Vaya por delante que mi simpatía por los ignorantes prepotentes y los chulos castizos es la misma, es decir, ninguna.
Puestos a buscar "adversarios", la mente castellana obsoleta, con su prepotencia, incultura y desfachatez me va como anillo al dedo. La gente como ésta y los de ETA son dos caras de la misma moneda. El nacionalismo español ha sido siempre ofensivo e imperialista, es decir, criminal, como el de ETA. Ustedes, adversarios nacionalistas españoles, se piensan que España es el centro del mundo y que los que no son castellanos recios y vascos fornidos, son unos cagados y unos comemierda. Lo más grave es que se lo dejen escribir en un medio de comunicación público.

Veamos, si la mente castellana obsoleta tuviera dos dedos de frente, debería ser más rigurosa con la historia y no trepanar las mentes blandas de sus compatriotas con falsedades. Los catalanes no existíamos en la época de los fenicios, ni en la romana, ni prácticamente en la visigoda. Tampoco existían los castellanos, ni mucho menos los españoles. En cuanto a los vascos, no lo tengo claro (¿podríamos decir que eran los íberos?). De hecho, los catalanes existimos, como nación, desde el año 865 aprox. Llegamos a ser una gran nación hasta el 1412, cuando desgraciadamente se extinguió la dinastía catalana con el último rey Catalano/Aagonés, Martí L'Humà. En el Compromiso de Caspe, las Cortes Catalanas decidieron (equivocadamente) pasar a una dinastía castellana con la condición de que ésta respetara las leyes e instituciones de Catalunya, representadas por la Generalitat.

Está claro que la mente castellana no estaba preparada para respetar acuerdos, y por lo que estamos viendo, no lo estará nunca. Desde entonces han tratado sistemáticamente de violarlos aprovechóndose incluso del TC. Si esto se lo hiciéramos nosotros a ustedes, nos llamarían traidores, innobles y nazis, pero como son ustedes quienes lo hacen, se quedan más tranquilos si piensan que nos dejamos prostituir por dinero. Esto me lleva a pensar en su obsesión por que nosotros sólo pensamos en el dinero. Tienen ustedes además la virtud de vomitar lo primero que les viene a la cabeza, y como uno de sus principales defectos es la envidia, nos achacan constantemente que sólo pensamos en el dinero (lo mismo que les pasa a los judíos en otras partes). Esto viene de la época en que, después de haber expoliado las Américas, su declive les llevó a morirse de hambre y se dieron cuenta de que tenían unas "provincias" periféricas donde curiosamente, por no haberlas dejado ir a saquear las Américas(esa es su mentalidad), se lo habían tenido que currar en su país, creando riqueza de la nada con su industria floreciente.

Pues bien, a pesar de lo que les asqueaban los industriales catalanes "por su afán por el dinero", no les asqueaba emigrar a su país para ganárselo y mucho menos recibirlo de los impuestos que con habilidad fenicia gestionaban (para sus batallitas y dispendios en la Villa). Otros países como Holanda, Inglaterra, Italia, etc., hacían (y hacen) lo que hacíamos (y hacemos) los catalanes. Parece que ellos tienen todo el derecho del mundo de hacerlo, no así los catalanes ni los judíos.

Hablando de batallas, decirle, adversario inculto, que la que perdimos en 1714, o mejor dicho, la que ganaron ustedes, gracias a su gran "bravura y arrojo", se debió a que Inglaterra nos traicionó. Resulta que el Archiduque Carlos, nuestro candidato a heredar el trono de Carlos II, heredó durante la contienda la corona de Austria, y por tanto, al equilibrarse las fuerzas en Europa, Inglaterra decidió abandonar a su suerte a los Catalanes - Tratado de Utrecht 1713 -, con quienes habían pactado una alianza (aunque se quedaron Menorca y Gibraltar*). El ejército castellano-francés tardó dos años en entrar en Barcelona, después de sitiarla por mar y tierra.
Si los catalanes, como usted insinúa, eran una panda de cobardicas, el ejército castellano-francés, con unos medios y efectivos infinitamente superiores, debía ser un enjambre de mariquitas. Gracias a esto, el castellano, que a partir de entonces pasó a denominarse español, se impuso en Cataluña.

Han pasado casi 300 años, y los catalanes seguimos pesados, erre que erre, con nuestro idioma y ganas de autogobierno. Somos un caso único de supervivencia en Europa (y tal vez en el mundo). Otros imperios colonizadores como Inglaterra o Francia, no tienen casos parecidos en sus dominios. A ustedes les gustaría ser como ellos, pero nunca lo podrán ser. Simplemente por que son una panda de chapuzas como Trillo, prepotentes como Aznar y creídos como Piqué que nunca podrán convencer a un nacionalista catalán. Seremos siempre su grano en el culo, incluso cuando hayan acabado con los Etarras.

*A ver si hay "güebos" de tomar Gibraltar como El Perejil, ¡machotes!. Y es que en el fondo sois unos cobardes que sólo os atrevéis cuando lo tenéis claro.

Visca Catalunya!!

