Joan Ridao, secretari general d'Esquerra Foto: Jordi Play/El Temps

― Esquerra pot esperar al congrés de la tardor per a refer la seva estratègia?

― Al consell nacional vam decidir tres coses: assumir els resultats internament i externa i assumir les responsabilitats en la mesura que el president del partit ja ha anunciat que no es presentarà a la reelecció al pròxim congrés. En segon lloc vam assumir la importància absoluta que tenen les eleccions municipals per a l’esdevenidor del partit. I en tercer lloc vam fixar un full de ruta que culmina en el congrés ordinari, en què parlarem de tot: de persones, d’estratègia, de canvis organitzatius, etcètera.

― Parlem de l’estratègia.

― Ja us avanço que no es tracta de refundar res, sinó de tenir una agenda per a evolucionar i rectificar errors. No crec en absolut que s’hagi impugnat la nostra base ideològica o estratègica. La gent no ens ha deixat de votar per allò que som, sinó per allò que hem fet o per allò que no hem fet. Aquest és el problema. Això no implica necessàriament canvis estratègics profunds. S’han de canviar moltes coses, també persones, però no deixarem de ser un independentisme de rostre social, gradualista i radicalment democràtic perquè aquesta és la nostra marca: és allò que ens fa ser competitius.

― Parlem, doncs, de què heu fet i cal canviar.

― No hi ha un sol factor decisiu en un resultat dolent. Hi ha un tema recurrent, que no sé quant pondera en el resultat final, que és la divisió interna. És evident que, malgrat els esforços d’integració, després de l’últim congrés, hi ha hagut dues escissions, una de més explícita i una de més silenciosa de gent que s’ha quedat a casa. La nostra imatge de cohesió continua tocada per la llarga i poderosa ombra de problemes que vam viure en el passat. El fet és que no hi ha marge per a la confrontació al congrés.

Alguns altres factors tenen a veure amb l’aposta estratègica que vam fer el 2006 en un govern no compartit per tothom, mancat de relat; un govern que potser es va tancar massa ràpidament i no es va explicar; l’efecte Montilla; el rebuig una mica reduccionista de pacte amb el PSC; el fet que l’agenda política hagi estat monopolitzada per l’autogovern –que ens ha carregat de raons per al futur però ha fracassat, i la prova és que hi ha desànim–; i, d’una altra banda, urgències com la crisi. No hi ha un sol factor. També hi ha l’emergència de noves ofertes independentistes.

― Que, en part, és causada per la divisió interna d’Esquerra.

― Hi ha molta gent que diu que la raó de tots els nostres mals és l’atomització del món independentista. Fins i tot hi ha qui diu que tots junts hauríem reproduït el mateix espai que vam obtenir fa quatre anys, cosa que no és veritat: aritmèticament no suma. Hi ha qui diu que això és només una seqüela de la manera com vam tancar malament el nostre últim congrés. Tampoc no és veritat. Salvador Cardús deia en un article que la societat catalana actual és complexa i mai més no hi haurà un sol partit independentista. La prova és que cada dia és més transversal. Si tot l’independentisme hagués anat a votar i hagués votat independentista, el resultat hauria estat superior. Per tant, hi ha gent que no vota independentista o vota opcions que no es diuen independentistes. Què hem de fer a Esquerra? Marcar bé el nostre espai i no deixar-nos obsessionar, no ser permeables a l’agenda d’ agitprop independentista de Laporta i companyia. Aquestes opcions són perfectament legítimes, hi compartim l’objectiu final, però no l’estratègia, no la proclamació unilateral d’independència el 6 de gener, dia de Reis. De fet, aquest ha estat un dels factors que ha incidit, no pas en l’estratègia, però sí en la tàctica d’aquests últims mesos.

― Què voleu dir?

― Admeto que hi hagut massa tacticisme, que no hem sabut maniobrar perquè, per una banda, hi havia molta pressió quant a les relacions Catalunya-Espanya i hi havia la pressió que ha exercit aquest independentisme emergent, però també hi ha molta gent que ens demana un missatge que sigui coherent amb la pràctica institucional i la nostra aposta estratègica: és a dir, un independentisme social, que construeix estructures d’estat a poc a poc i gradualment i que va construint la nació a llarg termini. Aquests darrers mesos no hem sabut maniobrar. Ens diuen que hem perdut 100.000 vots cap a Laporta, però no hem sabut capitalitzar el vot que el PSC perd a favor de Convergència o el del nostre votant que se’n va cap a Convergència. O, per exemple, rascar bola en el milió de vots que els tres partits de l’esquerra hem perdut del 2003 fins ara. Crec que aquí és on hi ha camí per córrer.

― Quan dieu que hi ha hagut errors tàctics, en quins penseu?

