Enraonar durant prop d'hora i mitja un dilluns al matí amb Josep Huguet (Manresa,1951), és una experiència molt recomanable. Conseller d'Innovació, Universitats i Empresa, és enginyer industrial per l'Escola d'Enginyers Superiors de Terrassa i llicenciat en Història Contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona. Ens atén al seu despatx del passeig de Gràcia. No té pressa i exhibeix la virtut de dir el que pensa pel seu nom. És un ideòleg. A més, no ha perdut aquell acratisme cultural d'aquella esquerra alimentada amb pa, cansalada i ceba. Es retira de la política de gestió, no de la política. Les idees sempre esperonen.

- Estem esgotant la legislatura. Què ha guanyat Catalunya amb set anys de tripartit des del punt de vista nacional?

Transparència. Ara sabem que ni un model autonòmic ni federal caben a Espanya. S'havia de fer la prova; i això només ha estat possible en els dos governs organitzats per ERC. Pujol es va negar a reformar l'estatut perquè sabia què passaria.  Hem hagut de pactar amb els federalistes per fer una opa federal a l'estat, i l'estat ha dit que no vol ni autonomia ni federació. Això provoca una sobreexitació que s'apaivagarà. Sense aquesta prova, amb el marc pujolista anàvem cap un model agònic amb metadona, una agonia medicalitzada, on el Constitucional feia el que ha fet ara però de mica en mica.

- I des del punt de vista social?

Hem fet neteja i, per al meu gust, no n'hem fet prou. L'exemple és el cas Millet en què els mecanismes de control no s'han posat en tensió totalment. La corrupció estava sobre la taula; com el cas Turisme, que conec prou bé. No només perquè uns senyors van delinquir i presumptament finançar irregularment Unió. Van fallar els tres dics: primer, els consellers; després la intervenció general; i tercer, la sindicatura de comptes. Igual que el cas Millet. Els mecanismes de control sociovergents no saben agafar distància quan hi ha marros d'aquest tipus. Per això, quan alguns parlen de canvi, se'm posen els pels de punta, perquè sona més un recanvi o un "retorno" que no pas un canvi. Tan important és la transparència com la independència. Si no es pot avançar en la sobirania sense vicis polítics, és fraudulent. El canvi de rumb de CiU també vol dir això?

- I la justícia social?

ERC no és una fracció de la Lliga Catalana. Nosaltres portem al nostre ADN la justícia social. Moltes polítiques d'esquerra justifiquen la cohesió social: la LEC, llei de dependència, Aules d'acollida, polítiques lingüístiques per la immigració... La dreta nacionalista és insensible a la cohesió social, fet que posa en risc la cohesió nacional.

- Parlem d'economia. Des d'un departament com el seu, afirmaria que Catalunya serà exportadora o no serà?

Sí, per descomptat. Calia canviar el model econòmic: valor afegit més la internacionalització. No dependre de l'economia espanyola. De fet, en set anys hi hagut un descens del mercat espanyol. Catalunya compra més que ven a Espanya i com a mercat , l'espanyol és minoritari. Durant dos segles, la burgesia catalana ha estat agafada "per les parts constitucionals" amb l'amenaça que si  enfilàvem alguna deriva sobiranista perdrien el mercat espanyol. La globalització i el meu departament hem anat  per la internacionalització a marxes forçades.

- El cas del boicot al cava?

Jo vaig donar suport com a conseller a les pimes perquè s'obrissin a l'exterior i no depenguessin de la histèria d'Espanya vers els productes catalans. Una conducta que amb la prohibició dels toros té aspecte de repetir-se. Un mercat que es comporta així és un antimercat. Oblidem-nos d'Espanya econòmicament.

- Però tot això s'ha entès?

Ja es veurà, perquè el soroll d'Espanya i la crisi tapen la feina feta. Però si l'alternança guanya,  aquest cop no ho tindran tant fàcil com en Pujol. L'expresident era el primer després de la dictadura i tot el que feia era fantàstic. Ara patiran, no vull fer de Mag Andreu, però no trigarem gaire mesos si guanya el Mas que ens enyorin. Per exemple, el sector de l'artesania, minoritari si és vol, però sector, o el sector del turisme interior amb molts alcaldes convergents que ironitzen "Cuerpo a tierra que vienen los nuestros". El llistó és molt alt. Hem deixat el país en un nivell molt alt i molt planificat a 10 o 15 anys vista.