Barcelona, 25 de enero de 1981
Los abajo firmantes, intelectuales y profesionales que viven y trabajan en Cataluña, conscientes de nuestra responsabilidad social, queremos hacer saber a la opinión pública las razones de nuestra profunda preocupación por la situación cultural y lingüística de Cataluña. Llamamos a todos los ciudadanos demócratas para que suscriban, apoyen o difundan este manifiesto, que no busca otro fin que restaurar un ambiente de libertad, tolerancia y respeto entre todos los ciudadanos de Cataluña, contrarrestando la tendencia actual hacia la intransigencia y el enfrentamiento entre comunidades, lo que puede provocar, de no corregirse, un proceso irreversible en el que la democracia y la paz social se vean gravemente amenazadas.
No nace nuestra preocupación de posiciones o prejuicios anticatalanes, sino del profundo conocimiento de hechos que vienen sucediéndose desde hace unos años, en que derechos tales como los referentes al uso público y oficial del castellano, a recibir la enseñanza en la lengua materna o a no ser discriminado por razones de lengua (derechos reconocidos por el espíritu y la letra de la Constitución y el Estatuto de Autonomía), están siendo despreciados, no sólo por personas o grupos particulares, sino por los mismos poderes públicos sin que el Gobierno central o los partidos políticos parezcan dar importancia a este hecho gravísimamente antidemocrático, por provenir precisamente de instituciones que no tienen otra razón de ser que la de salvaguardar los derechos de los ciudadanos.
No hay, en efecto, ninguna razón democrática que justifique el manifiesto propósito de convertir el catalán en la única lengua oficial de Cataluña, tal como lo muestran, por ejemplo, los siguientes hechos: presentación de comunicados y documentos de la Generalidad exclusivamente en catalán; uso casi exclusivo del catalán en reuniones oficiales, con desprecio público del uso del castellano, como ha ocurrido en el mismo Parlamento Catalán, en el que un parlamentario abandona ostensiblemente airado la sala en cuanto alguien hablaba en castellano; nuevas rotulaciones públicas exclusivamente en catalán; declaraciones de organismos oficiales y de responsables de cargos públicos que tienden a crear confusión y malestar entre la población castellanohablante, como las recientes del Colegio de Doctores y Licenciados de Cataluña y otras emanadas de responsables de las Consejerías de Cultura y Educación de la Generalidad; proyectos de leyes, como el de «normalización del uso del catalán», tendentes a consagrar la oficialidad exclusiva del catalán a corto o medio plazo, &c.
Partiendo de una lectura abusiva y parcial del artículo 3 del Estatuto, que habla del catalán como «lengua propia de Cataluña» –afirmación de carácter general y no jurídico–, se quiere invalidar el principio jurídico que el mismo articulado define a renglón seguido al afirmar que el castellano es también lengua oficial de Cataluña. No podemos aceptar su desaparición de la esfera oficial, sencillamente porque la mitad de la población de Cataluña tiene como lengua propia el castellano y se sentiría injustamente discriminada si las instituciones no reconocieran –de hecho– la oficialidad de su lengua. El principio de cooficialidad, pensamos, es jurídicamente muy claro y no supone ninguna lesión del derecho a la oficialidad del catalán, derecho que todos nosotros defendemos hoy igual que hemos defendido en otro tiempo, y acaso con más voluntad que muchos de los personajes públicos que ahora alardean de catalanistas.
No nos preocupa menos contemplar la situación cultural de Cataluña, abocada cada día más al empobrecimiento, de continuarse aplicando la política actual tendente a proteger casi exclusivamente las manifestaciones culturales hechas en catalán, como lo mostraría una relación de las ayudas económicas otorgadas a instituciones oficiales o particulares, grupos de teatro, revistas, organización de actos públicos, jornadas, conferencias, &c. La cultura en castellano empieza a carecer de medios económicos e institucionales no ya para desarrollarse, sino para sobrevivir. Esta marginación cultural se agrava si pensamos que la mayoría de la población castellanohablante está concentrada en zonas urbanísticamente degradadas, donde no existen las más mínimas condiciones sociales, materiales e institucionales que posibiliten el desarrollo de su cultura.
Resulta en este sentido sorprendente la idea, de claras connotaciones racistas, que altos cargos de la Generalidad repiten últimamente para justificar el intento de sustitución del castellano por el catalán como lengua escolar de los hijos de los emigrantes. Se dice sin reparo que esto no supone ningún atropello, porque los emigrantes «no tienen cultura» y ganan mucho sus hijos pudiendo acceder a alguna. Sólo una malévola ignorancia puede desconocer que todos los grupos emigrantes de Cataluña proceden de solares históricos cuya tradición cultural en nada, ciertamente, tiene que envidiar a la tradición cultural catalana, si más no, porque durante muchos siglos han caminado juntas construyendo un patrimonio cultural e histórico común.
Que una desgraciada situación económica y social obligue a ciento de miles de familias a dejar su tierra, es ya lo bastante grave como para que, además, quiera acentuarse su despojo con la pérdida de su identidad cultural. Cuando esta situación se da, cumple a la sociedad el remediar en los hijos la injusticia cometida con sus padres. Nadie, sea cual sea su origen, nace culto, pero todos nacen con el inalienable derecho a heredar y acrecentar la cultura que sus padres tuvieron o debieron tener. Nadie nace con una lengua, pero todos tienen derecho a acceder a la cultura mediante ese vínculo afectivo que une al niño con sus padres y que, además, comporta toda una visión del mundo: su lengua. Que este principio pedagógico elemental tenga que ser hoy reivindicado en Cataluña prueba nuevamente la gravedad de la situación.
Resulta, por tanto, insostenible la torpe maniobra de pretender que esa inmensa mayoría de emigrantes, que comparte la lengua castellana, no forma una comunidad lingüística y cultural, sino que sólo posee retazos de culturas diversas reducidas a folklore. Que digan esto los mismos y razonables defensores de la unidad idiomática de Cataluña, Valencia y Baleares –unidad si acaso, menor que la de las diversas hablas del castellano– resultaría risible si la intención no fuera disgregar esa conciencia cultural común. ¿Habrá que recordar que pertenecemos a una comunidad lingüística y cultural de cientos de millones de personas y que la lengua de Cervantes, en la actualidad, no es ya el viejo romance castellano, sino el fruto de aportaciones de todos los pueblos hispánicos? ¿En virtud de qué principio puede negarse a los hijos de los emigrantes de cualquier lugar de España el acceso directo a esa lengua y a ese patrimonio cultural? ¿Acaso en nombre del mismo despotismo que pretendió borrar de esta misma tierra una lengua y una cultura milenarias? La historia prueba que esto fracasa.
No parece, por tanto, que la integración que se busca pretenda otra cosa que la sustitución de una lengua por otra, sustitución que ha de realizarse «de grado o por fuerza», como se empieza a decir, mediante la persuasión, la coacción o la imposición según los casos, procurando, eso sí, que el proceso sea «voluntariamente aceptado» por la mayoría. Se dice que la coexistencia de dos lenguas en un mismo territorio es imposible y que, por tanto, una debe imponerse a la otra; principio éste no sólo contrario a la experiencia cotidiana de la mayoría de los ciudadanos de Cataluña –que aceptan de forma espontánea la coexistencia de las dos lenguas–, sino que, de ser cierto, legitimaría el genocidio cultural de cerca de tres millones de personas.
Se suele presentar en contra de las afirmaciones dichas hasta aquí, el hecho conocido de que gran parte de los medios de comunicación (cine, televisión, prensa), siguen expresándose en castellano, por lo que esta lengua no corre ningún peligro. No creemos que pueda ser negativo el que existan medios de comunicación que se expresen en castellano; si acaso, sería deseable que su castellano fuera mejor y que no informaran tan poco y tan mal sobre la comunidad de lengua castellana y sus problemas. Lo único negativo sería que no se crearan otros tantos medios, o más, de expresión en catalán.
Por otra parte, de esta falta de medios de comunicación en catalán no son responsables los castellanohablantes. Póngase remedio a esta situación en sentido positivo, construyendo y desarrollando la lengua y cultura catalanas, y no intentando empobrecer y desprestigiar la lengua castellana. Se evidencia cierta falta de honestidad para afrontar las verdaderas causas lingüísticas, culturales y políticas que puedan impedir el desarrollo de la cultura catalana en este intento de culpabilizar a los castellanohablantes de la situación por la que atraviesa la lengua catalana. Hay, por ejemplo, razones comerciales evidentes a las que nunca se alude y cuya responsabilidad no recae precisamente en los no catalanes.
No podemos pasar por alto en este análisis la situación de la enseñanza y los enseñantes. El ambiente de malestar creado por los decretos de traspasos de funcionarios ha puesto de manifiesto una problemática a la que ni el Gobierno central ni el Gobierno de la Generalidad quieren dar una respuesta seria y responsable. No se quiere reconocer la existencia de dos lenguas en igualdad de derechos y que, por tanto, la enseñanza ha de organizarse respetando esta realidad social bilingüe, mediante la aplicación estricta del derecho inalienable a recibir la enseñanza en la propia lengua materna en todos los niveles. El derecho a recibir la enseñanza en la lengua materna castellana ya empieza hoy a no ser respetado y a ser públicamente contestado, como si no fuera este derecho el mismo que se ha esgrimido durante años para pedir, con toda justicia, una enseñanza en catalán para los catalanoparlantes.
De llevarse adelante el proyecto de implantar progresivamente la enseñanza sólo en catalán –no del catalán, que indudablemente sí defendemos–, los hijos de los emigrantes se verán gravemente discriminados y en desigualdad de oportunidades con relación a los catalanoparlantes. Esto supondrá, además, y como siempre se ha dicho, un «trauma» cuya consecuencia más inmediata es la pérdida de la fluidez verbal y una menor capacidad de abstracción y comprensión.
Se intenta defender la enseñanza exclusivamente en catalán con el argumento falaz de que, en caso de que se respetara también la enseñanza en castellano, se fomentaría la existencia de dos comunidades enfrentadas. Falaz es el argumento porque el proyecto de una enseñanza sólo en catalán puede ser acusado –y con mayor razón– de provocar esos enfrentamientos que se dice querer evitar. Se quiere ignorar, por otra parte, que actualmente ya existe esa doble enseñanza en castellano y catalán, para demostrar lo cual bastaría hacer una estadística de los colegios en los que se dan clases exclusivamente en catalán y aquéllos en los que se sigue dando en castellano. Mayor causa de enfrentamientos será, indudablemente, que se respeten los derechos lingüísticos de unos y no los de otros.
Tampoco podrán achacarse a la coexistencia de las dos lenguas los posibles conflictos nacidos de las diferencias sociales que coinciden en gran parte con las existentes entre catalano y castellanohablantes. Desde esta perspectiva no cabe duda de que la lengua se ha convertido en un excelente instrumento para desviar legítimas reivindicaciones sociales que la burguesía catalana no quiere o no puede satisfacer, aunque la deuda que la sociedad catalana tiene para con la emigración sea inmensa y en justicia merezca mucho mejor trato. Sin embargo, en este momento de crisis el conocimiento del catalán puede ser utilizado –y ya lo está siendo–, como arma discriminatoria y como forma de orientar el paro hacia otras zonas de España. En efecto, el ambiente de presiones y de malestar creado ha originado ya una fuga considerable no sólo de enseñantes e intelectuales, sino también de trabajadores.
No es menos criticable el acoso propagandístico creado en torno a la necesidad de hablar catalán si se quiere «ser catalán» o simplemente vivir en Cataluña. Se ha pretendido con esta propaganda identificar a la clase obrera con la causa nacionalista, y aunque se ha fracasado en este empeño, la mayoría de los trabajadores se están viendo obligados a aceptar que las expectativas, no ya de promoción social, sino simplemente de que sus hijos prosperen, no pueden pasar por serlo. Se llega así a la degradante situación de avergonzarse de su origen o su lengua ante los propios hijos, a cambiarles el nombre, &c. Esta humillante situación constituye una afrenta a la dignidad humana y es hora ya de denunciarla públicamente.
Mientras no se reconozca políticamente la realidad social, cultural y lingüísticamente plural de Cataluña y no se legisle pensando en respetar escrupulosamente esta diversidad, difícilmente se podrá intentar la construcción de ninguna identidad colectiva. Cataluña, como España, ha de reconocer su diversidad si quiere organizar democráticamente la convivencia. Es preciso defender una concepción pluralista y democrática, no totalitaria, de la sociedad catalana, sobre la base de la libertad y el respeto mutuo y en la que se pueda ser catalán, vivir enraizado y amar a Cataluña, hablando castellano. Sólo así podrá empezarse a pensar en una Cataluña nueva, una Cataluña que no se vuelque egoísta e insolidariamente hacia sí misma, sino que una su esfuerzo al del resto de los pueblos de España para construir un nuevo Estado democrático que respete todas las diferencias. No queremos otra cosa, en definitiva, para Cataluña y para España, que un proyecto social democrático, común y solidario.
Barcelona, 25 de enero de 1981
Firman: Amando de Miguel, Carlos Sahagún, Federico Jiménez Losantos, Carlos Reinoso, Pedro Penalva, Esteban Pinilla de las Heras, José María Vizcay, Jesús Vicente, Santiago Trancón, Alberto Cardín y 2.300 firmas más.

El partit Ciutadans només els voten:

1) Gent molt friki,juntament amb macarres,delinqüents
...Pertanyents a la infracultura espanyolista ( de la
"pura raza": tipus Yoyas ) ( amb els quals és millor no
parlar, perquè el nivell de conversa baixa en picat... )

2) Gent d'identitat castellana o espanyola molt
desinformada, i que s'emborratxa amb molta
tele-escombreria ( que poden merèixer el nostre perdó )

3) Gent ultradretana i molt feixista ( què ja no mereixen el nostre perdó )

4) Gent amb molt de ressentiment cap a Catalunya (tipus Jordi Cañas...Que comfessen gairebé: que senten reugnància pels catalans del calçots i del pà amb tomaquet) ( I què mo mereixen el nostre perdó de cap de les maneres ).

Quan existeixen partits com Ciutadans : els catalans ens estem tornant més ferotgement independentistes com ho erem abans...I ara com des de Madrid ens han negat les miserables engrunes, ara demanarem la barra sencera; i no ens cansarem de fer-ho fins aconseguir-ho.

La condición esa del catalán es claramente y a todas luces inconstitucional, ya que se trata de una lengua cooficial, si no a todos los funcionarios que hay nacidos en Cataluña trabajando en otras CCAA también hay que ponerles FILTROS. En cataluña ahún no se a llegado (y lo veo muy difícil que se llegue nunca) al ideal feudalísta-catalanísta. También añado una gran verdad, que el mundo entiende y habla el castellano y, a la minoría esta separatísta se le dá mucho bombo mediático y butifarrendos y demás pantochadas para que partidos como C's, PP, PSC crezcan en cataluña, son unos pobres desgraciados fundamentalístas retardados y poco inteligentes, que están siendo utilizados para hacer demaogogia barata. Si respetasen los derechos constitucionales y humanos de la gente: \\\"NO LES CRECERÍAN LOS ENANOS\\\"

vuelven los insultos viscerales.tenemos el regreso del supuesto PACU bueno amigo, solo espero que algun dia los foreros de nacio digital,se libren de toda esta bazofia linguistica y se tengan que tragar su bilis.en fin cuando en los cerebros solo hay serrin no podemos esperar mas
visca catalunya lliure

Aqui, per sort, i agradi o no, el català és llengua oficial juntament amb el castellà. Si per treballar a l´administració pública és requisit indispensable conéixer el castellà també ha de ser requisit indispensable conéixer el català. És tan senzill com això i prou.

El dia que, Déu no ho vulgui, tornem a estar sota un régim disctatorial espanyol/ista i diguin que només és llengua oficial es castellà, llavors, en aquest hipotètic cas, saber català si que seria un fet anecdòtic, meritori, com un plus vaja... fins llavors, tant obligatori és saber el castellà com el català. Almenys, per llei, jo tinc dret a que m´atenguin en català tot i saber castellà... no els faig canviar de llengua si em parlen en castellà però estaria en el meu dret.

¡Qué manía con los derechos lingüísticos! ¿Qué derechos?.
Primero catalán y después los demás.
Además tenéis la posibilidad de hacer todos los institutos Cervantes (pagándolos España como en otros países) que queráis pero, después...

Como no quieren ni pueden entenderlo, ejercer de catalán les jode, hay que seguir haciéndolo, es la única forma de darles la razón verdadera.
Tenemos que conseguir que nos repudien ellos, a pesar de que pierdan el dinero que roban.
Insisto la mayoría de inmigrantes españoles venidos a partir de los años 70(su democracia), son los peores, por prepotentes españoles.

A 12:18:
¿Has leído algo semejante en mis mensajes? Entoces a cuento de qué tu respuesta.
Fascismo es la exaltación del Nacionalismo hasta convertirlo en Totalitarismo.
Yo no soy nacionalista; por consiguiente, puedo ser incluso cosas peores, pero jamás un fascista. De mis balcones jamás colgó bandera alguna ¿y de los tuyos?, ¿eres nacionalista?, ¿eres partidario, como ya hacen algunas instituciones públicas en Catalunya (existen resoluciones públicas del Sindic de Greuges de Catalunya en tal sentido), de conculcar derechos lingüísticos e identitarios a castellanohablantes y no nacionalistas de modo totalitario, es decir, al margen de código legal vigente?

