Historiador i polític. Ex-director del Museu d’Història de Catalunya (2000-2008). Jaume Sobrequés, militant del PSC des del 1982, ha dit que votarà CiU a les pròximes eleccions al Parlament, just l’endemà del dia que l’ex-president Maragall va expressar que “ara toca” Artur Mas.

­—Heu anunciat que votareu CiU la mateixa setmana que s’ha publicat l’entrevista amb l’ex-president Maragall on diu que ara toca Artur Mas. Ha estat expressament?

—No. Són dos fets que han coincidit en el temps, però no hi ha connexió de cap mena. Les motivacions de Pasqual Maragall i les meves poden ser iguals en el resultat final, però diferents en el camí que hi porta.

—N’heu parlat, amb l’ex-president Maragall?

—No. No hem tingut cap contacte. Ell no acaba d’apuntar-se al sobiranisme que ens porti a la independència mentre que jo sí que ho faig, d’una manera nítida i clara.

—Per què us decidiu ara?

—És el final d’un procés personal ideològic que arrenca fa aproximadament quinze anys i ara és el moment que les opcions polítiques canvien. Emergeix el sobiranisme amb força, hi ha un procés electoral i hem de decidir qui pot liderar millor aquest procés.

—Què ha canviat al PSC que us fa prendre aquesta decisió?

—No es pot dir que hagi canviat ara. Va començar a canviar fa quinze anys, perquè l’opció més catalanista i avançada va quedar en minoria i va ser progressivament marginada. És un procés que ve de lluny. També hi influeix el fet que el PSC hagi manifestat explícitament que no defensa la via sobiranista i això ja entra en contradicció directa amb el meu pensament –o jo entro en contradicció amb el pensament del PSC.

—A CiU hi militen independentistes, però la federació no es declara independentista com alguns altres partits que són al Parlament o que ara s’hi presentaran. Per què CiU?

—Convergència ha fet una passa endavant molt important. Quan Artur Mas insisteix a dir que “som una nació” i “nosaltres decidim”, quan fa servir aquest missatge com a leitmotiv del seu discurs, com ha fet recentment, fa una passa important. A més, ell mateix diu que han obert un camí en què no es posen límits a aquest dret de decidir i, quan li han demanat què votaria en cas que es fes un referèndum d’independència, ha dit que votaria que sí. És el partit amb més solvència per a liderar aquest procés cap a la independència, naturalment sumant-hi més partits, voluntats i iniciatives que tenen propostes semblants però més radicals. Mas és qui té més credibilitat i més suport social: ell ha de ser el gran gestor d’aquest procés cap a la plena sobirania del país.

—Dos nous partits independentistes proposen una declaració unilateral d’independència la pròxima legislatura. Vós no teniu pressa?

—Jo defenso aquells que, en un horitzó, volen una Catalunya independent. Com ho hem de fer i en quin tempo, no em toca a mi de dir-ho ni de planificar-ho. Però s’ha de fer bé, d’una manera sòlida i cercant un ampli consens social, tot fent entendre a Catalunya que aquesta opció és la millor. Ja veurem quant temps triga. Desitjo que sigui un temps curt, però no suïcida.

—Us consideràveu del sector catalanista del PSC?

—No formava part d’aquest sector, perquè no existeix com a tal. No és organitzat ni té una veu nítida que el defensi. Allò que jo defensava al PSC, no he trobat cap company de viatge –si més no, significatiu– que ho defensés. El meu sentiment de solitud al PSC era absolut.

—Per tant, l’anomenat sector catalanista d’Antoni Castells, Montserrat Tura o Marina Geli no coincideix amb vós?

—Aquí hi ha una línia de separació entre els qui tenim un horitzó d’independència, a l’una banda, i, a l’altra, els que es diuen autonomistes o federalistes, els que no volen la independència. Jo sóc a l’una banda i tots aquests del sector catalanista que anomeneu són a l’altra. A la meva, no hi ha cap militant significat del PSC.
 

 El Grup Nació Digital i el setmanari El Temps us ofereixen un tast -en línia i gratuïtament- dels continguts de la revista que podreu trobar als quioscos de tots els Països Catalans.