La "síndrome del Congreso" i la pesada idolatria a Miquel Roca i Junyent són una autèntica llosa per a la política catalana. La connivència ideològica amb l'enemic amb l'excusa "si paguem impostos hem de fer política a Madrid" és un peatge car. El que hauríem de fer és bloquejar l'Estat espanyol i oposar-nos a tot allò que el beneficiï, però les coses són com són.

Aquesta simptomatologia obliga a recordar. L'octubre de 2009, Joan Puigcercós va recuperar les seves arrels "maneliques" i va ser entronitzat per les seves hordes al Santuari de Núria (maleït muntanyisme! Quan s'adonaran que la xiruca ha fet tant mal a Catalunya com la Brunete!) com a candidat a la Presidència de la Generalitat.

Era un dissabte de fort vent i la nova pijeria d'ERC –que Déu n'hi do- celebrava una mena de trobada espiritual amb fins i tot  el conseller Huguet recuperant els himnes folk rascant una guitarra. En aquest ambient de canalla que no coneix ni que és l'IRPF, Puigcercós va sentenciar: "la propera legislatura és pel dret a decidir, només pactarem amb aquells que el vulguin portar a la pràctica".

Dilluns següent, Ridao va rebaixar el to: "el dret a decidir no és ni condició ni ultimàtum de cara a futurs pactes". La memòria, quin mal fa. I el muntanyisme, per descomptat.