Son tan ignorantes con su idioma (que es el mío, que os aseguro que en Catalunya se escribe y se habla el mejor español y digo mejor español porque, gracias a quien sea, el catalán no es español.
Mi frase no está mal escrita.

Aquest Pacu és una mina, jo crec que té una incapacitat patològica per a dir veritats. Ara s'inventa que Venanci, nascut a prop de Venècia i que va ser bisbe de Poitiers és espanyol. La supèrbia d'aquest paio només és comparable a la seva ignorància.

sigui com sigui el meu nom y en tot moment dono la cara y parlo clar y catalá.no com els marginats com tu que viviu en la clandestinitat sota uns seudonims ridiculs. ya que no teniu collons per donar la cara sou uns marginats sense futur.
visca catalunya lliure.
per cert vingui don vingui el meu nom estic molt orgullos.
y no estaria tant de tenir un de actor de peliculas en blanc y negre.y dirme espanyolista,continuo dient la diarrea mental te cura adeu pacuy espanya.
per cert yo ya disposo del DNI CATALÁ.

RIVERA ÉS UN MENTIDER O UN RETARDAT MENTAL


El català ja és un mèrit. Només és un requisit per a les tasques que requereixen l'ús del català i en el nivell addient. Per exemple als Mossos només se'ls hi demana el B. Als funcionaris (administratius, etc, lògicament sí)

A més no es demana el certificat sino l'acreditació de nivell equivalent. Segons els estudis cursats i segons l'època no es demana per que es considera demostrat.

EM SEMBLA QUE SI PER COMENTAR NO ES DEMANA REGISTRE AQUEST FÒRUM JA HA ESTAT INFECTAT PER DESCEREBRATS QUE NO COMENTEN LA NOTÍCIA SINO QUE DESBARREN

Venancio, ¿qué tal se lleva eso de tener un nombre castellano como el tuyo y tener que camuflárselo con lo de "Venan"? ¿Es que los venancios no entrarán en el reino nacionalista de los cielos cuando proclaméis la tan ansiada independecia, allá por el 5.033? Hmmmmmm. Bueno, que te contesto. Pero, antes de nada, ¿cuándo tienes cita con el juzgado para renunciar a tu nacionalidad española?

Bueno, sigo. Vas y dices: «gent com tu son els que a part de fastic fancreixer els inde, com yo,cada vegada que obriu la boca neix un inde». Macho, pues a abrirla más veces para que aumentéis en número y evitaros el ridículo que hicísteis el domingo: 6% de participación. Está claro que Catalunya vol ser lliure, sí, ¡¡Y UNAS NARICES!!

XXDDD

Oye, eso de que el catalán es un invento, etc, es exactamente lo mismo que decian los fascistas españoles desde siempre, falange, franco, etc. Sabes?

Por suerte la historia ha demostrado que mientras esos partidos y ejercitos han fenecido, Catalunya sigue viva.

Anda ya con vuestras monsergas fascistas.
Sin pistolas no sóis nadie.
Las urnas son vuestra tumba.

La precisión léxica en Catalunya cobra un relieve de una importancia superlativa para ciudadanos poco amigos de las adhesiones inquebrantables al régimen nacionalista. Para el resto, como el que oye llover, tiene tan interiorizados ciertos mensajes que no repara en lo que chirría la ficción que destilan. El hecho de que a nuestros dirigentes políticos no les resulte cómodo usar términos como “ciudadanos”, “catalanes”, “seres humanos”, en la mayoría de las hueras proclamas con las que cansinamente nos taladran, resulta un buen indicador de lo que resulta accesorio, incluso contraproducente para el interés general de la ciudadanía. Por consiguiente, con suma facilidad se podrá observar en sus discursos, por reiterativos hasta el hartazgo, que el supuesto beneficiario que los mueve va desde “el país” hasta “el territorio” pasando por "la lengua patria”.

Jaimito Simon, payasito malo: no he puesto que el mandarín tenga dialectos -como tú me acusas-, no; lo que he escrito es que ¡¡TIENEN INFINIDAD DE DIALECTOS ALLÍ, EN CHINA!!

Aprende a leer.

Venga, que te pego la frase exacta: «El mandarín, para ser más exactos, pues allí tienen infinidad de dialectos».

¿Has visto el "tienen", lo has visto? "Tienen", ellos, plural, me refería a los chinos, so garrulo venido a menos todavía.

El nacionalismo es el timo que consiste en hacerte creer que existe algo más importante que tú.

Toda materialización que pueda hacerse, tras casi tres décadas derrochando miles de millones de euros en abstracciones ideológicas e imposición de la "llengua patria" desde nuestras instituciones públicas en Catalunya, no pesa lo que el más humilde de quienes viven entre nosotros.

eres el mejor albert, y qué video mas majo el de la campaña está batiendo records mundiales, ciutadans os voto fijo, gracias por todo.

En Pacu diu que el mandarí té molts dialectes. És evident que el mandarí, com a idioma que és, té varietats dialectals. Però tal i com ho diu sembla que a la Xina només hi hagi aquest idioma. A la xina hi ha un munt d'idiomes que no són el mandarí i que a la vegada tenen varietats dilectals pròpies.

El 'ramalasu' espanyolero i la ignorància els fa veure varietats dialectals allà on el que hi ha són idiomes. Us sona familiar, oi?

Ja va bé que hi hagi individus com en Pacu que van aixecant llebres, així ens permeten fer aquests petits comentaris que poden educar a les persones que com ell tenen un coneixement limitat.

Aquest pallasso sap que el que diu no és veritat i és una xorrada. Jo no li faria ni cas. Tot és un xorrada plena de mentides.

RIVERA ÉS UN MENTIDER O UN RETARDAT MENTAL


El català je és un mèrit. Només és un requisit per a les tasques que requereixen l'ús del català i en el nivell addient. Per exemple als Mossos només se'ls hi demana el B. Als funcionaris (administratius, etc, lògicament sí)

A més no es demana el certificat sino l'acreditació de nivell equivalent. Segons els estudis cursats i segons l'època no es demana per que es considera demostrat.

per cert ets un filon tio .
gent com tu son els fan que em façi vergonya ser espanyol.
gent com tu son els que a part de fastic fancreixer els inde,
com yo,cada vegada que obriu la boca neix un inde alla vosotros paletos.
visca catalunya lliure

Us imagineu en Pacu conduint? No cal que us en doni gaire detalls, us en feu l'idea oi?

Quin perill!! Hores d'ara du haver insultat tot Alacant. Pobres alacantins que l'han d'aguantar!

per cert ya es veu la teva visceralitat a tot el que sigui catala pero no fa falta que ocupis l'espai publican las teva vegenadas 3 ó4 vegadas la merda te la quedes al teu ordinador paleto
visca catalunya lliure

en principi ami m'agrada parlar am personas y tu no tens aquest requisit.
un consell la teva diarrea mental te cura ves al metge.
visca catalunya lliure

A mi em sembla molt bé el que diu l'Albertito.

Crec que un funcionari públic ha de tenir un bon nivell d'excel·lència, ser treballador, eficaç i amable però no cal que acrediti cap nivell C de català... ni de castellà.

Així qualsevol àrab, xinès, alemany, rus o nigerià podria accedir a la funció pública i podríem contractar els millors de qualsevol lloc del món. Aleshores sí que seríem multicultis i igualitaris.

¿Pero tú qué estás tomando? Si el renegado éste lo que ha hecho es insultarnos a todos llamándonos "incultos" e ironizando con lo del traductor, que al final ha resultado que quien lo necesita es él porque le da unas patadas al diccionario que horrorizan. En definitiva, un analfabeto pedante, que es lo peor que puede haber.

Venga, Jaimito, tú a digerir el ridículo de la quinta oleada de agroreferéndums que a nadie han interesado y déjate de escribir memeces.

Dices: «que no farden tanto pues se dejan el chino que arrasa en cantidad de gente que lo habla y por supuesto el ingles que esta el primero en el ranquin». Tú sí que estás el primero en el ranking de la desinformación y de las listas de espera para trasplantes de cerebro también. El primero en número de hablantes es el chino y no el inglés, tío penoso. El mandarín, para ser más exactos, pues allí tienen infinidad de dialectos.

Luego añades: «se demuestra un incultura supina». Exacto, la tuya.

Y te despides con esta otra perla: «em fa vergonya que el meu dni digui que soc espanyol». Tío, pues vete a un juzgado y renuncia a tu nacionalidad española. Es muy fácil, rápido y gratuito, ¿por qué no lo has hecho ya? En una mañana lo solventas. Vas al funcionario de turno, le hablas de tu "vergonya", y enseguida él te libera de tan pesado yugo. ¿Cómo? ¿Qué? ¿Que es que eres un farfolla que lo que te gusta es andar lamentándote y dándotelas de víctima? Ah, ya; eso me parecía a mí.

Dices: «que no farden tanto pues se dejan el chino que arrasa en cantidad de gente que lo habla y por supuesto el ingles que esta el primero en el ranquin». Tú sí que estás el primero en el ranking de la desinformación y de las listas de espera para trasplantes de cerebro también. El primero en número de hablantes es el chino y no el inglés, tío penoso. El mandarín, para ser más exactos, pues allí tienen infinidad de dialectos.

Luego añades: «se demuestra un incultura supina». Exacto, la tuya.

Y te despides con esta otra perla: «em fa vergonya que el meu dni digui que soc espanyol». Tío, pues vete a un juzgado y renuncia a tu nacionalidad española. Es muy fácil, rápido y gratuito, ¿por qué no lo has hecho ya? En una mañana lo solventas. Vas al funcionario de turno, le hablas de tu "vergonya", y enseguida él te libera de tan pesado yugo. ¿Cómo? ¿Qué? ¿Que es que eres un farfolla que lo que te gusta es andar lamentándote y dándotelas de víctima? Ah, ya; eso me parecía a mí.

Hay quien dice que somos todos el mismo...pues lo siento pero no....lamento deciros que cada uno somos diferentes, simplemente estamos aquí par adeciros las verdades desde diferentes puntos de vuestra querida españa.....no os relajéis, os estamos vigilando y cuidando...que tenéis unos dirigentes muy torpes que os manipulan.....
Leed más hijos míos y no comáis sólo butifarra....
os quiero

Félix, és evident que tu ets qui el posa més nerviós ja que demostres que l'enteniment és fàcil. Això és el que més li desmunta la parada de l'odi i per tant el que més detesta i ataca.

Moltes gràcies Félix, et vull expressar la meva solidaritat per tot el que has d'aguantar per defensar la convivència.

Dices: «que no farden tanto pues se dejan el chino que arrasa en cantidad de gente que lo habla y por supuesto el ingles que esta el primero en el ranquin». Tú sí que estás el primero en el ranking de la desinformación y de las listas de espera para traspalntes de cerebro también. El primero en número de hablantes es el chino y no el inglés, tío penoso. El mandarín, para ser más exactos, pues allí tiene infinidad de dialectos.

Luego añades: «se demuestra un incultura supina». Exacto, la tuya.