- Però aquesta crisi, conseller, quin marge ens dóna com a nació?

Catalunya ha d'estar al món. Jo he aguantat durant anys la conya que havíem sostenir el dèficit fiscal perquè ens compraven a nosaltres, i això és comparar peres amb naps. Jo pago i no tinc cap servei, jo venc i dono un producte. Ho defensaven fins i tot aquests socialistes federals. Com que comprem més que venem, els hi hauríem de girar la truita i veure quina cara hi posen aquesta colla.

- Parlàvem al principi del president Pujol que no volia obrir la caixa dels pandora d'un nou estatu,. Hem confós estratègia per tàctica?

No. ERC té una trajectòria. És l'únic partit que s'absté a la Constitució el 1978 perquè té el germen del que passa ara: és poc democràtica, el rei té un protagonisme exacerbat, l'exèrcit és el garant de la unitat, preferència del castellà, i es prohibeix la federació, a més de la indissoluble unitat d'Espanya. PSUC, CiU i PSC van cridar entusiàsticament a votar sí a la Constitució i Catalunya va ser la zona de l'Estat amb més vots favorables. A Euskadi va ser el contrari.

- Ens ho vam creure...

Aquí ens vam creure la conya dels constitucionalistes i ERC va quedar sola. Als 80 vam reclamar a canvi de suport a CiU, reformar l'estatut. I Pujol no ho va complir, va trair ERC. I després del 23F vam patir una involució. Descentralitzen però no et donen autonomia. Aquest és l'engany dels jacobins espanyols, que confonen descentralitzar (transferir gestió) i autonomia (amb els teus recursos fas el que et dóna la gana).

- I del 2000 cap aquí?

En l'última etapa Pujol es nega pactar amb ERC tres vegades, com Sant Pere, per reformar l'estatut. Per tant, arribem al 2003, Aznar excita el pati, i amb el PSC fem el tripartit federal. Si hagués manat el PSOE potser no haguéssim fet el tripartit. Amb en Maragall vam provar això de l'Espanya federal i Espanya va dir no. La via autonomica i la federal han fracassat. Això explica que l'independentisme d'urnes al 1980 tenia el 2% de vots; ERC encara no era independentista i ara és tercera força a Catalunya, amb un 16% dels vots. Ara hi ha un reflux. ERC ha posat contra les cordes el sistema autonòmic.

- I si fem una ucronia, amb Mas de president el 2003?

Mas president el 2003 aliat d'Aznar. El govern del PP no hagués entrat en histèria, no hi hagués hagut l'afer Carod ni les conseqüències de l'atemptat de Madrid. Aznar en tercera versió i CiU en versió 3.0 posada de genolls.

- Parlava de Maragall, figura convulsa?

Maragall era un federalista i ja no s'ho creu. Ara està per l'estat català, però sense ell no haguéssim anat endavant. Maragall tenia el problema de la majoria del sector "catalanista" del PSC: l'hegemonia. Sempre es pensen que manen. Volia un partit demòcrata que xuclés de tots els partits. Una cúpula de part alta de Barcelona del PSC que s'ha vist sempre manant: un gran partit manant ells.

- Model americà

Si, era un reciclatge de franges de la perifèria per fer política conservadora. Per aquest motiu entràvem sempre en debats ideològics. Quan nosaltres parlàvem d'estat propi, Maragall deia no, primer parlem de federalisme. I això no va ser bo.

- I més amb l'entorn del debat de l'estatut

I alguna errada d'ERC que hem de reconèixer. I un fonamentalisme "eco".

- L'ombra de Maragall és allargada?

Sí, és l'exemple de Castells. S'ha plantat i critica la dependència del PSOE. Però ull! No abandona el PSC: és l'enèsim assaig de fer ciutadans pel canvi 2.0. I això no convé a Catalunya. Mascarell o Bohigas reclamen l'estat català, Castells hauria de fer també al pas. Defensar l'estat català -no parlo d'independència- seria el punt de trobada, i el PSC ha fet marxa enrere. Cal el relat.

- Com quin?

Al 77 teníem el relat “Llibertat, Amnistia i Estatut d'autonomia”. El pujolisme i el pallaquisme entraven a negociar una mancomunitat amb els franquistes i l'esquerra nacional ho va aturar al carrer. El retorn de Tarradelles també és un fet atribuïble a l'esquerra nacional que significa una ruptura amb el règim únic de l'estat.

