20
d'octubre
del
2017
Actualitzat
a la
13:38h
Diu Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963) que "la literatura té un punt de xafarderia". D'agafar els binocles i mirar què fa el veí, d'observar pel forat del pany, amb discreció i sigil. També allò de fer real, per uns instants, la fantasia de mirar sense ser vist, de jugar a ser invisible mentre els fils que sostenen el món es van movent. Potser sigui aquesta pulsió el punt de partida de Robinson (Empúries), la darrera novel·la d'un autor de trajectòria sòlida i ben travada, coherent i inconformista, amb obres com El món d'Horaci, Dies defrontera o Els jugadors de whist.
Fent un pas de rosca a allò a què ens tenia acostumats, Pagès Jordà sorprèn amb una nouvelle que depura el llenguatge, l'estil i l'acció, defugint la seva habitual fragmentació minuciosa del temps. Robinson comença quan un home s'introdueix a la casa dels veïns, que no hi són, i s'hi instal·la. "Té un punt de Robinson Crusoe, evidentment, perquè entres en territori desconegut, i ha de manegar-t'ho amb unes provisions que s'acaben. I també perquè està sol, i està bé així", explica. En aquest sentit, detalla que és una novel·la "claustrofílica, centrípeta i horitzontal".
"Per mi, el més difícil del llibre és fer la sinopsi –detalla–. Tots els meus llibres estan pensats per portar-te a un lloc de manera progressiva. De vegades, aquest lloc ja apareix a la sinopsi i, per tant, destrueix tota la feina estratègica de l'autor, que és la d'anar deixant pistes". A la novel·la, un cop passa la primera escena, l'important és esbrinar per què el personatge és allà, quan hi va entrar, o quan temps s'hi queda. "L'escena inicial és allò que he pensat totes les vegades que he vist, des del carrer, una persiana de garatge que baixa: ara podria entrar-hi".
Un viatge "en espiral"
Malgrat aquesta premissa, el llibre no neix d'una sola idea. "Parteix de diverses escenes, paraules i conceptes. La feina de l'escriptor és que tots aquests elements acabin fent un llibre, no una barreja", explica. "Una d'aquestes coses és la fantasia del llit flotant, que he descobert que té molta gent: viatjar amb un llit que s'eleva i vola. Moltes vegades, la fantasia no és només d'algú que viatja d'incògnit, sinó que consisteix en estar al llit, en públic". Però el viatge, en el cas del Robinson de Pagès Jordà, és concèntric, en espiral. Un concepte que queda perfectament reflectit en la divisió en tres parts, formades per 6, 4 i 2 capítols, com si tot s'anés dissolent.
"Robinson viu en una solitud embogidora, és fràgil, té imaginació, i té una tendència a la renúncia", explica. "És un llibre depurat, perquè té un narrador força sintètic". En aquest sentit, l'autor creu que "escriure és anar preparant un viatge, unes sorpreses i uns enganys", a Robinson gràcies a un narrador amb el mateix estil, sense desviar-se del propòsit, on sí que hi ha una concepció d'estil irrenunciable: "El costumisme està extirpat. Per escriure el llibre, he tret llast: he deixat de documentar-me i per a mi ha estat una gran descoberta, perquè he descobert que guanyo molt de temps".
L'autor confessa haver-se inspirat en obres com Divendres o els llimbs del pacífic, de Michel Tournier. "És un moment fundacional, quan l'autor s'inventa un Robinson molt concret. A diferència de l'arquetipus que va crear Defoe, Torunier crea un personatge que no fa gaire coses, però que pensa molt. Troba una cova a l'illa i a dins hi ha com un forat on s'hi passa hores. Em va servir molt per escriure el llibre". Un altre dels pares del seu Robinson particular i urbà estaria influït per La conxorxa dels enzes o, també, per la història de la Rínxols d'or."Kafka també és un referent, sobretot en el punt d'humor, especialment en el conte El cau".
Qüestionat per temàtiques, influències i realitats, l'autor confessa que no vol que el procés català entri a la seva literatura. "Evidentment, com a ciutadà vaig a llocs i deixo d'anar a llocs, però a l'hora d'escriure hi ha d'haver l'opció de no parlar d'això. El procés no m'afecta", rebla. "Si a tota la producció artística del país hi entrés el procés, creuria que estem perdent-nos coses, perquè això ens impedeix desplegar-nos en altres àmbits.
En aquest punt, l'autor destaca l'exemple de Ciutadà Kane, d'Orson Welles. "El film és de l'any 1941. Jo allà no hi sé veure la II Guerra Mundial, i la pel·lícula avui en dia continua funcionant. Si Welles no hagués fet el que va fer, ara seriem més orfes. Tenim dret a què el procés no aparegui en la literatura, almenys no en tota". Amb tot, sí que hi apareix tangencialment, almenys en qüestions universals: "al llibre, defenso el silenci i el refugi. Perquè si som ciutadans, també necessitem protegir-nos com a artistes".