Y te despides con esta otra perla: «em fa vergonya que el meu dni digui que soc espanyol». Tío, pues vete a un juzgado y renuncia a tu nacionalidad española. Es muy fácil, rápido y gratuito, ¿por qué no lo has hecho ya? En una mañana lo solventas. Vas al funcionario de turno, le hablas de tu "vergonya", y enseguida él te libera de tan pesado yugo. ¿Cómo? ¿Qué? ¿Que es que eres un farfolla que lo que te gusta es andar lamentándote y dándotelas de víctima? Ah, ya; eso me parecía a mí.

entre mediode este larguisimo foro hay un tarado que nos hace un estudio absurdo de cuanta gente habla castellano
reivindicando su hegemonia.y eso significa su derecho a insultar y menospreciar nuestra lengua como es de costumbre entre los cavernarios de su lengua comun.
bien que no farden tanto pues se dejan el chino que arrasa en cantidad de gente que lo habla y por supuesto el ingles que esta el primero en el ranquin.
por otro lado se demuestra un incultura supina despreciando otras culturas como si fueran ellos los descubridores de las sopas de ajo por descontado ya se ve el grado de educacion porque tanto de entrada comoen las despedidas de los escritos siempre hay el insulto por bandera.
em fa vergonya que el meu dni digui que soc espanyol
visca catalunya lliure

Español renegado y patético, antes de llamar "incultos" a los demás, cerciórate de no serlo tú para no hacer el ridículo como lo estás haciendo ahora: no se escribe «pasearos» ni «llevaros», porque está en modo imperativo; es "paseaos", "llevaos".

¿Dices que tú "no te escondes"? Pues deberías, porque eres de auténtica pena. ¿Quién es el inculto aquí? Anda y cómprate tú el «traductor», analfabeto petulante.

Yo no me escondo. Son tan incultos, que su querido idioma (que es el mío materno/paterno)ni saben hablarlo ni escribirlo. Pasearos por la mayoría de sus regiones y llevaros un traductor.

Per a el Anònim, 19/10/2010 a les 21:38

Per a començar hauries de saber que en la llengua que tant defenses, "hechar" no existeix, s'escriu sense h.

No, no me pierdo, no, payaso: no he visto que tú, tan presto a criticar a un señor por decir "cul" (¡uf!), censures ni condenes los actos que yo he descrito. Eres un miserable hipócrita.

Y eso de: «el españolismo siempre aparece unido al lenguaje soez» sólo puede escribirlo un auténtico perturbado mental. Tú deberías aparecer siempre unido a una caja de Zyprexa tamaño grande.

Venga, hala, que comprendo que estés dolido por el ridículo que hicísteis el domingo con los agroreferéndums.

Te pierdes John te pierdes. Para replicar mi anterior comentario recurres a la mentira de presentar una pequeña parte por el todo. El catalanismo es el voto a CiU, a ERC, a ICV, incluso de una parte del PSC también. No es eso de pegar un tiro a nadie, aunque tu para hilvanar un discurso españolista guerracivilista necesites hacerlo.

Has hecho una extrapolación fuera de lugar para no tener que valorar lo que yo comentaba, que el españolismo siempre aparece unido al lenguaje soez, que recuerda la vieja ultraderecha franquista de toda la vida.

Muy buentos tus comentarios Espayolàs.
Como siempre que escriben aqui los defensores del españolismo, sus textos aparecen repletos de expresiones de caracter soez, sexual y anal. En tu comentario aparecen las palabras merda, merdós, collons, cul, etc. Deben ser materia de estudio de un psquiqiatra que la defensa de España aparezca siempre ligada al uso de conceptos enfermizos.
Sigue así Espanyolàs, lo haces muy bien.
Asi se ve lo que es España. Lo que eres tu, incultura, degeneración, marginalidad...

...Si es que eso de que pueda haber más de una persona no separatista en Internet es imposible, una quimera, una leyenda urbana maliciosamente divulgada. Todos, todos, todos los comentarios contra vuestras fabulaciones identitarias, delirios y paranoias están escritos por una misma persona, claro que sí. A sueldo de Intereconomía además, de la "caverna mediàtica", arggggh.

Desde luego, te pilla la NASA y te ficha, hay que joderse (con semejante mentalidad, no me extraña que ni hayáis alcanzado la índependencia ni la vayáis a oler en vuestra vida).

XXDDD

...Si es que eso de que pueda haber más de una persona no separatista en Internet es imposible, una quimera, una leyenda urbana maliciosamente divulgada. Todos, todos, todos los comentarios contra vuestras fabulaciones identitarias, delirios y paranoias están escritas por una misma persona, claro que sí. A sueldo de Intereconomía además, de la "caverna mediàtica", arggggh.

Desde luego, te pilla la NASA y te ficha, hay que joderse (con semejante mentalidad, no me extraña que ni hayáis alcanzado la índependencia ni la vayáis a oler en vuestra vida).

XXDDD

Suposo que sabeu que tots els comentaris feixistes provenen d'una sola persona. En diem Pacu i és un aturat d'Alacant que hem aconseguit foragitar dels fòrums de l'Avui on ja ens 'delectava' amb les seves múltiples personalitats i ara ha trobat en els fòrums del Nació Digital una plataforma que encara s'adapta més a les seves necessitats.

Ahir el vam enganxar disfressat de 'señá Emilia' i a la vegada d'un paio que li donava la raó.

No en són molts, probablement només n'és un, però són tramposos i pesats. A més com que viuen del 'cuento' tenen molt de temps lliure, no ens deixem enganyar. Hi tinc una certa pràctica de lluitar contra gentussa com aquesta i el millor és ignorar-los, MAI dirigir-s'hi directament, com a molt fer comentaris com aquest on se'ls critica parlant al grup.

Siguem tenaços, treballadors i constants en la nostra tasca, aquestes virtuts ens duran a l'objectiu desitjat.

Visca Catalunya lliure!

Qué comentarios más buenos los de Josep Espanyolàs, Francesc Franc, y los de las 20:45, 21:10 y 21:18.

Esto de poner las manitas ha sido un acierto porque así ya voy directo a los comentario con rojas, que son las inteligentes, y me ahorro tragarme las imbecilidades paranoicas y los lloriqueos amariconados del resto.

QUEEEEEEEEE ENSSSSSSSSSSS DEIXIIIIIIIIIN EEEEEEEEEEN PAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAU!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Si ens odien més i tot del que nosaltres desitgem la independència... on li veuen el problema? millor per ells!! Una vida sense catalans, que \\\"pesaos\\\"... o més ben dit, que hijos de puta!! Doncs els fills de puta marxem encantats. Quina casualitat que ja tenia la maleta preparada...

Firmat,
un fill de puta.

A prendre pel cul aquesta gentussa.

Alberto, imposar llengua és el que vau fer els espanyols, imposar el castellà a Catalunya. Requerir el català a Catalunya és el que fan tots els països del món, inclosa espanya. I quan parlis del català o la llengua catalana fes el favor de no dir "la nostra llengua i la nostra cultura", no enredis.

-"Els clavells no s'han de tallar"!

Va dir el cap de jardineria als jardiners de la Generalitat.. i clar, amb les ideies del Riveira.. els jardiners que ni entenien el català, i ja us podeu imaginar que va passar..

I no em vull imaginar que pasaria a la cuina d'un hospital de la Generalitat... eh raviera?

Au nen, talla el rollo.. i deixa de dir tonteries..

I que farem señor Riviera quan un funcionari de la Generalitat de Catalunya no m'entengui quan li parli català?

Es nota que són espanyols "de pura raza" y monocelulars aquests de ciutadans y cia... s'han equivocat de lloc... com deia algú més avall, tenen 500 milions de païssos per anar a viure i estant fotent el "primaveras" aquí a Catalunya...

A veure si ho enteneu, els catalans sóm gent amb cultura i intel·ligent...

Els catalans volem el Català, el Castellà i l'Anglés oficials a Catalunya. ("Els catalans sóm collonuts" per si no ho havieu sentit mai)

Us pasareu la vida plorant, més val que us adapteu o marxeu a un altre lloc.. sou "dañinos". Us queden "2 telediarios", d'aquí a poc tindreu passaport català... get comfortable...

22:42,

Suposo que no vols que et diguin que el castellà és la llengua de la pobresa, de les dictadures i d'arreplegats pelacanyes que mai saben on caure morts, com tu mateix, i que a més s'apoderen de descobridors i d'escriptors genials que no han escrit en la seva llengua. Si digués això, m'equivocaria força i estaria cometent una falta greu de respecte, el respecte que tothom es mereix. Oi que no vols que ho digui? Doncs respecta l'altra gent.

I per què no eliminen l´obligatorietat de conèixer el castellà?

Me encanta albert rivera, menos mal que tenéis a alguien con valor para decir lo que pensáis todos, que el catalán como broma está bien, porque es un dialecto divertido, pero como idioma importante, el español.
Enhorabuena catalanes

Si el catalán está en peligro es , entre otras cosas, gracias a la chapa que ha copiado el tío ese....insufrible...

Me encanta albert rivera, menos mal que tenéis a alguien con valor para decir lo que pensáis todos, que el catalán como broma está bien, porque es un dialecto divertido, pero como idioma importante, el español.
Enhorabuena catalanes

A arribat el día en que la gent es comença a plantejar si el català es necesari, i és per que casi ningú l'utilitza, i els que el utilitzen el parlen molt malament, per que està a punt de desaparèixer.

Precisament: cal tenir el mèrit de tenir un bon coneixement de català per treballar a l'administració catalana. Cal barrar el pas a la ignorància.

El català: una llengua en perill d'extinció?

M. Carme Junyent

(Article publicat a la Revista d'Igualada, Número 1 - Abril de 1999)


Efectivament, el procés d'extinció del català pot quedar sentenciat d'aquí a uns cinquanta anys, quan l'última generació que haurà tingut el català com a llengua materna, clarament minoritària al conjunt del país, l'abandoni per adreçar-se als seus fills.

A. Rafanell i A. Rossich (1990)

El fragment amb què encapçalo aquest article pot ser recordat per moltes coses: pel debat que va encetar, per aconseguir una divisió gairebé èpica entre optimistes i pessimistes -altrament coneguts com a apocalíptics-, per haver introduït una xifra mítica que s'ha fixat en la ment de molts fins esdevenir inamovible... Però sobretot, sobretot, pot ser recordat per ser un dels fragments més mal llegits i mal interpretats de la història de la sociolingüística catalana. Ara, gairebé deu anys després d'aquell debat inicial, els meus amics de la Revista d'Igualada em demanen que respongui una pregunta: el català, és una llengua en perill d'extinció? I si reprenc aquest fragment mare de totes les discussions posteriors és, d'una banda, per proposar-ne una relectura, i, d'altra banda, per constatar una vegada més que Rafanell i Rossich no van fer més que descriure el que era previsible i que, malgrat el temps passat, tot apunta que no anaven gens errats.

Així, si haig de respondre la pregunta, diré que sí -sense embuts-: el català és una llengua, no tan sols en perill d'extinció, sinó que ja és una llengua en procés d'extinció. Això no vol dir que sigui una llengua sentenciada, ni que el procés hagi entrat en fase terminal o irreversible; només vol dir que, si no en trobem el desllorigador, ben aviat el procés s'acabarà tal com està previst en aquest fragment. Ara, si et plau, amic lector, no em condemnis lliurant-me al racó dels apocalíptics. El debat entre optimistes i pessimistes va ser prou estèril com per incapacitar-nos per preveure el futur més immediat, i això no ens ha deixat veure que segurament tenim les eines necessàries per capgirar el destí aparentment inevitable. El que et demano és que eixamplis l'horitzó i provem de cercar nous camins perquè, apocalíptica o no, sí que crec que anant per on anem, no anem enlloc.

