Carles Puigdemont respon aquest matí al requeriment que, com a pas previ a l'aplicació de l'article 155 de la Constitució -que implica la intervenció o buidat competencial de l'autonomia- li va enviar Mariano Rajoy. Contràriament al que pretén el president espanyol, el català no donarà una resposta binària, de sí o no a la pregunta de si ha proclamat la independència. Serà una rèplica política.
No s'allunyarà de la declaració que van signar dimarts els diputats de Junts pel Sí i la CUP, ara en suspens, i permetrà a Rajoy pitjar el botó nuclear. Ho farà amb cost, però. Carregar-se, sense un desafiament en tota regla, la ja debilitada autonomia catalana pot tibar internament el PSC i de retruc el PSOE, necessari per l'operació d'estat que anima el PP amb suport fervorós de la Zarzuela (del paper del rei en el context europeu en fa aquest reportatgePep Martí), així com degradar encara més la seva imatge exterior. Puigdemont insistirà en el diàleg, ja sigui per aplicar el resultat de l'1-O o per celebrar un referèndum pactat. Per situar-vos amb tot plegat llegiu aquesta crònica d'Oriol March. Tot plegat en un dia on també haurem d'estar molt pendents de l'onada d'incendis a Galícia que ja han provocat almenys tres morts.
Els president i les sirenes. La pressió que rep Puigdemont aquests dies és molt forta. Hi és entorn la resposta a Rajoy, tant en el to com en el contingut, com sobre la possibilitat d'aixecar la suspensió de la declaració d'independència. Dijous ja us vam explicar que es decantava per una resposta que afirmés el full de ruta del sí. Ahir la CUP i altres entitats van mobilitzar milers de persones a Girona i a Vic i ERC i l'ANC també insisteixen en aquesta direcció amb més o menys intensitat. Al seu partit les coses no estan tan clares. Santi Vila deia que no es va declarar la independència i feia costat a la prudència d'Artur Mas. L'establishment vinculat al món empresarial és molt contrari a la DUI i adverteix dels seus efectes per terra, mar i aire. L'article del propietari de l'Ara, Ferran Rodés, és ben eloqüent en aquest sentit i també posiciona el diari en el debat. El problema, però, és que no hi ha una alternativa a declarar la independència que torni a la Generalitat la clau de la caixa, permeti negociar de tu a tu amb Rajoy, desi al calaix els processos judicials i mantingui unit el "sí". Unes altres eleccions no oferirien, per ara, cap perspectiva raonable perquè l'independentisme podria tornar a guanyar però, de nou, no podria executar el seu programa. I a més hi ha risc d'il·legalitzacions. Llegiu la crònica de Roger Pi de Cabanyes i l'entrevista que Pep Martí fa al catedràtic Joan Vintró. També l'entrevista d'Oriol March a Toni Castellà, líder de Demòcrates i partidari de desafiar obertament l'Estat. Els que pensen com ell opinen que només així sorgirà una mediació real. Per ara, Puigdemont i Junqueras són prudents i prioritzen la unitat (ahir ho va fer el vicepresident). Cal tenir molt presents els moviments que pugui fer el primer ministre de Bèlgica, un dels països fundadors de la UE, o fins i tot l'alcaldessa de París.
Cuixart i Sànchez, pedres de toc. Avui estem pendents de la resposta de Puigdemont i de les reaccions que provoqui, però també de què passarà també des de primera hora del matí a l'Audiència Nacional de Madrid, que hi té una relació molt estreta. Declaren per sedició el major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, i els presidents d'Òmnium i l'ANC, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez respectivament. Hi ha risc real (més en el cas dels líders de les entitats) de que es prenguin mesures preventives que podrien fins i tot dur-los a presó. Això encendria de nou els carrers en una setmana que pot precipitar moltes coses. Llegiu la informació que ha preparat Isaac Meler, el perfil que fa de Trapero i el retrat que Roger Tugas ha escrit de Sànchez i Cuixart.
