava una mica més de debat sobre per què passen aquestes coses, com també una mica més de debat sobre per què es perden les eleccions i sobre quin és el projecte del PSC en termes catalanistes i socialdemòcrates. Però això ja és passat, ara toca passar pàgina i posar-me a treballar pel govern del meu país.

—Ja heu anunciat que abandoneu la militància al PSC. Però no vol pas dir que canvieu d’ideologia d’un dia per l’altre.

—És clar que no. Suposo que el PSC trobarà les maneres de posar en primer pla idees, i quan hi siguin, n’estic segur que em tornaré a trobar discutint amb els excompanys de debat polític i ideològic. Sóc socialdemòcrata i catalanista, i ningú no m’ha demanat que deixi de ser-ho.

—Des del PSC, alguns dirigents us han desqualificat públicament. Però heu trobat comprensió entre alguns excompanys?

—He rebut moltes mostres d’amistat i de comprensió sobre el que significa en termes polítics la meva decisió. Dit això, insisteixo que la meva feina és fer de conseller de Cultura, i per tant, ja he passat pàgina a aquest episodi.

—El vostre fitxatge ha causat sorpresa en molts sectors, però la veritat és que a Europa no és pas anecdòtic que un executiu integri professionals de fora del partit. Cal començar a canviar la cultura política del país?

—Aquesta història s’ha d’entendre dins el marc de tres crisis que estan superposades: l’economia, les relacions entre Catalunya i Espanya i la crisi en la manera de fer política. Estem molt encotillats en la manera de fer política, i sembla com si una persona, pel fet d’estar vinculat a una tradició política, ja per sempre més es presoner d’aquella tradició. Tot això ha de canviar. Un govern depèn molt de les circumstàncies del moment, i ens hem d’acostumar a trencar aquestes fronteres tan radicals i tradicionals que encara existeixen en determinades òrbites de partit.

—Conseller, heu parlat de les relacions Catalunya-Espanya. CiU ha fet un viratge sobiranista clar que deixa la porta oberta a l’autodeterminació. Us hi sentiu còmode?

—Vinc d’una tradició federalista i em considero federalitzador. Però sempre dic que si davant meu no hi ha federalitzadors, difícilment puc impulsar el federalisme. El subjecte final d’aquestes ideologies, d’aquests plantejaments, que anomenem sobiranisme, federalisme, independentisme, finalment és un, que no posem mai prou sobre la taula: la qualitat de l’estat en què vivim. I qualitat vol dir que sigui útil per als catalans, i és d’això del que, al meu entendre, s’ha de parlar.

El Grup Nació Digital i el setmanari El Temps us ofereixen un tast -en línia i gratuïtament- dels continguts de la revista que podreu trobar als quioscos de tots els Països Catalans