Què és una llengua morta?

Estem acostumats a anomenar les llengües clàssiques -especialment el llatí i el grec- "llengües mortes", i fins i tot s'acostuma a anomenar "llatinització" un dels processos de mort de les llengües, altrament conegut com a "mort des de baix", en el transcurs del qual la llengua és abandonada com a vehicle de comunicació familiar i acaba essent emprada en els àmbits "alts", ja sigui la litúrgia, l'administració, etc. Tot plegat indueix a moltes confusions, la més perillosa de les quals és creure que la "mort" d'una llengua és un procés natural al qual totes estan abocades més d'hora o més tard. Deixem-ho clar de bon començament: ni el llatí, ni el grec no són llengües mortes. Quin és el miratge, doncs, que ens fa parlar tan convençuts d'aquestes llengües com si s'haguessin extingit? Doncs un tret que compartim amb molts pobles monoteistes: la il·lusió que la llengua es pot fixar. Tots hem sentit a parlar de la llengua de l'Alcorà, una forma de l'àrab que, en la mesura en què és presa com la "paraula de Déu", ha de ser immutable perquè és perfecta, i així a les escoles alcoràniques es reciten els versets de memòria i sense entendre'ls, de la mateixa manera que, fins fa ben poc a casa nostra, assistíem a misses dites en llatí.

La fixació de la llengua ha estat i és el somni de moltes cultures, i és aquest somni el que ha permès en bona mesura el desenvolupament de la lingüística, però la realització d'aquest somni o bé és impossible o bé implica la mort de la llengua. Per què? Doncs perquè el procés natural de les llengües és cap a la diversificació; totes les llengües canvien i, quan deixen de fer-ho, és perquè ja han mort o són a punt de fer-ho. Així, el llatí no va morir, ben al contrari, es va anar diversificant i prenent noves formes, al mateix temps que substituïa moltes altres llengües que, aquestes sí, són mortes. Que la il·lusió de la fixació ens faci creure que és morta és una altra cosa: tots els parlants de llengües romàniques perpetuem el llatí en les nostres llengües.

La mort o extinció d'una llengua vol dir que aquells parlants que la feien viure l'han substituïda per una altra, parlen una altra llengua, i aquella que han abandonat s'ha perdut per sempre. Naturalment, aquest no és un fet que es doni d'un dia per l'altre; es tracta, efectivament, d'un procés gradual que en casos molt greus es pot consumar en tres generacions. Si ara tornem al fragment amb què he encapçalat aquest article i intentem de llegir què hi diuen els autors, constatem que, efectivament, estan parlant d'un procés que pot quedar sentenciat, és a dir, entrar en fase irreversible, quan l'última generació de catalanoparlants l'abandoni per adreçar-se als seus fills. Per tant, allà on es va voler llegir que el català "es morirà d'aquí a cinquanta anys" de fet se'ns estava dient que el procés d'extinció ja està en marxa i quin n'és el final previsible, al capdavall una descripció impecable del que és la mort d'una llengua.

Atès que els autors són gent assenyada, em sembla que podem descartar un desig d'épater, o una mera provocació. Pel que fa a mi, diré que no és precisament la mort del català el que més em preocupa, sinó el procés d'homogeneïtzació lingüística mundial. Un procés que, cada vegada més, sembla incontrolat i les conseqüències del qual són gravíssimes. Com que el que ara em pertoca és respondre a una pregunta ben explícita, no faré res més que explicar els motius que em fan afirmar que el català és una llengua en procés d'extinció.

Com es moren les llengües

Estem parlant de la mort d'una llengua com d'un procés. I val la pena insistir-hi perquè, en el cas del text esmentat al començament, es va passar per alt el fet que aquesta paraula fos subratllada. En el transcurs d'aquest procés es donen uns sèrie de fets que poden ser interpretats com a símptomes. Malauradament, aquesta interpretació s'acostuma a fer quan el procés ja ha entrat en fase irreversible i, de fet, un tret comú a tots els pobles la llengua dels quals s'ha extingit és que no n'han estat conscients fins que ja no hi havia res a fer. Un altre tret que cal destacar és que el procés d'extinció d'una llengua és el resultat de la combinació de fenòmens de tipus diferents -historicosocials, de comportament i lingüístics- que interactuen i que, finalment, acceleren el procés. Abans d'entrar en detalls, podem dir que -pel que fa al català- ens trobem en la fase primària del procés, que "els famosos cinquanta anys" corresponen a l'inici de la decadència, i que aquesta duu ràpidament a la mort de la llengua.

a) La fase primària

Allò que tenen en comú totes les llengües extingides o en procés d'extinció és que, en algun moment de la seva història, s'ha donat algun esdeveniment que ha comportat la jerarquització de les llengües implicades en el procés de substitució, i han passat a ser llengües subordinades. Dit en altres paraules, s'inicia un procés de bilingüització jerarquitzada de la comunitat, condició imprescindible perquè es doni el procés de substitució. La jerarquització té com a conseqüència immediata la distribució dels àmbits d'ús que, al seu torn, accelera el procés de bilingüització. Per entendre'ns: si en un àmbit s'utilitza una llengua i en un altre una altra, cal conèixer les dues llengües si es vol tenir accés a aquests dos àmbits. La bilingüització, al seu torn, implica la cessació del desenvolupament de la llengua en aquells camps en què deixa de ser emprada, a més de l'augment de les interferències.

A partir d'aquí, i aquest és el punt crucial de la fase primària, a la jerarquització pot seguir la pressió per adquirir la llengua dominant, a la distribució dels àmbits d'ús pot seguir l'estigmatització de la llengua recessiva, i l'augment de les interferències pot tenir com a conseqüència la simplificació i reducció de la llengua recessiva.

Si se'm permet un incís, en el cas del català crec que ens trobem en aquesta fase, però amb un tret específic respecte d'altres llengües que han seguit el mateix procés: un trencament generacional. M'explico. Si la interrupció de la transmissió és un afer familiar, en el cas del català la família encara transmet la llengua i les generacions adultes no tenen la percepció que hi ha una jerarquització i una estigmatització del català. A més a més, el discurs oficial alimenta el miratge que el català s'està recuperant. Però n'hi ha prou a observar el comportament lingüístic dels joves per adonar-se que els 50 anys no eren una predicció gens desencaminada, és a dir, que allà on hi ha el trencament és en la franja entre els 20-30 anys segons les zones; i no parlo de competència, parlo de comportament lingüístic.

Si aquest punt crucial de la primera fase no es capgira -i no hi ha casos coneguts en què hagi estat així; potser el basc en serà un, però no és prou clar-, es desenvolupen actituds negatives cap a la llengua recessiva i és el moment en què es decideix abandonar-la. A partir d'aquí s'entra en la fase de decadència.

b) La decadència

La fase de decadència és el període que va des de la interrupció de la transmissió intergeneracional fins que es deixa d'emprar la llengua recessiva en la comunicació habitual. Aquest període és tan curt que es pot arribar a consumar en una generació. Un cas especialment esfereïdor de què pot representar això és el del iukaghir.

El iukaghir és una llengua de Sibèria que ja no té més de 100 parlants. Aquesta comunitat ha patit tota mena de conflictes i persecucions que es palesen clarament en la seva composició sociolingüística. Els membres que parlen encara el iukaghir són els més grans i tenen com a segona llengua l'even, la qual comparteixen amb les generacions adultes que tenen com a segona llengua el iakut. El iakut va ser finalment desplaçat pel rus, que és la llengua dels més joves i la segona, tercera o quarta llengua dels iukaghirs.

La història de la mort de les llengües és especialment sinistra i el cas del iukaghir n'és un entre milers. Vull dir que, tot i estar tota ella farcida d'històries esgarrifoses, la fase de decadència té tots els números per ser la més dura perquè, al trencament entre generacions, s'afegeix el trencament de la comunitat i l'absorció per part de la comunitat dominant, absorció que generalment es resol amb la marginació dins del grup suposadament escollit. Per copsar què pot ser això -i ara sí que faig ficció- ens podem imaginar el moment en què els nostres fills o néts deixin de transmetre el català als seus fills respectius i trenquin així el vincle lingüístic amb les generacions que els han precedit. D'altra banda, el resultat d'aquesta interrupció pel que fa a la suposada integració es pot veure en tants grups socials que han abandonat la llengua i, en canvi, continuen sent un grup marginal; actualment més de 2.000 comunitats es troben en aquesta fase i, si no fem res per canviar-ho, aquesta xifra es duplicarà en molt pocs anys. Atès que en la fase de decadència el procés s'accelera notablement, és aquest el fet que fa preveure que, durant el segle XXI, desapareixerà el 90% de les llengües que encara es parlen ara -el català inclòs.

c) La mort

Passada la fase de decadència, quan el procés ja és del tot irrecuperable, només cal esperar la mort dels darrers parlants per fer oficial la mort de la llengua, tot i que, quan mor l'últim parlant, la llengua ja fa temps que és morta. Actualment, hi ha alguns centenars de llengües amb pocs parlants -només a Austràlia, unes 40 llengües tenen un únic parlant-, que es troben, doncs, en aquesta fase terminal.

Aquestes són les generalitzacions que s'han pogut establir pel que fa al procés de mort de les llengües. És obvi que, si volem aturar el procés, hem d'actuar com més aviat millor i, naturalment, no hauríem arribat aquí si no haguéssim jerarquitzat les llengües. Però, ja que hi som i que jo encara haig d'argumentar la meva resposta a la pregunta de si el català és una llengua en procés d'extinció, voldria comentar breument una de les conseqüències de la mort de les llengües, el coneixement de la qual ens pot ajudar a entendre quins són els riscos per a la humanitat en cas que el procés d'homogeneïtzació es consumi. Ja he esmentat de passada els riscos per a las comunitats directament implicades -desarrelament, trencament dels vincles generacionals, marginació, etc.-, però la conseqüència a què ara em vull referir ens afecta tots, en la mesura en què constitueix una malversació de recursos per a la supervivència de la humanitat en general.

Quan s'inicia el procés de bilingüització, és evident que una llengua comença a ocupar un espai que, prèviament, havia estat ocupat per una altra. L'espai pot ser entès de moltes maneres, però ara em refereixo estrictament a l'espai territorial. I vet aquí que hem topat amb una de les qüestions més conflictives del debat. Naturalment, atès que la llengua viu en els parlants, no podem pas dir que és un tret del territori, però, en canvi, és un fet que els parlants sí que ocupen un espai territorial que, al seu torn, és imprescindible per a la vida de la llengua. Ningú no pot pensar en una llengua parlada per persones que no estan en contacte; per això podem dir que sense territori no hi ha llengua, fins al punt que, en el cas de comunitats nòmades, la llengua fa la funció del territori, en tant que és la llengua la que delimita l'espai dels desplaçaments.