― La campanya s’ha orientat massa, des d’un càlcul erroni, en el fet de pensar que les eleccions es convertirien en una mena de referèndum sobre la viabilitat o no de l’estat de les autonomies i que la qüestió del referèndum seria una prioritat absoluta en la propera agenda política. I la veritat és que la independència preocupa molta gent, però ha passat al darrere del binomi canvi-continuisme o al darrere de qüestions com la crisi econòmica o el finançament autonòmic.

Per tant, la campanya ha estat tributària d’aquesta desorientació i hem estat atrapats en un sandvitx: massa permeables a les pressions dels sectors independentistes exprés i poc permeables a les demandes de les necessitats socials de la centralitat, de la majoria de la gent.

― Això vol dir que heu perdut vots perquè heu apostat massa pel referèndum?

― No tinc estudis postelectorals acurats. A les consultes populars van votar 600.000 persones. Esquerra, Laporta i Reagrupament sumem 350.000. Per tant, hi ha 250.000 que no han votat independentista. Han anat a votar una altra opció. Insisteixo que 100.000 vots han pogut anar cap a Laporta, però una mica més de 100.000 han anat d’Esquerra cap a CiU. I 150.000 del PSC cap a CiU. Si volem ser un partit amb vocació de majoria, hem de pescar en el centre-esquerra catalanista evidentment independentista –i algun federalista. És aquí on hem d’anar i no a aquest independentisme de monocultiu de Laporta i companyia.

― Però precisament Esquerra va créixer en vots fins a les eleccions catalanes del 2006 mantenint l’independentisme...

― Sí, però el futur nostre no consisteix a recompondre un espai minoritari, a actuar més amb urgències electorals. El nostre futur consisteix –tranquil·lament, amb paciència i constància, perquè tenim almenys dos cicles electorals per a refer-nos– a articular un espai d’esquerra nacional. Només triomfarem si articulem aquest espai. No consisteix a obsessionar-nos amb les fuites que puguem tenir, que, en aquest moment, conjunturalment, omplen aquest independentisme exprés. Quan l’esquerra fracassa, l’espai buit l’omplen aquests fenòmens populistes i demagògics. És conjuntural. No hem de mirar cap a velles i caduques receptes.

― Assenyalàveu la divisió interna com una raó de la davallada d’ERC. Joan Puigcercós, que va sortir president del congrés d’ERC de fa dos anys, pot aconseguir la unitat?

― Espero que sí, perquè s’ha carregat d’autoritat per a poder-ho fer. Des del moment que no opta al càrrec és la persona més indicada per a propiciar un relleu tranquil i gestionar aquest debat. Ara té més autoritat que no abans i crec que, dins Esquerra, tothom és conscient que l’ombra de la divisió penalitza. No hi ha d’haver marge mai més per a la confrontació.

― S’acosten les municipals i candidats com el de Barcelona, Jordi Portabella, parla d’arribar a acords amb més formacions independentistes.

― A Barcelona s’ha produït una atomització del mapa polític, no tan sols per la banda de l’independentisme, sinó també de l’esquerra –fins i tot independentistes d’esquerres com la CUP– i hem de maniobrar intel·ligentment en molts llocs per tal de sumar esforços. No és una aposta generalitzada ni condiciona la nostra estratègia nacional, sinó que té a veure amb la dimensió local. Hem d’explorar, igual com explorem per la banda de l’esquerra. A Barcelona ens hi juguem moltíssim, no solament pel futur de la ciutat sinó també pel futur d’Esquerra.

― Abans de les eleccions catalanes, també va haver-hi propostes externes a la política que demanaven una candidatura única de l’independentisme, com ara la del doctor Broggi, Heribert Barrera i Joan Blanch.

― Però ja us he dit per on va la nostra estratègia. Són coses ben intencionades però insisteixo que més enllà de compartir l’objectiu final, amb molta d’aquesta gent no hi compartim l’estratègia. Al discurs d’investidura es va veure un Laporta que té un discurs molt prim. Més enllà de demanar que es proclami demà mateix la independència no sabem què proposa de res. No ens deixarem arrossegar per l’agenda d’ agitprop d’aquesta gent. Esquerra és un partit amb vuitanta anys d’història que practica un independentisme amb continguts. I a més tenim una cultura de col·laboració amb les esquerres de Catalunya.

― Us presentareu de candidat a la presidència d’Esquerra?

― No podem parlar de congrés reeixit ni de res si Esquerra no supera un tràmit tan important com les eleccions municipals. L’únic pensament que tinc és aquest. Ja en parlarem més endavant.

El Grup Nació Digital i el setmanari El Temps us ofereixen un tast -en línia i gratuïtament- dels continguts de la revista que podreu trobar als quioscos de tots els Països Catalans