Els partits també fan campanya electoral a les xarxes socials. Foto: Joan Vila Tuneu

És possible guanyar un vot amb un missatge de 140 caràcters? Els equips de campanya dels principals partits parlamentaris coincideixen que no, però en canvi, aposten fort per les xarxes socials per mobilitzar els “seus” a la campanya electoral més digital de la història.

Les eleccions del 28-N seran les primeres des de l'explosió de les xarxes socials, especialment el Facebook i el Twitter. Això ha fet que els partits hi “apostin en força”. Tanmateix els responsables de campanya són conscients de les limitacions: l'escletxa digital encara existent, la por dels polítics a universos desconeguts, les “relliscades” a les xarxes... A la banda positiva els responsables 2.0 de CiU, PSC, ERC i ICV també coincideixen que pot esdevenir un element per mitigar la tant temuda desafecció especialment entre els joves -els més abstencionistes al mateix temps que ja són nadius a la xarxa-.

Ara bé, amb els 140 caràcters d'un missatge a Twitter o l'actualització d'un estat al Facebook es pot guanyar un vot? La resposta negativa és bastant clara. “La gent que és a la xarxa ja té el vot decidit” explica Jordina Freixenet (PSC) mentre que Edgar Rovira (CiU) recorda que els usuaris de les eines 2.0 ja acostumen a estar informats i mobilitzar of line .

Aleshores, quin sentit té destinar hores i esforç a la campanya digital? Més enllà del fet que l'altre (el partit rival) hi és, les xarxes socials esdevenen un element fonamental per la mobilització de les bases. “Permet il·lusionar-los per tal que convencin el seu entorn” explica Eva Marín d'ICV; “és la manera que els simpatitzants es facin seva la campanya i també és una eina fàcil per donar els argumentaris del dia” admet Mireia Martí d'ERC. Pels republicans i el PSC també ha facilitat que la militància hagi donat les idees de lemes, espots i cartells. El membre de l'equip de campanya de CiU ho resumeix en una paraula clau, eficiència, a l'hora de justificar l'aposta 2.0.

En parlar de xarxes socials i eleccions és inevitable recórrer al (mitificat) cas Obama. “A les presidencials nord-americanes el missatge sorgia del partit -no del candidat- i es distribuïa als simpatitzants a través de la xarxa” explica el responsable de la campanya de CiU. Posteriorment era aquesta militància de base la que reproduïen el missatge analògicament -en reunions, porta a porta, per correu electrònic...-. Un model mixt -digital i analògic- certament llunyà de la realitat catalana.