Però la relació de la llengua amb el territori té aspectes vitals per a la humanitat que passen per alt tots aquells que proclamen que "els territoris no parlen" -per bé que acostumen a ser els mateixos que afirmen que "a França es parla francès, a Itàlia, italià, etc."-. La llengua, a més de ser un vehicle per a la comunicació, és també un instrument de configuració de l'entorn; podem afirmar, doncs que, en bona part, el nostre entorn és allò que anomenem. Per entendre això n'hi ha prou a pensar la percepció tan diferent que poden tenir dues persones d'un mateix entorn -una fàbrica, un conreu, un paisatge, una ciutat, etc.- segons el seu grau de coneixement i, doncs, de la seva capacitat de designar. Allà on un pot veure només màquines, l'altre hi pot distingir una varietat enorme, i allà on un només veu herba, l'altre hi pot distingir un gran nombre de plantes amb diferents propietats. Un exemple especialment colpidor de les implicacions que té aquesta configuració de l'entorn a través del llenguatge el trobem a Austràlia. En arribar els primers colonitzadors i trobar-se amb una gran quantitat de marsupials petits que els eren totalment desconeguts, van recórrer a les possibilitats que els proporcionava la seva llengua per categoritzar-los, i van trobar que s'assemblaven molt a les rates; així els marsupials van començar a ser anomenats com a "rata de bosc", "rata de camp", etc. Inevitablement, atès que les rates són una espècie "a exterminar", les conseqüències d'aquesta percepció van ser inevitables i un gran nombre d'espècies va desaparèixer ràpidament. Potser n'hi ha prou amb aquest exemple per adonar-se que un canvi lingüístic en un territori implica un canvi de l'entorn i, per tant, redueix les possibilitats de supervivència que aquest mateix entorn ofereix. Si tots plegats fóssim conscients del significat, no tan sols de la pèrdua de les llengües, sinó de l'ocupació lingüística dels territoris, potser ens ho rumiaríem una mica abans d'afirmar que l'únic que importa és la comunicació.

En fi, crec que ja em pertoca de respondre la pregunta, i l'única manera de fer-ho és mostrar quins són les fets, les dades, etc. que poden ser interpretats com a símptomes que el català és una llengua en procés d'extinció.

Els símptomes

Entenc per símptoma qualsevol fet -historicosocial, de comportament o lingüístic- que pugui ser interpretat com un indici que una llengua està en procés d'extinció. Tot i que el debat entre optimistes i pessimistes va reduir les proves a actes de fe, jo em remeto al que ha passat en altres casos i infereixo que un fet X pot ser interpretat com a símptoma que una llengua és en procés d'extinció si això ha estat així en altres casos. Naturalment, això implica la suposició que els catalans tenim un comportament semblant al de la majoria dels humans i que, en qualsevol cas, no som un poble escollit ni especial. No analitzaré els símptomes estrictament lingüístics -que hi són i més aviat fan pensar que el català pot desaparèixer absorbit per l'espanyol sense que els parlants tinguin consciència que estan canviant de llengua-, perquè els canvis en la llengua que porten a la seva desaparició són conseqüència de fets extralingüístics i, per la mateixa raó, es poden modificar si canvien aquests fets: la recuperació de molt del lèxic català en els primers anys de la transició n'és un exemple. Em remeto, doncs, a fets extralingüístics, especialment, la reducció de la base territorial, el comportament lingüístic i el prestigi.

a) Reducció de la base territorial

Atès que el territori és un dels components imprescindibles, en la mesura en què és l'espai de trobada dels parlants, qualsevol alteració de la base territorial té un efecte en la vida de la llengua. Així, la reducció de la base territorial d'una llengua pot ser interpretada com a símptoma que la llengua en qüestió està en procés d'extinció. En el cas del català, és suficient pensar en les fronteres lingüístiques de fa dos segles i les actuals per adonar-se que l'afebliment és considerable -n'hi ha prou a pensar en la Catalunya Nord i Alacant-. A aquesta reducció progressiva de les fronteres hem d'afegir, especialment en els darrers cinquanta anys, la funció dels grans centres urbans com a difusors de la llengua dominant. Val a dir que la percepció d'aquest fenomen està molt alterada pel trencament generacional que he esmentat abans. Ningú no pensa en Girona o Vic com a centres difusors de la llengua dominant -més aviat els percebem com la "reserva espiritual" del català-, però, en canvi, ni el Gironès ni Osona no poden ser incloses en les comarques amb els percentatges més alts d'ús del català. Aquesta inèrcia de percepció es manifesta clarament en la interpretació dels resultats del cens lingüístic de 1996 i que La Vanguardia del 16-4-98 destaca així: "El 95% de la población entiende el catal·n". En el mapa que reproduïm es pot veure a primer cop d'ull el motiu de tanta eufòria pel que fa a l'avenç del català (mapa 1).



Ara voldria proposar una relectura del mapa per fer veure que allà on ens volen mostrar un èxit, de fet es mostra un procés d'extinció. En primer lloc, cal tenir present que el mapa és de Catalunya, i que Catalunya és tan sols una part del territori on es parla/va català. Només recordo que més enllà de les fronteres polítiques el procés de substitució ja és molt avançat.

Ara fixem-nos en el mapa: de l'Alt Empordà al Baix Ebre, no hi ha cap comarca costanera on el percentatge de persones que parlen el català arribi al 90% -i em situo en la banda alta de les estadístiques perquè no penseu que vull portar l'aigua al molí dels pessimistes-. El mateix podem dir de les comarques més industrialitzades i, si ens fixem en les comarques pirinenques, ens adonem que, tret del Ripollès i el Pallars Sobirà, la frontera nord mostra un afebliment clar. Cal recordar que el turisme és un fenomen més recent aquí que a la costa; per tant, podem esperar-hi un procés semblant en pocs anys. Si ara ens fixem en les comarques on el català és parlat per més del 90% de la població, el resultat és el del mapa 2.







Naturalment, també hi pot haver una lectura optimista d'aquest mapa: Déu n'hi do del territori on el català és parlat gairebé per tota la població; però si pensem que fa cent anys aquesta proporció es donava en totes les comarques, això històricament té una lectura prou clara: la base territorial del català s'està reduint notablement. Abans de fer una predicció apocalíptica, valdria la pena que ens fixéssim en els mapes següents.



En el mapa 3, on es mostra la reducció de la base territorial del gal·lès, podem copsar una fragmentació del territori per la part central que va implicar un augment de les fronteres i, per tant, de la zona de penetració de l'anglès. Aquesta fragmentació, però, va començar molt abans, com podem veure en el mapa de 1901 (mapa 4).



La zona de la costa on es detecta un augment dels monolingües anglesos, tot i ser menys que els gal·lesos i que en principi no semblava un problema greu, va acabar consumant la fragmentació del territori. Si ara tornem al primer mapa constatem que, a banda i banda del nucli central del català, tenim el Segrià i el Barcelonès, o, més ben dit, Lleida i Barcelona, dos centres urbans entre els quals es pot obrir un passadís, que, de fet, ja ha avançat força al Baix Llobregat, l'Alt Penedès i l'Anoia. Si aquest passadís s'acaba obrint es trencarà un altre eix ara gairebé imperceptible: el que va de l'Alt Urgell al Tarragonès i el Baix Camp, amb la qual cosa, els nuclis amb població majoritàriament catalanoparlant quedaran aïllats. A partir d'aquí, Gal·les és una bona mostra de la velocitat del procés.

b) El comportament lingüístic

La reducció, manteniment o ampliació de la base territorial va lligada inevitablement al comportament lingüístic dels seus habitants, en la mesura en què la modificació de les fronteres lingüístiques depèn de l'ús que facin de les llengües en què tenen competència. Cal tenir present que el comportament és diferent de la competència i també de les actituds, i que, en molts casos, poden ser contradictoris. De fet, les diferències en les previsions/prediccions pel que fa al futur del català resideixen en la interpretació que es fa d'aquestes variables, però també en les dificultats d'estudi i anàlisi de cadascuna d'elles.

Els censos lingüístics ens donen dades sobre la competència, i aquests conviden a ser optimista. En la comparació que Boix i Vila (1998) fan dels censos de 1986, 1991 i 1996, tot indica que el coneixement del català augmenta, fins i tot espectacularment, com en el cas de les cohorts de 10-14 i 15-19 anys, resultat indiscutible de l'ús del català en l'ensenyament. Aquestes són les dades que poden ser mostrades com a proves que el català guanya terreny i ningú no dubta que el coneixement sigui imprescindible per a la seva recuperació. Tot i això, si no considero aquestes dades com a símptomes de recuperació del català és perquè en moltes comunitats on la llengua és clarament recessiva o a punt d'extingir-se, s'ha comprovat que les generacions més joves que ja no utilitzen la llengua recessiva no la desconeixen, sinó que tenen actituds negatives cap a ella, els fa vergonya, o la consideren un signe d'endarreriment, un estigma social, etc.

En el cas del català, els estudis que s'han fet sobre les actituds lingüístiques donen resultats diferents segons les zones. Mentre que Boix (1993) afirma que: "Les actituds de la majoria dels joves barcelonins, independentment de quin sigui el seu grup lingüístic, no són ni positives ni negatives envers les tries del català i del castellà", en el llibre de Montoya (1996) trobem un testimoni esfereïdor de com les actituds lingüístiques poden sentenciar una llengua, fins a aquest punt:

"Efectivament, per llei de vida, als 9.263 alacantins nadius que, segons la projecció de la mostra obtinguda, tenen el català com a primera llengua (el 3,6% de la ciutat) i ja han passat de la cinquantena, no els podem calcular una supervivència més enllà del primer quart del segle XXI. (...) Fet i fet, cap a la mitjania del segle XXI, si la tendència actual no s'invertix, no quedarà cap alacantí autòcton amb un coneixement naturalment adquirit del català."1

Les actituds lingüístiques varien molt segons el territori de parla catalana on ens trobem, però en els darrers anys s'ha produït un canvi ideològic, les conseqüències del qual caldria analitzar, perquè poden anar en detriment de la neutralitat que descriu Boix en el cas del joves barcelonins i que segurament és extensible a bona part de Catalunya. Efectivament, si l'esquerra, en general, es va arrenglerar en la defensa del català, recentment han sorgit -des de l'esquerra- diversos grups, associacions, etc. que han atiat a consciència la guerra de la llengua. El forat que aquests grups hagin pogut fer, amb un canvi en les actituds lingüístiques com a conseqüència, és una qüestió que deixo oberta, però posats a fer prediccions, no m'estaré de "mullar-me": si la defensa del català només queda en mans dels conservadors, ja podem entonar el rèquiem, perquè el model de planificació lingüística que proposen no és cap altre que el de Nebrija: "La lengua es compañera del Imperio", i això només és cert quan hi ha un imperi i, sobretot, és un atemptat contra la diversitat lingüística, que és el mateix que dir que és un atemptat contra el català.

Permeteu-me un excurs: jo només havia de respondre una pregunta i el que pretenc és argumentar la meva resposta. Això no vol dir que no cregui que hi ha solucions i, de fet, alguna cosa n'he dit en altres llocs. Tot i que us estalviaré el receptari, crec que un canvi en les actituds lingüístiques a casa nostra és fonamental, tan fonamental com la competència, però el canvi no s'ha de dirigir a la preservació del català sinó a la preservació de la diversitat lingüística, de la qual el català, com totes les altres llengües, és una part indispensable. De llengües aïllades no se n'ha salvat cap, i per si algú pensa en l'hebreu, val a dir que l'èxit de la seva recuperació va tenir com a fonament la diversitat lingüística de la comunitat que el va triar.

