Especial eleccions al Parlament

Pasqual Maragall passant el relleu a José Montilla. Foto: Jordi Bedmar

“És un dels altres catalans. Som una nació forta que confia en ella mateixa i que sap convertir en ciutadans amb normalitat als qui arriben a Catalunya”, sentenciava l'encara president de la Generalitat, Pasqual Maragall, instants abans de passar el testimoni de la presidència a José Montilla avui fa exactament quatre anys. Aquell 28 de novembre del 2006, al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat, abandonava el càrrec un polític que havia endegat el procés de reforma estatutària i que havia patit, com ell mateix afirmava, “un desgast considerable” en l'exercici de les seves funcions. En canvi, José Montilla s'enfrontava a la màxima representació del país amb el coixí del PSOE i de l'aparell del PSC que Maragall no només no havia tingut, sinó que sovint li havia anat a la contra.

El nou govern repetia fórmula malgrat que l'anterior president havia acabat expulsant-ne el seu principal soci, ERC, i malgrat que el PSOE ja arrufava el nas amb els independentistes. En minoria, el bipartit convocava eleccions anticipades per a dimecres 1 de novembre, dia de Tots Sants. El mateix dissabte es tancava el pacte. Tant el PSC, com Esquerra i ICV-EUiA estaven convençuts de repetir l'oferta d'un govern “catalanista i d'esquerres”. A l'agenda del nou executiu hi havia el desenvolupament d'un Estatut que aquell mateix any s'havia votat en referèndum prèvia retallada a Madrid, una feina que obligava el president de la Generalitat a comprometre's, de facto, a potenciar el catalanisme i la independència del PSC davant possibles intents de frenar el desenvolupament del text estatutari des de la capital espanyola. I tot plegat, quan Montilla era membre del comitè executiu del PSOE.

Quatre anys després, l'Estatut ha estat mutilat per un Tribunal Constitucional, els membres del qual han estat posats a dit pel PP i el PSOE, amb el vist i plau de CiU, que hi té un representant. I el desenvolupament ple de l'Estatut serà una de les herències que rebrà el proper president de la Generalitat que avui surti de les urnes.

Acceleració i frenada en sec

Nació Digital ha demanat a algunes personalitats que en el moment de la presa de possessió de José Montilla eren molt propers ideològicament al PSC que facin balanç del seu perfil polític i de la seva actuació com a president del país.

El president de l'Ateneu Barcelonès, l'arquitecte Oriol Bohigas, considera que la valoració del mandat de José Montilla “no es pot fer amb justícia si no es tenen en compte dos factors que han creat una certa distorsió en l'execució del seu projecte de país, la crisi econòmica i la crisi de relacions amb Espanya”. Però Bohigas troba “altament positiu” per a Catalunya el fet que el president no hagi nascut a Catalunya, i augura que “si bé no visualitzarem els resultats d'aquesta circumstància immediatament, a mig termini es faran visibles i quedarà clar que Catalunya és un país modern i integrador”.

En aquest darrer plantejament hi coincideix plenament el filòsof  Xavier Rubert de Ventós, molt vinculat a l'expresident Pasqual Maragall, quan assegura que “és significatiu i una mostra de la capacitat d'integració de Catalunya que el nostre president hagi estat una persona nascuda en un altre territori”, però discrepa amb Bohigas respecte a la pressió que han suposat en el mandat de Montilla les relacions amb Madrid: “Quan Montilla és investit president, les relacions amb Espanya ja fa temps que s'han tensat amb la negociació de l'Estatut, precisament per això Montilla és el candidat del PSC a la presidència, perquè Pasqual Maragall, decebut amb el procés estatutari, convoca eleccions anticipades”.

El director del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), el filòsof Josep Ramoneda, també posa de relleu el pas endavant que suposa per a la “construcció nacional de Catalunya que un xarnego hagi estat elegit president, perquè arrodoneix la nació catalana i posa fi a la política de donar carnets de catalanitat. Només per això, aquest govern ja ha valgut la pena”. Ramoneda considera que “s'ha d'agrair a ERC aquest gest de valentia”, i acusa CiU de basar les crítiques al tripartit en “prejudicis ètnics i de classe”.

En canvi, el director del CCCB es mostra molt sorprès pel canvi de rumb que al seu parer ha pres José Montilla des que va convocar les eleccions d'avui: “s'ha espantat i ha desfet el camí que havia fet assumint el rol de defensa d'una Generalitat catalanista. Convoca les eleccions i, incomprensiblement, fa part del seu discurs en castellà i recupera les posicions clàssiques del PSC”.

El guió de Zapatero

Durant aquests quatre anys, l'anomenat sector catalanista del PSC ha anat llançant missatges de forma més o menys matisada sobre la necessitat que els socialistes catalans es desmarquin de la disciplina de PSOE quan aquesta suposi un perjudici per a Catalunya. D'altre veus més clares han tornat a reclamar grup propi al Congrés espanyol, com ja havia fet l'anterior president, Pasqual Maragall.

A l'entorn intel·lectual del PSC també hi ha hagut moviments de desmarcatge clar en aquests quatre anys. De forma més o menys explícita, aquest entorn s'ha anat dissolent, bé retirant-se a la rereguarda, bé criticant obertament la línia política dels socialistes catalans i convertint-se sobtadament al sobiranisme. És el cas, entre d'altres, de l'històric dirigent del PSC Jaume Sobrequés, que ha fet el salt a CiU. “Montilla ha seguit escrupolosament el guió que li va marcar Zapatero des del mateix 28 de novembre de 2006, mantenint una supeditació absoluta del PSC al PSOE”, sentencia. Sobrequés va més enllà i assegura que el president de la Generalitat ha viscut en una contradicció profunda “fent un discurs correcte des del punt de vista del catalanisme estatutari i constitucional, i alhora, duent a terme l'actuació més sucursalista que mai en la història del PSC respecte als socialistes espanyols”.

Respecte als orígens del president, Sobrequés troba “absurd” lloar o criticar el seu mandat i la utilitat d'un govern en funció del seu lloc de naixement.