Alcem-nos. Avui és dilluns i toca cançó. Des que ens hi hem posat, les arrencades de setmana són molt intenses però almenys tenen banda sonora. Ramona Vila ens recomana Ens hem alçat, una animada i optimista (en els moments que corren és necessari) cançó dels tonencs Obeses. Aquí podeu veure el videoclip. Envieu-me les vostres recomanacions relacionades amb l'actualitat contestant aquest correu o a eldespertador@naciodigital.cat.
Vist i llegit
A la Moncloa ja circulen papers sobre què implicaria dissoldre l'autogovern de Catalunya. L'article 155 de la Constitució no permet suprimir la Generalitat però sí rebregar-la sense límits. A El Mundo, Lucía Méndez, una de les periodistes amb més bona informació del govern espanyol, posava damunt la taula dues opcions davant una substitució del Govern en ple: o un executiu de tecnòcrates vinguts des de Madrid i controlat per Sáenz de Santamaría o un de “notables”. I posava en circulació quatre clàssics: el socialista Josep Borrell, l'ex del PP Josep Piqué i els ex de CDC i d'Unió, Josep López de Lerma i Josep Antoni Duran i Lleida respectivament. Potser que a tots ells el 155 els donés ara el que les urnes els van negar durant anys.
El passadís
Aquest cap de setmana als cercles polítics madrilenys encara es parlava de la recepció de la hispanitat al Palau Reial. Catalunya va ser, lògicament, el tema estrella a l'aperitiu per més de 1.500 convidats que van oferir els reis. Un dels moments que va cridar l'atenció va ser l'esbroncada a un bisbe. I no a un qualsevol. Es tractava del castrense (el dels militars), l'andalús Juan del Río Martín. Els seus interlocutors eren un periodista habitual a les tertúlies de TVE, Graciano Palomo, i, atenció!, qui fins fa no res era president del Tribunal Constitucional, Francisco Pérez de los Cobos, que va compaginar càrrec de magistrat amb la militància al PP i és el germà del coronel de la Guàrdia Civil que Interior va enviar a prendre el control dels Mossos per l'1-O. De los Cobos i Palomo tiraven en cara al bisbe la "tebior" de la Conferència Episcopal Espanyola amb el procés. Al final, Del Río, visiblement incòmode, va haver d'explicar que a la permanent de la CEE hi ha "moltes sensibilitats" i els va instar a recuperar les seves homilies, segur que d'un insubornable patriotisme, per quedar "en pau".
L'efemèride
Tal dia com avui de l'any 1998 es detenia a Londres el dictador xilè Augusto Pinochet. Es feia en aplicació d'una ordre del jutge de l'Audiència Nacional Espanyola, Baltasar Garzón, que el volia jutjar pels delictes de genocidi, tortures i terrorisme durant la seva dictadura, que es va instaurar el 1973 després del cop d'estat contra el socialista Salvador Allende. Pinochet va estar gairebé dos anys en arrest domiciliari fins que el govern anglès el va declarar no jutjable per motius de salut. Espanya n'havia demanat l'extradició en virtut al principi de justícia universal, que la passada legislatura va derogar el PP i ara s'intenta recuperar. Curiosament, Espanya es permetia perseguir totes les dictadures del món menys la seva. No només el franquisme (i els seus protagonistes) han quedat impunes sinó que ni tan sols s'han anul·lat consells de guerra sense garanties, com el que va costar l'afusellament, ahir va fer 77 anys, al president Lluís Companys. Això deia Garzón sobre la supressió de la justícia universal.
L'aniversari
El 16 d'octubre de l'any 1949 naixia a Pessonada, al Pallars Jussà, l'escriptor català Pep Coll. Els Pirineus són el seu món literari malgrat que va haver de fer guanyar-se la vida com a professor a Lleida. És un gran coneixedor del dialecte pallarès i difusor de la cultura d'aquelles comarques i de les seves llegendes, que ha recollit. Una de les seves novel·les més populars, escrita el 1999, és L'abominable crim de l'Alsina Graells. Amb Les senyoretes de Lourdes va guanyar el premi Sant Jordi. Coll ha produït també molta narrativa infantil i juvenil. Aquí una sortida literària per la serra de Carreu, al Pallars, escenari d'una de la seva darrera novel·la, la premiada Dos taüts negres i dos de blancs.
subdirector de NacióDigital
Fes clic aquí per subscriure't-hi