Arribats en aquest punt, podeu demanar-me: i bé, si el coneixement del català augmenta i si les actituds són, com a mínim, neutres, com és que goses afirmar que el català és una llengua en procés d'extinció? Doncs, justament, pel comportament lingüístic. Cada vegada més, la llengua de relació entre els joves és l'espanyol i això es dóna en tots els nivells socioculturals, llevat dels nuclis diguem-ne resistents i en aquells àmbits on l'espanyol és clarament minoritari. El misteri, però, l'autèntica qüestió de fons, és per què en situacions en què seria possible optar pel català, l'espanyol continua sent la llengua no marcada, una llengua sense connotacions afegides, mentre que el català és percebut com una llengua connotada i, en certa manera, pertorbadora de la comunicació. És aquí on se situa el trencament generacional que he esmentat abans. Que l'espanyol sigui la llengua no marcada per a les generacions de més de 30 anys és, fins a cert punt, comprensible. Però, per què no ha canviat aquesta dinàmica en les generacions que, com mostren les estadístiques, són competents en ambdues llengües?

La resposta a aquesta qüestió inclou moltes variables, la més òbvia de les quals és que aquest és el comportament típic dels parlants de llengües minoritàries. Per tant, podríem concloure que la percepció que tenim és la del català com a llengua subordinada, tot i que, en teoria, en podem fer ús en un gran nombre d'àmbits. Però, tot i això, lluny de comportaments habituals, hi ha un component certament desassossegador: la funció de l'individu en tot aquest procés. Què ho fa que una persona competent en almenys dues llengües, i en un entorn que li permet triar, opti per la llengua dominant?

En un dels pocs estudis que s'han fet sobre la funció de l'individu en els processos de substitució (Giles i Johnson, 1987) s'inclouen diferents variables, de les quals ara només em referiré a dues: la percepció dels límits del grup i la percepció de la vitalitat del grup. Segons aquests autors, la llengua es manté quan els límits del grup són percebuts com a sòlids i tancats, mentre que es percep que el grup té poca vitalitat; o bé quan els límits del grup són percebuts com a fràgils i oberts, mentre que es percep que el grup té molta vitalitat. És a dir, el manteniment de la llengua depèn de la percepció d'una certa amenaça però amb possibilitats d'èxit. Quan tant els límits del grup són percebuts com a fràgils i oberts com es percep que el grup té poca vitalitat, aleshores es tendeix cap a l'abandonament o substitució de la llengua recessiva i, en canvi, quan els límits del grup són percebuts com a sòlids i tancats i es percep que el grup té molta vitalitat, aleshores el resultat és la indiferència, indiferència que també acaba portant a la mort de la llengua.

En el cas del català, sembla prou obvi que ens trobem en aquest darrer cas, i valdria la pena preguntar-se fins a quin punt la propaganda oficial no és responsable d'aquesta situació. Pel que fa als límits, un eslògan com "Som sis milions" fomenta efectivament la percepció que els límits són sòlids i tancats, i, pel que fa a la vitalitat, no cal dir que el missatge és d'allò més cofoi. I amb això no vull dir que la propaganda sigui falsa -a part de ser propaganda-, sinó que es refereix als aspectes no essencials per a la vida de la llengua. A tot això podríem afegir una altra dada: el curs 1996-97 va arribar a la Universitat la primera generació que havia pogut ser totalment escolaritzada en català. Tot i això, els percentatges d'ús del català -en tots els àmbits- a la Universitat no han augmentat, més aviat al contrari. I és que, potser, el mateix fet de l'escolarització en català ha fomentat la percepció de límits tancats i gran vitalitat de què parlàvem sense que sigui certa.

Vivim convençuts que el català és essencial per trobar feina, quan, de fet, ni el català és realment necessari a moltes feines, ni el seu desconeixement ha impedit arribar ben amunt a moltes persones. Però, algú recorda alguna campanya adreçada a conèixer el català per, senzillament, conviure? És tan difícil mostrar els valors socialitzadors i solidaris, des del respecte fins al veïnatge, des de l'intercanvi fins a la col·laboració, que ofereix el coneixement d'una llengua?

Si ens fixem en les cultures que han sobreviscut amb molt pocs parlants i sense aïllar-se, ens adonem que gairebé totes tenen un tret en comú: el multilingüisme no jerarquitzat dels seus membres. És a dir, tothom parla les llengües del veïns i no pas perquè això els permeti trobar feina -que no els ho permet-, sinó senzillament per conviure i per fer possible la reciprocitat. Val a dir que per proposar aquest model m'han dit tercermundista, però pretendre que el català ha de ser una llengua amb tots els ets i uts de les llengües dominants és una manera més que eficaç de portar-nos a la mort del català. Això, però, ja pertany a un altre àmbit de la discussió: la qüestió del prestigi.

c) El prestigi

Atès que el prestigi és un tret adquirit i no pas implícit o innat, sembla evident que, en el cas de les llengües, no estem tractant amb una qüestió fonamental, sinó més aviat superficial. Si ens atenim a les qüestions exclusivament lingüístiques, no hi ha res en una llengua que la faci més apta per a ser prestigiada que una altra; per tant, suposar que hi ha alguna cosa en la llengua que la faci més apta per a la supervivència no té cap mena de sentit. Ara bé, hi ha una cosa que cal fer ben explícita: el fet que una llengua tingui prestigi no garanteix en cap cas la seva supervivència, i viceversa, la manca de prestigi no és un símptoma que la llengua estigui en procés d'extinció.

És cert que una llengua prestigiada o, més aviat, una llengua no marcada, té més possibilitats de sobreviure que no pas una llengua l'ús de la qual té connotacions desfavorables, però també és cert que al llarg de la història han des-aparegut moltes llengües prestigiades sense que es pugui explicar molt bé per què. Allò que cal tenir present, però, és que una llengua sobreviu només si és parlada i transmesa naturalment, i que si això no es dóna, ja pot tenir tot el prestigi que li vulguem atorgar que, de totes maneres, desapareixerà.

En el cas del català, sembla evident que és una llengua prestigiada en la mesura que se'n fa ús en els àmbits anomenats "alts" de la comunicació: l'ensenyament, l'administració, els mitjans de comunicació, etc., tot i les mancances més que òbvies. Tot i això, no sembla pas que aquest prestigi hagi servit de gaire a l'hora d'augmentar-ne l'ús. Ben al contrari, sembla que el català es vagi arraconant en aquests àmbits prestigiats, mentre que en la comunicació quotidiana es va substituint per l'espanyol. Dues anècdotes, em sembla que no gens "anecdòtiques", poden il·lustrar aquesta qüestió.

La primera, explicada per Jordi Font, la protagonitza un alumne de Santa Coloma de Gramenet. El noi va anar d'excursió amb l'escola a Vic i, en tornar i trobar els seus pares, comenta: "Allí todos hablan como en la clase". La segona me la va explicar un alumne de Sabadell, que en adreçar-se a una veïna en català va ser interpel·lat per una noia d'aquesta manera: "¿Por qué hablas como mi señorita?" Com que el meu alumne va voler-li explicar per què parlava en català, la noia va acabar concloent que anava errat, car "el catal·n es la lengua de la escuela". A mi, totes dues anècdotes em van recordar la que explicava un sociolingüista irlandès i que ja vaig citar a Vida i mort de les llengües:

"Quan jo tenia uns vuit anys, vaig anar a una botiga a comprar llaminadures amb la meva germana, tres anys més gran que jo. La senyora que hi havia darrere el taulell, amb gran sorpresa per part meva, ens va preguntar per què no parlàvem irlandès. Nosaltres només vam abaixar el cap, com fan les criatures. Però a fora vaig preguntar a la meva germana què havia volgut dir la senyora. Em va explicar que, ja que estàvem aprenent irlandès a l'escola, l'hauríem de parlar sempre. I jo li vaig preguntar amb tota l'honestedat: "L'irlandès ¿és per parlar?" 2

L'anècdota es va produir en els anys 30, quan l'irlandès era emprat en l'ensenyament a Irlanda; només cal pensar en la situació actual de l'irlandès per treure'n conclusions.

En qualsevol cas, per més que el prestigi és una variable que s'hagi de tenir en compte a l'hora de fer prediccions sobre el futur de les llengües, el fet és que és la jerarquització de les llengües el que es troba a l'arrel dels processos de substitució. Per això, segurament és més important fer un esforç en el canvi de percepció de les llengües, insistint en la igualtat de totes elles, que intentar equiparar-les a d'altres que, al capdavall, només deuen els seus atributs a la demografia i el poder econòmic.

Cloenda

Crec que cal fer explícit que és la primera vegada que escric un article sobre "el futur del català", i val a dir que només n'he parlat en quatre conferències -a Girona, Manlleu, la Garriga i els Hostalets de Pierola- perquè m'ho van demanar expressament. Que ara m'hagi avingut a respondre una pregunta tan directa com la que m'han fet, té molt a veure amb l'amistat amb el grup fundador de la Revista d'Igualada i amb la il·lusió que em feia col·laborar en el seu primer número i en el projecte en general. El que no sé és fins a quin punt hauré de purgar la meva gosadia, no tan sols perquè no sóc especialista en sociolingüística catalana, sinó per una qüestió que em neguiteja molt més.

Potser el fet de dedicar-me a les llengües africanes em va portar inexorablement a l'estudi dels processos de substitució lingüística. Del fet d'haver constatat que la mort de les llengües es dóna arreu del món i de manera aparentment imparable, he arribat a la conclusió que la mort de la llengua no és un procés que es pugui analitzar aïlladament, sinó en aquest context d'homogeneïtzació lingüística generalitzat, i per això no puc veure el procés d'extinció del català com un fenomen únic, sinó com una manifestació més d'aquesta deriva incontrolada que és la mort de les llengües. Curiosament, parlar del fenomen general no sembla que provoqui gaire passions, però, ai, quan he gosat dir que el català forma part d'aquest 90% del patrimoni lingüístic mundial que desapareixerà durant el segle XXI... I aquí resideix la causa del meu neguit.

Una de les reaccions típiques a la predicció de la mort del català és l'acusació que això desmobilitza, desmotiva i desanima. És a dir, si el català s'ha de morir, no cal que ens hi atabalem o, parafrasejant Gabriel Ferrater, deixem-lo morir en pau. Jo més aviat diria que, si s'ha de morir, almenys no el deixem morir abandonat, sense fer tot el possible, però no és aquesta la qüestió. Tot i això, aquesta reacció no deixava de preocupar-me i per això he rastrejat els casos més diversos de mort de les llengües buscant-ne algun en què la predicció de la mort hagi implicat aquest abandonament causat per la in-evitabilitat del procés, i no n'he trobat cap. Del que sí que puc donar testimoni és de molts casos en què la predicció ha arribat quan ja no hi havia res a fer. Joves que han intentat recuperar la llengua dels seus avis que no els havia estat transmesa, darrers parlants que van a escoles a ensenyar la llengua que els seus fills i néts han deixat de parlar, i tanta, tanta frustració quan era evident que ja no hi havia res a fer. I de la frustració al ressentiment contra aquells que havien deixat perdre el vincle més real i tangible amb els que ens han precedit.

