​L'entrevista a Enric Millo, el trist

He escrit fa pocs dies que, com a periodista, mai més entrevistaré cap polític del Partit Popular, ni parlaré amb ells per a preguntar-los res. No vull saber-ne res, no vull veure’ls, ni olorar-los, ni, si pot ser, saber de la seva existència. Pot ser que sigui una decisió professionalment qüestionable ja que un periodista sempre ha de voler saber més i preguntar més per a poder explicar millor tot allò que veu i que sent. No sé si algun dia acabaré retractant-me d’aquesta decisió. De moment, ho tinc clar. Però com que seré periodista fins el dia del judici final, tenia curiositat per saber com es desenvolupava l’entrevista que Lídia Heredia va fer a Enric Millo la setmana passada a Els matins de TV3.

Estic convençut que per Heredia va ser una entrevista molt complicada de preparar i de fer. Posaria la mà al foc que es va sentir molt incòmoda, que li va costar mantenir els nervis a lloc i la calma intacta. I en efecte, va ser una conversa complicada, abrupta, marcada per la manera de fer d’un entrevistat que diverses vegades es va definir com a “trist” i va recalcar la tristor que l’envaeix des dels fets del dia 1 d’octubre a Barcelona. Pobre, està tristíssim.

Portava el monòleg activat, parlava sense aturador, repetia el mateix una vegada i una altra. Va lamentar la violència policial i va demanar disculpes però de seguida acompanyava les disculpes de justificacions i suposats agreujants, s’espolsava les culpes i les traslladava a d’altres. No escoltava allò que Heredia intentava dir-li o preguntar-li. “Va ser adequada l’aplicació del criteri professional dels policies a l’hora d’aplicar la força justa i proporcionada?”. Sense resposta. Tenia un as a la màniga. El famós cas de la noia que va explicar que un policia li havia trencat un per un els dits de la mà i que al final va explicar que potser ho havia exagerat una mica. Ah! Millo s’ho va fer venir bé per suggerir que tot havia sigut una exageració, que hi havia proves falsificades i manipulades.

Era el moment llavors de passar-li un dels molts vídeos que testimonien les accions desproporcionades i les agressions, els cops de porra al cap de persones indefenses, com ara el de l’escola Àgora de Nou Barris, en que un jove indefens és agredit repetidament, amb cops de porra al cap, sense motiu per un grup de policies. “Aquest vídeo està manipulat, senyor Millo?”, era la pregunta òptima a fer-li. I a veure què responia. 

 

Ayer en Escola Àgora de Nou Barris de Barcelona.

Imágenes @SERCatalunya. pic.twitter.com/FLkfr4ECSC

— Think (@Think_753) 3 d’octubre de 2017

Una altra pregunta bona hauria sigut posar-li el vídeo en què aquest tal Rafael Hernando diu que els assistents a la manifestació del dia 3 d’octubre, eren “turbas de nazis”. I acte seguit posar-li un vídeo de la manifestació pacífica i preguntar-li a Millo: “Detecta en aquest vídeo algun nazi?”. I posar-li’n un altre: “I en aquest?”. I encara un altre: “Ens pot assenyalar algun nazi en aquest vídeo senyor Millo?”. L’entrevista es va descontrolar molt aviat. Millo no deixava preguntar, anava a la seva, deixava anar el seu discurs suposadament preocupat per la situació creada i Heredia se’n feia creus del que estava escoltant, de les justificacions, mitges veritats i relativitzacions que sortien de la boca del polític.

“Vaig detectar tristesa en la mirada de molts policies nacionals que van intervenir en l’operatiu”, va explicar en un moment donat. Caram, quina humanitat! “Ha pensat en dimitir?”. “No, tinc molta feina”. De tant en tant deia que se sentia malament, reiterava la seva tristesa i parlava i parlava i parlava compulsivament. “I els policies de paisà que van estomacar la gent sense motiu a Calella?”. Ah, segons Millo, resulta que van els ciutadans els que els van impedir entrar i sortir amb tranquil·litat dels seus hotels i que per això els van haver de pegar. 

Finalment, després d’alguns moments de tensió al llarg de la conversa, el senyor es devia quedar content. Havia demanat unes disculpes entre cometes i havia afegit que entre els grups de ciutadans que s’esperaven per votar hi havia infiltrats preparats per generar violència. Estem vivint temps d’obscuritat i de tenebra. Temps en què el periodisme estatal ha entregat les armes. Lídia Heredia ho va intentar però no se’n va sortir. Tenia al davant un toro desbocat instal·lat en la postveritat, en les realitats alternatives. Ens va assegurar que estava molt trist per tot el que havia passat. Tristíssim sí, se li veia a la cara. Era la viva imatge de la tristor.