Entenc molt bé que el senyor Carod defensi que l'esquerra abertzale pogui tenir una sortida democràtica amb Otegui, perquè ETA acabi abandonant les armes, solució que no sembla pas interessar a l'Estat Espanyol, empresonant al líder independentista basc ( potser com a resposta al comunicat públic que va fer la banda terrosita ).
Mes tampoc hem de caure en l'altre extrem de voler mantenir la fredor i buidor, d'un acte tan emotiu com l'ofrena a Rafael Casanoves ( per molt institucional que sigui ): impedint que la gent manifesti el seu descontent als polítics benestants...L'exemple Sarkozy no és un exemple gaire afortunat: és un president que actualment no gaudeix de gaire popularitat en el seu país, i dels qual, molts francesos s'avergonyeixen de tenir-lo com el seu representant...Potser hagués sigut millor, agafar l'exemple de la democràcia anglesa, on el contacte entre polítics i ciutadans, és tota una cultura de participació democràtica per part de tots els que formen la societat d'aquest país.

Hi ha l'error polític que Maragall li va retreure i que el mateix Carod li va reconeixer. Haver-se reunit sent ja vicepresident sense consultar-ho amb el seu president Maragall.

A part d'això només hi ha valentía per par de Carod-Rovira en intentar fer veure a ETA que el terrorisme era ja una via morta, i encara pitjor aconseguia l'enfortiment moral del nacional-imperialisme espanyol.

No és cert que això fos un assumpte que no ens concernis als catalans perque primer l'enfortiment moral del ultranacionalisme espanyol tancava les portes a una Espanya veritablement democràtica i moderna que encara no s'havia aconsseguit com podem veure ara amb la sentencia del TC espanyol, i segòn el terrorismne etarra havia actuat en varies ocasions matant catalans.

Potser va haver un error d'experiencia política però de cap manera cap de les imputacions malintencionades originades a la FAES i altres organitzacions anticatalanes generadores d'opinió que arriven a penetrar a Catalunya.

És curios i fa pensar que treballar honradament per Catalunya, i per la seva llibertat, com ha fet Carod sempre generi en algú que fa veure que estima Catalunya tan d'odi com el que escriu: "Sento fàstic per aquest miserable".

És tracta del típic quintacolumnista que només vol desunir els catalans? Ell mateix és una víctima enganyada del quintacolumnisme? O potser només és un partidista acérrim que mira de fotre merda contra la gent d'altres partits?

Sense coneixer'l no es pot saber.

A part d'això volia dir que potser si que caldria que Otegui estés lliure per aprofitar i fer definitiu aquest moviment d'ETA.