Catalunya està pendent des de fa quatre anys que un tribunal format per jutges espanyols elegits per partits polítics espanyols decideixi el nostre futur polític. De res no haurà servit que l'Estatut sigui el resultat d'un procés raonablement democràtic, iniciat al Parlament de Catalunya i que ha obtingut l'aprovació del poble en referèndum i de les dues cambres legislatives espanyoles. I sense oblidar que havent perdut pel camí nombroses atribucions de poder nacional per al nostre poble.

Com deia Miquel Calçada, arribarà un dia que serem lliures i no podrem entendre perquè ens vam passar tants i tants anys donant voltes inútils a la sínia fatal de l'Estat espanyol. Tancats en un carreró sense sortida de voler "fer pedagogia catalanista" a un Estat que no la necessita, perquè sap perfectament que Catalunya sí que és una nació i que cal mantenir-la lligada de peus i mans en favor d'Espanya.

Si som una nació, amb arrels centenàries, ens cal actuar en conseqüència: parlar de tu a tu amb Espanya i prescindir de tribunals i sentències que per als ciutadans espanyols poden ser molt vinculants, però que en el procés de construcció institucional de Catalunya, no haurien de passar d'anècdota menor. Aquí cal parlar seriosament, de nació a nació, i la resta són mesures pal•liatives per allargar una agonia política que amenaça de portar-nos a una decadència irreversible en tots els aspectes.

Acatar la sentència, com preconitza el president Montilla, és una actitud lògica per als qui posen Espanya i els seus interessos per davant de Catalunya. Convocar un altre referèndum en què s'invoqués el poble per apuntalar el fracàs d'una classe política sencera, seria un disbarat monumental, una burla a la gent que es guanya la vida treballant. Una facècia més per desviar les responsabilitats i no haver d’admetre que som presoners d’Espanya.

Per a una nació que aspira a respondre als interessos de la seva ciutadania, no hi ha terceres vies de vergonya que serveixin per amagar allò que és essencial en la crisi del Constitucional: que ells decideixen per nosaltres i que, per més pegats que es posin, som una trista colònia, una província més d'un imperi decaigut.

Ni tribunal, ni sentència: independència.