- Però quin seria el relat?

L'Estat català com a punt de trobada. El conseller Tresserras i jo mateix ens hem ofert al partit per treballar sobre l'independentisme seriós. Per definir quin estat català volem. La societat és molt europea, no val a dir només independència, independència...Quin model d'estat, amb quin model social volem i com s'hi arriba.

- Però fa falta un independentisme de dretes?

Evidentment. Però no confonem el món real amb el virtual. El 10J es van quedar cinc milions a casa. L'hegemonia social no la tenim. La gent som polièdrica i a alguns els pesa més l'ecologisme o les polítiques d'esquerra que no pas la independència.

- Com s'assoleix l'hegemonia?

Quan el catalanisme trenca amb la Restauració abans ha liderat les principals entitats socials del país. Avui dia les grans entitats socials no estan per la independència, només en alguns cenacles se'n parla. Quan el milió de persones del 10J es dediquin a liderar associacions, sindicats i foments, la partida estarà guanyada.

- Associacions i no política?

Catalunya és un país plural i ja es dibuixa un mapa polític independentista. Extrema esquerra independentista, centre esquerra independentista -ERC- i falta una dreta independentista (només es perfila) i fins i tot una extrema dreta independentista, que també hi ha algun fatxa independentista, com a Flandes o la Padània.

- Interpreto que no es creu el gir sobiranista de CiU?

No, Convergència no és sobiranista. CDC ha fet una cosa molt ben feta: després de 30 anys, afirmar que s'han equivocat amb l'autonomia. Ara ha de canviar el rumb i no sap cap on. Mas no s'ha mullat perquè té l'electorat i la cúpula dividits..

- Però el catalanisme és més independentista ara que no pas als 80?

Depèn de quin catalanisme parlem. No sabem si és majoritari.

- Però el debat racional de la independència ja s'ha guanyat, ara cal guanyar el com arribar-hi?

Fer baixar del burro aquells que s'han excitat i ja ho volen tot per demà i atraient els federals.

- Si torna a una classe de FP i un alumne li pregunta a quina data tindrem la independència quina diria?

No goso. Només goso dir que trigarem menys arribar a la independència que els que hem trigat en adonar-nos del fracàs del sistema autonòmic.

- L'estat espanyol, però, és molt estat?

No utilitzarà la violència, però com deia en Barnils, "sense tancs, cal ser persistents". Per tant hem de pencar, no només val votar per internet de manera efervescent.

- Però la sentència de l'Estatut deixa molt marcades les cartes?

Sí, la sentència ens portarà un conflicte jurídic greu. Això vol dir que ERC ha de liderar la insubmissió. Els militants d'ERC hauran de ser màrtirs -no perquè els matin- sinó per aguantar fins als tribunals. ERC ha de liderar la insubmissió, ha de liderar la solidaritat amb els que pateixin l'aplicació de la sentència. Els militants, un mestre per exemple, han de fer insubmissió arriscant-se fins i tot a que els empurin. Això farà simpatitzants a la causa, la solidaritat serà el motor. Espanya intervindrà, l'espanyolisme intervindrà, el TC els ha donat munició per anar als tribunals. Caldrà lluitar, no arribarem a la independència de franc. Liderar, votar i resistir és la consigna.

- I els nous partits sobiranistes?

No n'hi ha prou amb "els partits que s'uneixin!!!". Aquestes crides unitàries són una xorrada. Com vols que s'uneixin si no estan per la independència? Si l'únic partit independentista som nosaltres! La gent es posa histèrica, amb malviure i  malestar. Asserenem-nos i distingim. Serenament hem de pensar qui  votar per arribar a la independència. Podrà el peix al cove de CiU, o el tornem-ho a intentar del PSC o el happy flowers d'ICV?

- Cap on va ERC?

ERC s'ha d'obrir. El millor moment d'Esquerra va ser el seu projecte inclusiu obrint-nos a aquells que volien un estat català. L'Aznar i el seu renaixement falangista també ens van ajudar. ERC necessitarà tornar a obrir. Hem passat anys complicats: un congrés amb vuit candidats deixa ferides. Ara hem de créixer innovant, no amb visceralitat.

- I vostè, conseller?

No abandonaré la política i tinc l'obligació de traspassar els coneixements adquirits com a governant. S'ha de resistir i perseverar.