Carles Puigdemont, pressionat pel nucli dirigent del PDECat, va decidir dimarts deixar en suspens la declaració d'independència en pro del diàleg i la mediació -en això hi estaven d'acord ERC i la CUP-, però a última hora ho va fer sense limitació temporal i despullant de solemnitat la proclamació, fet va generar tibantors.
A l'exterior, el gest no va ser mal rebut però a Espanya només Podem (que s'ha refermat en una posició que el fa fort a Catalunya i el singularitza a Espanya) recollia el guant del diàleg. El PP, el PSOE i C's s'han posat d'acord per aplicar l'article 155 de la Constitució i acabar de liquidar l'autogovern català si l'independentisme no fa una humiliant rectificació i, a canvi, concedeixen explorar una reforma constitucional que no està, en cap cas, garantida ni pensada per avançar en el camí de la plurinacionalitat i el dret a decidir. Unes condicions inacceptables pel bloc del "sí", al que es demana renunciar al mandat d'un referèndum que es va defensar a costa d'una violència que ahir van condemnar Humans Right Watch i el Consell d'Europa.
Davant aquesta perspectiva ha augmentat de forma exponencial en les darreres hores la pressió a Carles Puigdemont perquè no deixi marcir el moment històric i aixequi la suspensió de l'aplicació de la llei de transitorietat, activi la declaració d'independència i respongui de forma contundent el requeriment previ a l'aplicació del 155 que dimecres li va fer Rajoy. Amb Roger Tugas us hem explicat com guanya força aquesta possibilitat, que el PDECat i ERC voldrien consensuar amb la CUP (més després dels retrets d'Endavant), en aquesta crònica després de parlar-ne amb les parts. En les darreres hores també l'ANC ha demanat ja formalment aixecar la suspensió. Jordi Sánchez, el seu president, n'explica el perquè en aquesta carta. Dels alts i baixos anímics de l'independentisme, que viu una altra hora crítica, n'escriu aquesta opinióEsteve Plantada a "La veu de Nació".
Només els val la rectificació i no ofereixen res. Tots aquests moviments es produïen ahir, 12 d'octubre, després d'un debat sobre Catalunya al Congrés que va servir per constatar que PP, PSOE i C's, que controlen 254 dels 350 escons, mantenen un bon clima d'entesa entre ells però que no estan disposats a fer cap gest cap a ERC o el PDECat. A la recepció del 12 d'octubre d'ahir, on per cert els empresaris catalans Josep Oliu (Banc Sabadell) i Josep Crehueras (Planeta) van ser molt ben rebuts després de canviar les seves companyies de domicili fiscal, la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría va ser clara. Va explicar que si Puigdemont no recula amb tots els ets i uts aplicarien el 155. Ella, a diferència d'Albert Rivera, que sí que ho té clar, no sap si s'ha declarat la independència però avisa que no vol saber res de mediadors. Avui al consell de ministres tindrem més pistes del que ens espera.
L'unionisme torna a la normalitat. Els qui no creien que s'hagués proclamat res el dimarts eren els representants dels manifestants unionistes ahir al centre de Barcelona. Aquest cop només eren catalans perquè no hi havia autobusos de fora i van ser menys, molts menys. Roger Tugas en va fer aquesta crònica. Encara menys eren els ultres de Montjuïc. Els va seguir Jordi Bes i en va fer aquesta altra crònica. La manifestació del centre va acabar amb incidents entre neonazis. A l'independentisme aquestes coses no li passen.
La cançó de la setmana. De nou us demano una cançó per recomanar els dilluns i arrencar la setmana. I si pot ser que tingui a veure amb l'actualitat. Penseu que serà un dia clau. El Govern haurà de respondre per escrit al requeriment de Rajoy d'activació del 155 i, a Madrid, declararan Jordi Sànchez, Jordi Cuixart i Josep Lluís Trapero investigats per sedició i amb informes molt incriminatoris de la Guàrdia Civil. Podem entrar, de nou, en uns dies de molta tensió. Per proposar-ne alguna contesteu aquest correu o escriviu a eldespertador@naciodigital.cat.
Vist i llegit
Una de les firmes de referència de l'esquerra britànica (i també de bona part del continent) és Owen Jones, jove, àcid i brillant columnista a The Guardian. Dies abans de l'1-O ja va defensar el dret dels catalans a votar i ahir hi tornava en un article al diari progressista que amplificava l'argumentari dels "comuns". Considerava el procés català, i l'escocès, també una una reacció més a les desigualtats i la crisi que va començar el 2008 i acabava avisant que l'Espanya de Rajoy és una olla a pressió a punt d'esclatar.
El passadís
El director del diari El País, Antonio Caño, està duent a terme de forma eficaç el gir conservador del diari que va ser el de referència de l'esquerra espanyola, un espai que ha desertat de la premsa en paper i es refugia en la nativa digital. El País va donar suport a la investidura de Rajoy, és molt crític amb Podem i la seva línia editorial no se separa de la de diaris com l'Abc en relació al procés tal com demostren casos com el del recent acomiadament de John Carlin o la portada d'avui. M'expliquen que després de l'1-O, Caño va convocar els periodistes del diari a Madrid que participen en tertúlies als mitjans audiovisuals i els va advertir que la posició del rotatiu era de ple suport a la Policia Nacional i la Guàrdia Civil malgrat les acusacions de brutalitat. Els seus comentaris havien d'anar en aquesta línia o corrien el risc de veure vetades les col·laboracions.
L'efemèride
Tal dia com avui de l'any 1909 fou afusellat el pedagog català Francesc Ferrer i Guàrdia, creador de l'Escola Moderna. Va ser el boc expiatori de la Setmana Tràgica, una revolta que es va saldar amb desenes de morts, vagues i crema d'esglésies i convents arran de les protestes contra la guerra colonial al Marroc. Ferrer i Guàrdia, d'idees anarquistes, fou considerat el principal instigador i res es va poder fer per frenar el fatal desenllaç. El poeta Joan Maragall va escriure l'articleLa ciutat del perdó, que La Veu de Catalunya no arribà a publicar, demanant clemència. La pel·lícula La ciutat cremada, d'Antoni Ribas, retrata aquells dies.
L'aniversari
Avui hauria fet 77 anys un altre llibertari, Ramon Barnils. Va néixer a Sabadell i morir a Reus l'any 2001. Conegut pel seu estil mordaç i irreverent va ser un dels grans periodistes de la transició. Va estar compromès amb els ideals independentistes i d'esquerres i es va fer popular per les seves columnes i intervencions radiofòniques. El 2006 el Grup de Periodistes Ramon Barnils va elaborar aquest vídeo en el marc de l'exposició Ramon Barnils, periodista de referència.
subdirector de NacióDigital
Fes clic aquí per subscriure't-hi