Em dic Ruski, i sóc un gos. Visc a Arenys de Munt i sóc feliç. M'estiro tot el que puc, somico fins a cansar-me, menjo el que em posen i m'encanta passejar. Els amos, d'esquerres i convençuts de causes perdudes de mena, em deixen que em distregui ensumant les herbes i els rastres dels meus companys d'espècie que van deixant pels pals, fanals i parets.

Ahir al vespre em van treure a passejar. Els humans celebraven una festa. En diuen “aplec”. Conec un gos de l'Hospitalet, amb qui vaig fer amistat  en un càmping d'Ulldecona, que en diria “fiesta de la rosa, però catalana”. Com que l'acte s'allargava vaig jeure per observar i escoltar. No vaig gosar ensumar no fos cas que el meu olfacte caní descobrís una nova conspiració.

Vaig jeure a l'herba acompanyat d'una estelada. Ai l'estelada... Curiós aquest fenomen. En “Cadí” el gos pijo-alternatiu dels veïns del davant de casa portava la mateixa però amb  l'estel  vermell. Altres com  en “Negrito”, la mascota dels convergents del sisè,  portaven la senyera. Tot i aquestes diferències de banderes, els humans cridaven “unitat, unitat” als que semblaven els caps de la manada. Els caps de la manada somreien. Són rars els humans quan no saben què dir. No és estrany, si ni amb la bandera es posen d'acord...

Déu n'hi do la manada! Un senyor que enraonava pel micròfon cridava tots els grups que en principi lluiten per la mateixa causa: catorze noms! Hi ha més partits independentistes que boles de pinso al meu bol,  però “en la diversitat està el gust” diuen els de màrqueting de Dog-Chow.

Vaig analitzar un dels comportaments més sinistres dels humans: enraonen en petits cercles per donar-se la raó mútuament de coses òbvies, v.g: que la unió fa la força. Els humans són molt obvis, especialment a Catalunya. Però que siguin obvis, no vol dir que siguin pràctics. Jo no he vist mai un gos que enraoni mentre l'altra li fot el pinso.  Ahir enraonaven amb fruïció, feien fotos, aplaudien als veterans de la manada que clamaven unitat,  fins i tot, plantaven unes llavors amb un guarà que només pensava en el seu estable i cantaven a cor tonades patriòtiques a so de la tenora... El meu avi ,  la mascota de la companyia d'infanteria Briac XIII Jaén 25, es delia quan escoltava cornetes! Jo com que sóc a Catalunya haig d'aguantar la tenora, i la veritat, és que la tenora m'inspira moltes coses, però no la bel·ligerància.

Després de tres hores i mitja  badant a Can Jalpí, tres senyores em van venir a tocar el cap - quina mania la dels humans a tocar els caps dels gossos que no coneixen de res! Una d'elles il·lustrava a les altres: “Ara tot això de la independència ve de cop!”. Una altra li responia: “Eugènia, fa 300 anys que anem al darrere”. I una tercera, la Cinteta, reblava el clau: “Ara s'ha d'aprofitar! Guaita la FAI: va deixar de matar capellans perquè això de matar mossens ja havia perdut l'erotisme”. Són bojos aquests humans. Diumenge vinent me'n vaig a ensumar rastres.