Joan Carretero en un moment de l'assemblea.

«Aquesta Constitució deroga, en el territori de Catalunya, la Constitució del Regne d'Espanya de 1978.», s'ha vist escrit en lletres de motllo i s'ha sentit en el vídeo a pantalla gegant, i el miller llarg de reagrupats (fins a 1.352 inscrits) que han celebrat la II Assemblea Nacional de l'associació independentista, molts amb els ulls plens de llàgrimes, han aplaudit, dempeus, com un sol home. Ha estat el moment de la catarsi final que s'ha viscut avui al Palau de Congressos de Catalunya, a la capital de la nació, en aquest primer dia de la primavera.

Aquesta disposició transitòria primera tanca, pràcticament, el text de la Constitució de Catalunya que han presentat avui Joan Carretero i la Junta Directiva, que han estat ratificats i han rebut el suport unànime de tots els presents, junt amb l'aprovació de l'informe del propi president, de l'informe econòmic i del document Organitzant el nostre futur lliure, que ha estat aprovat amb 98 propostes de millora (el document final es penjarà properament al web) i que representa el programa de mínims de l'Estat català que ha de venir. I a l'inici d'aquesta Constitució de Catalunya hi diu: «Volent restablir els nostres drets sobirans…», amb què no es tracta que Catalunya esdevingui un estat per qüestions que ara són urgents i necessàries, sinó, també, perquè tots els nostres drets han de ser restituïts, com ha passat arreu d'Europa en els darrers seixanta anys.

L'ínfima minoria que, del principi ençà, ha posat pals a les rodes de l'associació, —i que va tractar de torpedinar-la des de dins—ha quedat aclaparadorament derrotada, per segona vegada. El silenci al qual han estat sotmesos avui —pel menyspreu cap a tothom que han demostrat fins a l'últim moment—, hauria de ser, al parer de la majoria, suficient perquè entenguin el missatge. Com ja es va dir a la darrera reunió de la Junta Directiva amb els coordinadors i els membres dels comitès executius el passat 13 de febrer a Vic, els «torracollons, els cagadubtes i els ploramiques» no interessen a Reagrupament Independentista.

A Joan Carretero li han fet la «putada» —ha dit irònicament— de tornar-lo a posar en circulació arreu del territori per reprendre l'extensió de la gran xarxa de complicitats que pretén ser aquest motor de l'independentisme d'Estat; Joan Laporta ha rebut un bany de multituds que li ha deixat clara quina és l'aposta i el camí; el full de ruta —que s'acabarà de reblar al juny (pels volts del solstici estival)— trenca motllos en la història dels darrers trenta anys en la política de low cost regional…

L'entusiasme generat en aquest segon impuls per l'onada grana rebla, amb nota, el fenomen civicopolític de Reagrupament: una falca que pot fer caure, definitivament, la casta dels polítics professionals i significar l'inici de la nostra llibertat com a poble.