El president Montilla ha endurit el discurs. Ha tocat a sometent a la vista de les properes eleccions. Pel que sembla els moviments de la tèrbola i neguitosa biosfera independentista el preocupen. L'estratègia a la sèrbia de cridar el fantasma de la por perquè opcions que fins i tot governen amb ell ja clamen per la independència, li pot fer sortir el tret per la culata.

Creu realment que les hordes de fandango, quinto de cervesa i telecinco s'aixecaran per evitar la secessió democràtica demanada? En qualsevol cas, hauria d'articular arguments de benefici, no de temor. O és que la gent del Baix Llobregat no té dret a ser enemic, com ho és molta gent del país, del règim que els manté en un estat deplorable? Creu veritablement que independència és decadència?

La tàctica de Montilla em recorda una anècdota de l'imprescindible Valentí Castanys. El ninotaire i humorista explicava a les seves memòries que va marxar a viure a Vallvidrera. La casa tenia un petit jardí i els amics com a compliment li van regalar un gos per evitar els lladres. Castanys es va mirar de fit a fit el gos, i agraït, els va dir: “Ben mirat, m'estimo més el lladre”. President Montilla, els catalans, agradi o no, som així. Abans que ens vigili la masia un gos (l'Estat espanyol) que ens fot les llonganisses, ens estimem més que ens robi un lladre català.