L'aplicació de l'article 155 de la Constitució, que pot tenir molts adjectius menys el de quirúrgic, deixa poc espai per al terme mig que hi ha entre la proclamació de la República (i intentar fer-la efectiva, en primer lloc amb la desobediència) i l'anorreament i la humiliació que implicaria acceptar la supressió de les institucions del país per haver intentat fer efectiva la voluntat popular. Però aquests dies hi ha encara moltes incerteses, que van des de saber els efectes pràctics de l'aplicació de les mesures d'excepció en temes tan visibles com TV3 o l'escola fins a veure la reacció del carrer i d'Europa o el to que tindrà el ple de proclamació d'independència de divendres. Les abordem amb Joan Serra Carné en aquesta anàlisi. L'independentisme no ho tindrà fàcil per sortir-se'n, però Rajoy tampoc. Pep Martí us explica qui són els "homes de negre" del president espanyol.
Sobre tot això també escriu, en el seu debut a NacióDigital com a articulista, Jaume Barberà. El podeu llegiu aquí. Per nosaltres és una gran satisfacció que s'hagi incorporat aquest curs amb Jordi Muñoz, Josep Maria Martí Rigau, Joan Subirats, Ruth Gumbau, Josep Costa, Joan Manuel Tresserres, Aura Ruano o Josep Huguet. Seguim obrint el ventall i augmentant la qualitat dels nostres continguts. Un dels assumptes que més comentaris ha generat aquest cap de setmana és la possible intervenció dels mitjans públics. Com a diari ens hem posicionat en aquest sentit.
Els del mig. Entre els dos blocs hi ha els "comuns" i el PSC. La duresa del 155 i el bloqueig polític que allunya el referèndum pactat els està tensant internament. Entre els socialistes, que rebutjaven fins fa poc les mesures extraordinàries, ja hi ha desercions i queixes obertes d'importants alcaldes i els "comuns" debaten com s'impliquen i per ara reclamen un nou "front constituent" que caldrà veure quina aplicació pràctica té, sobre tot amb el temps corrent en contra. Són informacions de Sara González, que per cert publica amb Joan Serra Carné un llibre que us recomano molt sobre el naixement del partit de Colau. Aquí us en parlo.
El Parlament encara és sobirà. Avui al matí es reuneix la mesa del Parlament, que també vol intervenir el govern espanyol. Damunt la taula la convocatòria d'un ple el divendres per avaluar l'aplicació del 155 i obrar en conseqüència. És la sessió en la que, mentre el Senat dissol l'autonomia, s'acordarà aixecar la suspensió de l'aplicació de la llei del referèndum. En principi no es votarà perquè tampoc es va votar la suspensió. La reunió serà moguda. Sara González us es dona les claus en aquesta informació.
El ministre atonyina per segon cop els ferits. El govern del PP i alguns mitjans de comunicació espanyols encara neguen que l'1-O hi hagués centenars de ferits. Ahir ho va fer, en un programa a la cadena britànica BBC, el ministre d'Exteriors espanyol, Alfonso Dastis, que va acusar les autoritats catalanes de mentir i difondre imatges falses. Els col·legis de metges catalans van advertir contra qui posés en dubte les dades que, de forma molt detallada, va oferir divendres la conselleria de Salut. En tot cas una doble humiliació pels ferits aquell dia que només havia de ser de democràcia.
No va de pàtries. Els dilluns arrenquem la setmana amb una cançó. A les portes de, si res no es torça, fer efectiva la declaració d'independència el sobiranisme necessita complicitats més enllà de l'independentisme tradicional. Segurament els animarà la cançó que em recomana Marina Garcia Prat, del grup de rap combatiu barceloní Lágrimas de sangre. La banda formada per Neidos, Still ill, Microbio i Acid Lemon acaba de publicar Rojos y separatistas, on explica que això no va de pàtries i banderes i sí de fer sentir la veu com a poble. Escolteu-la i penseu en recomanar cançons pel proper dilluns contestant aquest correu o escrivint a eldespertador@naciodigital.cat
Vist i llegit
Es fa difícil triar un article. Opto per un tuit que il·lustra la perillosa unanimitat ("apoyo cerrado") que es viu aquests dies a la premsa escrita de Madrid. Una unanimitat que ja vam veure, per exemple, contra l'1-O i per negar la brutalitat policial en contra del que feia la premsa internacional. El vicesecretari de comunicació del PP, Pablo Casado, el que va avisar que Puigdemont podia acabar com Companys, es felicitava ahir de la unanimitat d'El País, La Razón, l'Abc i El Mundo a favor de la supressió de les institucions d'autogovern catalanes. A Barcelona, les posicions eren més matisades malgrat que La Vanguardia, El Periódico i l'Ara sí que coincidien en articles editorials demanant a Puigdemont que convoqués eleccions autonòmiques.
El passadís
Carles Puigdemont va tenir un dia dur dissabte. Va escoltar com Mariano Rajoy, el PP i C's fulminaven el Govern. La gravetat de la situació va fer que, contra el que havia previst, assistís a la manifestació al centre de Barcelona a les cinc de la tarda. A les nou TV3 i Catalunya Ràdio havien d'emetre un missatge institucional. El president va patir a la manifestació perquè tenia a mig enllestir el discurs que es va gravar només mitja hora abans de ser difós i en què va intercalar català, castellà i anglès. Fins i tot se'l va veure parlant per telèfon mentre era a la capçalera.
L'efemèride
Les efemèrides són, en algun moment, perverses. Tal dia com avui de l'any 1977, fa just 40 anys, el president de la Generalitat, Josep Tarradellas, que ho era a l'exili des de l'any 1954, arribava a l'aeroport del Prat. Baixava de l'avió amb un acord amb el govern espanyol d'Adolfo Suárez sota el braç per restituir la institució d'autogovern dels catalans que Franco havia suspès. Ho feia abans que s'aprovés la Constitució i en l'únic gest que va connectar la nova legalitat amb la republicana. La rebuda al vell president, que va ocupar el càrrec fins a les eleccions de 1980 i que va començar a edificar l'autogovern que ara es pretén segar, va ser multitudinària. El seu "ja sóc aquí!" des del balcó del Palau va engrescar la majoria de catalans, que mostrava el seu desig de governar-se. Així ho va retransmetre TVE amb la locució de Ricard Fernández Deu.
L'aniversari
El 23 d'octubre de l'any 1940 naixia el futbolista brasiler Edson Arantes do Nacimento, conegut com a Pelé. Amb el permís de Leo Messi, i en una constel·lació de la que també formen part Alfredo Di Estéfano, Diego Armando Maradona i Johan Cruyff, està considerat el millor futbolista de la història. O Rei va fer tota la seva carrera al Santos i la va acabar al New York Cosmos, on també va jugar Cruyff. La glòria la va obtenir als mundials: en va guanyar tres (1958, 1962 i 1970) fent un paper clau. Destacava pel seu regat hàbil i àgil, l'eficàcia de cara a porta i la precisió en les passades. Va fer d'actor a la pel·lícula Evasió o victòria, fer de ministre del Brasil i ambaixador de la Unesco i sempre ha seguit vinculat al món del futbol. Aquí podeu gaudir de la seva habilitat amb la pilota.
subdirector de NacióDigital
Fes clic aquí per subscriure't-hi