​Tenebra periodística, tenebra moral

Vivim temps de tenebra mediàtica. Tinc la quasi certesa que res tornarà a ser igual, que els temps que estem vivint afectaran per una llarga temporada les relacions entre periodistes i polítics i, sobretot, que l’ofici periodístic viurà una sacsejada com poques vegades abans. Hem arribat a un punt francament preocupant, en què mitjans generalistes amb voluntat massiva emmascaren les accions violentes de l’extrema dreta dient “Enfrentamientos entre independentistas y ciudadanos con banderas españolas”. Primer ho va fer La Sexta i, amb motiu del dia de la hispanitat, Antena 3 s’hi va apuntar amb afició. Com tornar a normalitat després d’això, com refer els camins de bona praxi –o més o menys bona- destrossats durant el deliri d’aquest estat d’excepció periodístic?

Admeto que no esperava tals cotes d’indecència, tal consistència i tenacitat en la propagació de falsedats interessades

S’estan produint purgues a diaris i hi ha tertulians contraris a la independència que deixen els mitjans públics catalans perquè asseguren que allà la pluralitat és una mentida. Necessiten, suposo, més motius per a omplir-se de raons i no dubten a sacrificar-se a ells mateixos en benefici del bé superior que guia el seu camí. Són màrtirs que denuncien una persecució. No es paren a pensar en com han influït ells en la propagació de les mentides, no s’adonen del poc gruix del seu argumentari, sempre vehiculat a través de la doctrina política dels partits als que defensen. No serà que, amb bon criteri humà i empàtic, s’han vist incapaços de defensar l’actuació policial de l’1-O i prefereixen deixar-ho estar abans que el mal de panxa resulti insuportable? M’agradaria pensar que sí.

En realitat, un està ja molt cansat de la utilització compulsiva i sense filtres de conceptes com “llei”, “democràcia”, “diàleg”, “mediació” etc. Són paraules buides, han perdut el seu significat de tant repetir-les amb intencions de pura retòrica. Això de passar-se la pilota d’un terrat a l’altre, aquest ús tan groller de la tàctica, de les mitges paraules, d’una DUI que no és DUI perquè ha sigut paralitzada a l’espera que s’esdevingui el “diàleg” com per art de màgia. Aquest allargassament pornogràfic dels temps. Veure el Joan Carles Girauta preguntant al ministre Dastis com és possible que el seu ministeri no actués amb major eficiència per a evitar que els mitjans de comunicació internacionals expliquessin la violència policial. Se’n feia creus que no se’ls hagués pogut manipular com als estatals. No li entrava al cap que ningú s’hagués preocupat per silenciar-los. Com es pot tolerar això? Com algú pot voler viure en un sistema que permet aquest tipus d’indecències a càrrec d’un polític que suposadament representa els ciutadans?

Tinc la quasi certesa que res tornarà a ser igual, que els temps que estem vivint afectaran per una llarga temporada les relacions entre periodistes i polítics i, sobretot, que l’ofici periodístic viurà una sacsejada com poques vegades abans

En realitat, des del sentit comú, m’és igual ser català o espanyol. M’és igual sentir-me una cosa o l’altra. M’és igual aquella o l’altra bandera. M’és igual haver votat Sí o No. M’és igual la DUI, m’és igual la mediació. M’és igual si Puigdemont va fer un molt bon discurs i els altres li responen brandant el 155. M’és igual tot el que digui el PP, que només són mentides i més mentides. M’és igual si Banc Sabadell i La Caixa traslladen la seu social.

En realitat cap d’aquestes coses m’és totalment igual, esclar. Però m’importa molt més la moralitat, el govern responsable del nostre sistema imperfecte. Ha arribat un moment en què la irresponsabilitat general és tant grossa. No comparo la grossor de la irresponsabilitat dels uns i la dels altres. Només constato que existeix per les dues parts. Qui pensa realment en les persones? 

A quin nivell d’immoralitat arribarem?