També és cert que ens costa associar els catalans amb els indis de les reserves, o els aborígens d'Austràlia, o els iukaghir de Sibèria, però tots ells han seguit el mateix procés que els dàlmates, els còrnics o els catalanòfons d'Alacant. I és que els processos de substitució lingüística tenen tants trets en comú que és inevitable pensar que, de la mateixa manera que anem plegats cap a l'extinció, hem de capgirar el nostre destí conjuntament... amb la col·laboració imprescindible dels parlants de llengües majoritàries que hi tenen a perdre tant com nosaltres i als quals, com a nosaltres, se'ls està negant un coneixement i una informació imprescindibles per poder assumir un paper responsable en la preservació de la diversitat lingüística. I quina llàstima que els catalans que, al capdavall, sabem el pa que s'hi dóna, quan es tracta de tenir en consideració les llengües no europees, ens comportem com si la nostra fos una llengua imperial i no una més de totes les que, en poc temps, ja no seran parlades per ningú, mai més.



1. Montoya Abat, B. Alacant: la llengua interrompuda. València: Ed. Denes, 1996, p. 216.
2. Macnamara, J. Successes and Failures in the Movement for the restration of Irish (1971), p. 7

Bibliografia

Boix, E. Triar no és trair. Identitat i llengua en els joves de Barcelona. Barcelona: Edicions 62, 1993.
Boix, E. i X. Vila. Sociolingüística de la llengua catalana. Barcelona: Ed. Ariel, 1998.
Junyent, M. Carme. Vida i mort de les llengües. Barcelona: Ed. Empúries, 1992.
Junyent, M. Carme. Contra la planificació. Una proposta ecolingüística. Barcelona: Ed. Empúries, 1998.
Montoya Abat, B. Alacant: La llengua interrompuda. València: Ed. Denes, 1993.
Prats, M. i A. Rossich. El futur de la llengua catalana. Barcelona: Ed. Empúries, 1990.
Williams, Colin H. (ed.) (1988) Language in geographic context. Clevedon, Filadèlfia: Multilingual Matters, 1998. 316 p.

M. Carme Junyent i Figueras (Masquefa, 1955) és doctora en Filologia Romànica i professora titular de lingüística general a la Universitat de Barcelona. És autora, entre d'altres, dels llibres: Les llengües d'Àfrica (1986), Les llengües del món (1989), Vida i mort de les llengües (1992) i Contra la planificació (1996).

Això del manifiesto, fou una cosa semblant al Putsch de Munic, oi?

Si no conèixer una de les dues llengues oficials del lloc on vols treballar, l'altre tampoc. Saber castellà un mèrit, català un altre mèrit. No saber cap no ha de impedir accedir al lloc. Un talibà no arraigat però llest si sap excel, etc pot entrar a la administració. Les llengues no han de ser cap obstacle. OLE, ciutadans, cada cop m'agradeu més. Tema prioritari: Per què no posen tapes als bars com a Extemadura?.

El problema es que aquest "dialecte" mai ha deixat de ser Oficial. Nano, mira que dius rucades, TARAT.

Pensabaís que disfrazando las políticas educativas del FRANQUÍSMO, a las que vosotros llamaís "normalizar" a los ciudadanos quedaría disimulable y democrático, cuando cualquier persona con dos dedos de frente sabe, se entiende, e implica eso de "normalizar" a un colectivo; ¿Por qué? por que si se tienen que "normalizar" es que son "anormales"; craso error, habeís conseguido que una lengua débil y sin prestigio, además pase a ser objeto de desprecio y resentimiento por la inmensa mayoría de hablantes potenciales que tenía, y digo TENÍA, CON MAYÚSCULAS. Repasad las estadísticas, el uso social del catalán en caída libre, por que os pensaís que soís un Imperio y esto es una pobre CA. Por eso Felipe gonzález y compañía os han dejado hacer y os han dado manga ancha, el que tenga ojos y oídos que entienda, llamarme "ejpanyol facha malo", "hijo de perra", o decirme que el Español no tiene prestigio (cuando hace días a un escritor en lengua Española le han dado un PREMIO NOBEL) SON EXCUSAS DE MAL PAGADOR que sólo sirven para anestesiar vuestro ODIO Y FRUSTRACIÓN, ante una situación social que se os viene grande y que cada día se os hace más nefasta e incómoda de RECONOCER. BUENAS NOCHES, Y NO OS PREOCUPEÍS POR EL PATÁN ESTE OPORTUNÍSTA, QUE ENTRE VUESTRAS FILAS ABUNDAN MUCHOS, Y TODOS CASTELLANOPARLANTES: TENA, GABANCHAS Y COMPAÑÍA.

Vosotros habeís detrozado y desprestigiado en catalán con treinta años de imposiciones y talibanísmo, y necesitaís hecharle la "culpa" a vuestras bestias negras "ejpanyolas" para quitaros los REMORDIMIENTOS, que vuestras actuaciones han generado únicamente: RECHAZO de esa inmensa parte de la población a la que ignoraís interesadamente, pero que ESTÁ ALLÍ, y tiene DERECHO A VOTO. ¿OS IMAGIANÍS QUE TODAS ESTAS LEYES CATALANÍSTAS FUESEN AL REVÉS? ¿Es licito ser Catalaníista y no Españolísta? ¿por qué uno es bueno y otro es "malo"? ¿no es un poco maniqueo el asunto? No soís mejores que el resto de Españoles, lo siento chicos, pero alguién tenía que deciróslo.

A quins països de nivell es parla espanyol?
Que passaria amb Espanya sense Catalunya?

Històricament els Espanyols han sigut uns "maxaca-cultures" i no ho poden negar, la historia està escrita.

Además a vosotros os pone cachondos temas como estos, por que la política catalanísta consiste en explotar el miedo y el victimísmo. Aquí decís lo que no teneís huevos a decir en vuestro barrio o ciudad en dónde no habla nadie catalán. ¿Os pensaís que poniendo cartelitos y obligando a los niños en la escuela la gente hablará catalán? mirad los resultados de 30 años de políticas de esa índole, ni Franco lo hizo tan bien: "TODO LO QUE SE IMPONE, GENERA RECHAZO." Vosotros soís los que os estaís cargando el catalán, con tanto talibanísmo.

Matariaís a personas por el catalán?....... Dejad al tío este que proponga lo que quiera, que estámos en una DEMOCRACIA, tíos, SI LE VOTA LA GENTE, será por que tiene razón, y si NO LE VOTA LA GENTE, púes por que no.......Dejaos de paranoais PUTOS ENFERMOS.

a aquest pobre pallasso el PP li està menjant la moral. Cal reconèixer que l'estratègia de la Sánchez és molt intel·ligent, moralment repugnant però intel·ligent. Li menja el terreny als Ciudadanos i els empeny, a més, a la radicalitat més extrema. A portar fins el deliri els seus disbarats de manera que el possible votant més o menys normal dels Ciudadanos (si, per increïble que us sembli algun en tenen) se senti incòmode amb tanta barbaritat i acabi votant al PP.

Josep Espanyolàs, tantes paraules per no dir res. Busca't una dona home!

el senyor rivera te vergonya de ser catala i parlarlo , fot pena es un incult cuan mes idiomes millor perdoneu pel meu catala pero no i pogut apendre escriure . son un xarnego del bajo llobregat . visca catalunya lliutre

Em sembla perfecte, el plantejament. Volem els millors metges, però no vull sentir el Rivera si li toca un metge que parla wòlof i no l'entén quan li explica que li fa mal l'estómac.

El català es un dialecte merdós i provincià que no serveix ni per a baixar a comprar el pá i que li queden dos telediaris; lo que passa es que molts catalanets viuen del "cuento" aquest del ".CAT" i demés collonades, per que això els hi resta vots, i no per asumptes que de veritat importen a la gent, que es la feina i els drets. Després tots aquets patriòtes de CIU, ERC, PSC i etcètera, porten els seus fills a escoles privades a on eel català no existeix o només fan una hora de inútil català, per que saben que es una llengua merdosa que li queden dos telenotícies, i que a nivell nacional i internacional no serveix ni per a natejarse el cul; els hi ensenyen ESPANYOL, ANGLÉS, FRANCÉS I ALEMANY. I per el populacho el inútil "idioma" catalufu, que ja s'encarreguen d'inposar-te'l els talibans de la barretina i la faixa. Amb fà molta gràcia veurel's aquí bramant com gossos dient que això es Espanyolísme, quant ells son la chusma més fatxa i reaccionària de tota Espanya, que es dedican a delatar a les persones per que els seus negocis no estàn rotulats en una llengua morta...Desesperats i patétics, no tenen collons a donar la cara, son merda provinciana.

Por culpa de la gente como Rivera, España es un país lleno de odio entre sus ciudadanos. Ya basta de crear confrontación por unos miseros votos.

Que problema hay en conocer dos lenguas en lugar de una?

El mèrit és esforçar-se per aprendre'l! Si aquest petit esforç n'hi ha que no el vulguin fer doncs, gent tant inculta val mes que no vingui, rebaixa la mitjana dels catalans!

La barrera és no saber l'idioma de Catalunya!

encara els votarà

"Tendir" ponts? Però que us heu begut l'enteniment?
A veure si aviat "tendirem" la roba.

Reconec que, com he dit fa unes hores, heu millorat la qualitat lingüística dels titulatrs, però amb això del "tendir" us heu superat.

Em pregunto com es pot estar a favor de la independència de Catalunya i al mateix temps destrossar el catala`.


ESTENDRE
ESTENDRE
ESTENDRE
ESTENDRE
ESTENDRE
ESTENDRE
ESTENDRE
ESTENDRE

Estendre ponts.

Saber el català a Catalunya és un mèrit? Bravo Riverita, bravo! Em pensava que la teva estupidesa no tenia límits, però veig que m´equivocava.

Al darrera de tot això,el que hi ha és la voluntat de fer desapareixa el català.

Voldria saber per quina raó aquest senyor apareix dia sí i dia també a tots els mitjans de comunicació, sobretot a TV3. País de periodistes venuts, Terribas (i qui ho havia de dir) inclosa.

Saber català ha de ser una obligació, si es vol viure a Catalunya. Si no, que marxin a espanya, quina mania de voler-se quedar i de patir.
O és que aquest mindungui aniria a Alemanya i parlaria espanyol? Què es pena. Quan siguem independents, l'única llengua oficial de Catalunya serà el català, que ja hem patit prou vexacions i humiliacions.
I que es vagi a despullar al seu poble, que deu ser de per allà castella, i no vingui a fer exhibicions amb nens petits al nostre país.

Ni cas.

P.S

Mirava la foto de la noticia, i de cop m´ha vingut a la ment el POLÒNIA TV3, amb la marujita torres parlant amb no se qui del més enllà... Serà en Paco?

Aquests nacionalistes espanyols...Per cert aquest noi surt mès a la tele que la Belen Esteban .

Que diu aquet,si per ser president de la generalita no falta cap titulacio...a pendre pel cul...fastic

aquet payo te obsesió per cualsevol cosa que signifiqui
identitat catalalna. el meu avi deia que aquesta gent
te el cervell mengat per el germen de la carcoma.
el que vulgarment es coneig com diarrea mental
visca catalunya lliure