"Som el poble la capçalera". Aquest eslògan acompanyat per xiulets i crits d'independència era entonat a cada passa de la representació institucional de la històrica manifestació de dissabte. La jerarquia política catalana era increpada de viva veu i amb pancartes on s'hi llegien lemes exigents i insults severs com "covards" o "mediocres".

Més d'un milió de persones van sortir al carrer entelats en un mar d'estelades. El  catalanisme es manifestava, però ho feia de manera diferent. La protesta es quedava a casa. No anava dirigida a Madrid. El catalanisme demostrava que l'ànima que ara el vertebra és el sobiranisme. La manifestació va ser netament independentista. Un independentisme distès, familiar i heterogeni, però exigent i el que és més important, inclement. Els lemes eren clars, "Independència" o altres que lligaven la sentència amb una solució: "Volem un Estat ut ".

Ningú va reclamar l'Estatut. Potser algun membre de orgànic ho pensava en la seva estricta intimitat. Però fins i tot, l'expresident del Parlament, Joan Rigol, poc sospitós d'eixelebrat, reconeixia que "els crits d'independència avisen als polítics que alguna cosa hauran de fer aquest mateix dimecres al Parlament".

"Ja n'hi ha prou"

Possiblement, el President Montilla quan el passat 28 de juny animava als catalans a participar en la manifestació no va pensar en el dilema de Huntintong. Un dilema que avisa que tot allò esperat des de dalt té conseqüències oposades a les previstes. El poble va fer història tot recordant als seus representants, - una "ruling class" poc perspicaç-, que ja n'hi ha prou d'ambigüitat planificada, que el poble ja no és tolerant amb el vell tarradellisme de "negociació, aparell i oratòria". Un manifestant del Baix Llobregat comentava a Nació Digital "que ja no val fer enginyeria a casa l'ocupant".

Els polítics van parar esment. I molts d'ells van recollir el clam. El president de CiU, Artur Mas, es va mostrar convençut que la manifestació “marcarà un abans i un després” en “el corrent profund de la història” de Catalunya. Una expressió que també va utilitzar el  secretari general d'ICV, Joan Herrera que va reclamar un “front comú” al Congrés espanyol. El líder de CiU va afirmar que “un poble està viu en la mesura que la gent està viva en la defensa d'un ideal i d'un futur”, i fent referència al lema de la manifestació, que “és clar que som una nació i nosaltres decidim”.

Pel president d'Esquerra, Joan Puigcercós, la manifestació va suposar l'inici de la “transició cap a la independència”. “Avui és el principi de tot i aquells que volen veure el dia d'avui com el final d'un procés que s'acabarà estan equivocats”.

En canvi Manuela de Madre, vicepresidenta del PSC, va insistir en la via de l'Espanya federal com a solució de l'actual situació. Un argument reblat pel conseller Nadal. El govern insistia atorgar al mèrit a "que el poble està dolgut".Montilla, però, va marxar cap a casa protegit per la policia i durament increpat per un amotinat grup de manifestants. I els crits no eren de dolor. Els crits eren perquè precisament el poble pensa que no veuen en els polítics prou capacitat per consolar el seu "patiment". 

Muriel Casals, presidenta d'Òmnium Cultural, encarregada de l'organització, ha estat directe. "Ara cal que els nostres polítics escoltin la nostra veu", implorava.  "Tindran tota la força si fan el pas endavant que el país els hi demana", clamava. "La tindran si entenen que nosaltres som molt més importants que un tribunal" va sentenciar.

Les cares dels polítics no eren de circumstàncies. Eren de sorpresa. Amb una expressió que delatava una certa preocupació. Com deia el president Maragall als periodistes "les institucions al carrer són els ciutadans", i aquesta milionària institució que omplia el centre de Barcelona cridant sense embuts "independència" no era un tou de flors enmig d'un pàrquing.

Ara saben que alguna cosa hauran de fer. I la sensació més comentada a la capçalera de la manifestació era que el poble , aquest dissabte va prendre una decisió: "vaig a escriure la meva història abans que acabin amb mi". El catalanisme ja no és només voluntat de ser, sinó que és "voluntat de ser independent". El catalanisme, a partir del 10J, és exigent i a més, amb els de casa.

Una pancarta directe als polítics. Foto: Adrià Costa/ND