Fent un pas de rosca a allò a què ens tenia acostumats, Pagès Jordà sorprèn amb una nouvelle que depura el llenguatge, l'estil i l'acció, defugint la seva habitual fragmentació minuciosa del temps. Robinson comença quan un home s'introdueix a la casa dels veïns, que no hi són, i s'hi instal·la. "Té un punt de Robinson Crusoe, evidentment, perquè entres en territori desconegut, i ha de manegar-t'ho amb unes provisions que s'acaben. I també perquè està sol, i està bé així", explica. En aquest sentit, detalla que és una novel·la "claustrofílica, centrípeta i horitzontal".
"Per mi, el més difícil del llibre és fer la sinopsi –detalla–. Tots els meus llibres estan pensats per portar-te a un lloc de manera progressiva. De vegades, aquest lloc ja apareix a la sinopsi i, per tant, destrueix tota la feina estratègica de l'autor, que és la d'anar deixant pistes". A la novel·la, un cop passa la primera escena, l'important és esbrinar per què el personatge és allà, quan hi va entrar, o quan temps s'hi queda. "L'escena inicial és allò que he pensat totes les vegades que he vist, des del carrer, una persiana de garatge que baixa: ara podria entrar-hi".
Un viatge "en espiral"
Malgrat aquesta premissa, el llibre no neix d'una sola idea. "Parteix de diverses escenes, paraules i conceptes. La feina de l'escriptor és que tots aquests elements acabin fent un llibre, no una barreja", explica. "Una d'aquestes coses és la fantasia del llit flotant, que he descobert que té molta gent: viatjar amb un llit que s'eleva i vola. Moltes vegades, la fantasia no és només d'algú que viatja d'incògnit, sinó que consisteix en estar al llit, en públic". Però el viatge, en el cas del Robinson de Pagès Jordà, és concèntric, en espiral. Un concepte que queda perfectament reflectit en la divisió en tres parts, formades per 6, 4 i 2 capítols, com si tot s'anés dissolent.
"Robinson viu en una solitud embogidora, és fràgil, té imaginació, i té una tendència a la renúncia", explica. "És un llibre depurat, perquè té un narrador força sintètic". En aquest sentit, l'autor creu que "escriure és anar preparant un viatge, unes sorpreses i uns enganys", a Robinson gràcies a un narrador amb el mateix estil, sense desviar-se del propòsit, on sí que hi ha una concepció d'estil irrenunciable: "El costumisme està extirpat. Per escriure el llibre, he tret llast: he deixat de documentar-me i per a mi ha estat una gran descoberta, perquè he descobert que guanyo molt de temps".
L'autor confessa haver-se inspirat en obres com Divendres o els llimbs del pacífic, de Michel Tournier. "És un moment fundacional, quan l'autor s'inventa un Robinson molt concret. A diferència de l'arquetipus que va crear Defoe, Torunier crea un personatge que no fa gaire coses, però que pensa molt. Troba una cova a l'illa i a dins hi ha com un forat on s'hi passa hores. Em va servir molt per escriure el llibre". Un altre dels pares del seu Robinson particular i urbà estaria influït per La conxorxa dels enzes o, també, per la història de la Rínxols d'or."Kafka també és un referent, sobretot en el punt d'humor, especialment en el conte El cau".
Vicenç Pagès Jordà, autor de «Robinson» Foto: Esteve Plantada
El procés català, al marge de la literatura
Qüestionat per temàtiques, influències i realitats, l'autor confessa que no vol que el procés català entri a la seva literatura. "Evidentment, com a ciutadà vaig a llocs i deixo d'anar a llocs, però a l'hora d'escriure hi ha d'haver l'opció de no parlar d'això. El procés no m'afecta", rebla. "Si a tota la producció artística del país hi entrés el procés, creuria que estem perdent-nos coses, perquè això ens impedeix desplegar-nos en altres àmbits.
En aquest punt, l'autor destaca l'exemple de Ciutadà Kane, d'Orson Welles. "El film és de l'any 1941. Jo allà no hi sé veure la II Guerra Mundial, i la pel·lícula avui en dia continua funcionant. Si Welles no hagués fet el que va fer, ara seriem més orfes. Tenim dret a què el procés no aparegui en la literatura, almenys no en tota". Amb tot, sí que hi apareix tangencialment, almenys en qüestions universals: "al llibre, defenso el silenci i el refugi. Perquè si som ciutadans, també necessitem protegir-nos com a artistes".