Rafael Vallbona: «M'emprenya la pèrdua absoluta d'interès per la realitat»

Rafael Vallbona (Barcelona, 1960) és un conversador infatigable. A això li afegeix la virtut de dir coses que valen la pena, que sonen interessants, sempre sense perdre el sentit de l'humor, la saviesa senzilla que sap il·luminar, i una comunicació que es fa gran en la distància curta. Ingredients que són, també, en la seva manera de narrar. Professional freelance de l'escriptura des que en va prendre la decisió, ara ja fa uns quants anys, la seva darrera obra és La casa de la frontera, premi Sant Joan BBVA de novel·la, una història amb l'epicentre en un establiment situat al barri de la duana de Puigcerdà, al bell mig de la ratlla amb França.

"Tenia la pretensió de fer un fresc del segle XX vist des de la perifèria, perquè sempre acabem narrant els episodis des de la capitalitat", afirma. Un punt de vista allunyat del centre on sembla que tot hagi de passar, en un relat ple de grans personatges que marquen el rumb del temps. Un d'ells, Francesc Ferrer i Guàrdia. "És assassinat l'any 1909 i el 1911 es crea la CNT. La repressió de la Setmana Tràgica dona peu al naixement de la consciència obrera –explica–. A tombants de segle, Catalunya passa una cosa que transcendeix la revolució industrial: hi ha la revolució cultural del socialisme utòpic. Es crea el moviment cooperativista, els estalvis populars –la Caixa de Pensions es funda l'any 1904–, els Cors de Clavé, el teatre. La revolució industrial ja s'ha explicat, però no tant el salt cultural que fan les classes populars. I tot això arrenca a partir de l'assassinat de Ferrer i Guàrdia".
 
Un moviment cultural, popular i social que són els fonaments d'un tarannà que arriba fins a dia d'avui. "L'última carlinada és la fi del món antic. L'organització d'aquest país i d'aquesta societat s'ha fet a partir d'un pacte entre la burgesia emprenedora i la classe obrera organitzada. I així, aquesta ciutat i aquest país han arribat a ser molt grans", subratlla Vallbona. "En el moment en què irrompen les tesis catalanistes, aquestes també arrelen a les classes populars, evidentment amb uns altres pressupòsits diferents als de la burgesia. El catalanisme popular és el que acaba prenent forma política amb el POUM o amb el PSUC. I això és la història del segle XX a Catalunya".
 
Una història "real" de cinc generacions
 
Transitant per la realitat i la ficció, La casa de la frontera neix de la història, real, de les cinc generacions de la família Grau. "El debat entre realitat i ficció em cansa molt", s'afanya a dir Vallbona. "Què és la ficció? És la realitat construïda. Tot això que explico és real, efectivament, però jo hi he hagut de construir un relat. Un relat de ficció, evidentment". De fet, la novel·la mateixa ho explica, en un dels passatges: "la veritat és ficció i els cases on vivim, la seva reconstrucció". La casa ens modela, perquè acabem sent el que som en funció de la casa on vivim. "La recerca de la teva casa, del teu lloc on viure, és important perquè saps que allò et permetrà projectar-te i ser com vols. Tots busquem el nostre lloc al mon, i quan l'hem trobat, el lloc ens acaba fent".
 
En el cas de la novel·la, és una casa ubicada en un lloc fronterer. "El tema de les fronteres m'atrau molt. La meva anterior novel·la, Tros –amb la qual va guanyar el premi Ferran Canyameres– és Tex-mex, és un western. La terra de frontera és un territori que no existeix, poblat per diletants, passavolants, per gent que hi arriba perquè és l'últim lloc on té esperances de construir un projecte vital. És una terra erma, un No man's land". S'afegeix que tenim la idea d'una frontera amb casetes de vigilàncies. "Però no és així. Les fronteres només existeixen als mapes, no en la realitat. És tot molt difús. La casa dels Grau és realment al mig de tot. Queda entre l'antiga duana espanyola i la francesa".
 
Per a tots els personatges, la casa és un recer, un lloc segur des d'on tenir cura de la realitat. "Tots tenim la nostra pròpia realitat i totes son bones i respectables. Dels moments que vivim, m'emprenya la pèrdua absoluta d'interès per la realitat. Han acabat triomfant les tesis situacionistes. La gent prefereix viure la vida com un mer espectador, s'ha prescindit de tenir una actitud activa". En aquest sentit, les xarxes socials no et fan protagonista de res, ans al contrari: perpetuen l'espectador. "Ja no s'observa ni es posa res en judici, simplement 'surfegem'. Trobo aberrants els programes tipus Callejeros viajeros o Comando actualidad. En deu minuts parlen amb vint persones, son a quinze llocs i no expliquen ni mostren res!".
 
"Hem deixat de viure la vida –continua–, ens la mirem des de Facebook, Twitter, i qualsevol portal web. No ens adonem que tot el que passa per davant son coses que ens afecten directament. Si no, com s'entén que hagi governat durant tants anys el PP a València? O com s'entén que continuï guanyant la dreta, que ha fet una reforma laboral que ha perpetuat un model econòmic amb sous de 650 euros?". Realitats que passen per sobre, sense ni tan sols ser partícips de canviar-ho. "Tothom posa el crit al cel, però els tornen a votar! Per què? Perquè la majoria de gent s'ho mira com un simple espectador".
 
Periodista, poeta i narrador: Vallbona, explicador d'històries
 
Rafael Vallbona sempre ha tingut el talent de saber-se moure perfectament en diferents gèneres, sempre amb el denominador comú d'explicar històries. A La casa de la frontera hi ha molt de poeta, li comento, amb un primer capítol que és una esplèndida construcció del llenguatge. "Ets el primer que m'ho diu. Però sí, he intentat jugar amb molts registres i amb molts gèneres. Al llibre hi ha un fragment de relat negre, hi ha reportatge periodístic, crònica, i fins i tot poesia visual. I també he volgut jugar amb els punts de vista narratius. Crec que això li dona vitalitat al relat i posa cada situació en el seu pla exacte. La Carme, recordant la història, té un contingut poètic, de nostàlgia".
 
Sempre amb la passió de dir coses. "Recordo que amb els meus amics del carrer, quan era petit, en dies de pluja, els deia que havia anat al cine i m'inventava una pel·lícula. A l'institut, després, vaig començar a escriuen relats a les classes on més m'avorria. En el moment de pensar què volia fer quan havia de ser gran, vaig ser pràctic per una vegada a la vida i vaig preguntar-me: què havia d'estudiar si em volia guanyar la vida escrivint", relata. "Periodisme, va ser la resposta. Vaig anar a l'autònoma i em vaig adonar que els estudis eren molt decebedors, amb excepcions, com Romà Gubern o d'altres. Poc a poc, vaig descobrint els nous periodistes, Tom Wolfe, Humpter S. Thompson, etc. En el fons, mai no he trobat gaire diferència entre escriure un poema, un article, un guió, un llibre, o un reportatge. Tot és aquella dèria d'explicar històries. I crec que he tingut molta sort".
 
Una sort i un atzar, com el de conèixer personalment en Jaume Fuster i la Maria Antònia Oliver. "Vaig aprendre molt d'ells. Van ser els primers escriptors professionals de la literatura catalana contemporània". Dues personalitats que li lleguen una lliçó doble. "Primer, una lliçó política: no perquè ho fem en català hem de ser uns amateurs, em deien. Ens n'hem de sortir professionalment fent-ho en català. Segon, una lliçó intel·lectual: tot pot ser literatura. Un guió, un article, un relat de no ficció". Això reclama convicció, desempallegar-se de totes les altres feines que no tenen res a veure amb explicar històries. "Per fer-ho, has de tenir una ambició econòmica molt mesurada, i has de tenir un entorn que entengui la situació. En el meu cas, vaig tenir la sort que el meu cunyat, en Valerià Pujol, fes de mentor, d'aglutinador d'inquietuds i de mestre".