07
d'octubre
del
2017
Actualitzat
a les
18:06h
Quasi una setmana després del fiasco de l’operació contra 1-O Rajoy ha aturat momentàniament la maquinària repressiva a l’espera de la implosió definitiva del bloc independentista. És el que explica, per exemple, que La Moncloa torni a considerar públicament Puigdemont i Junqueras com a interlocutors vàlids d’un hipotètic diàleg “dins de la llei”. I també el que s’amaga darrere el canvi de criteri de la Fiscalia de l’Audiència Nacional, que aquest divendres sorpresivament va presentar a la jutgessa un nou informe sobre l’actuació dels presidents de l’ANC i Òmnium per guanyar una setmana de temps abans de demanar el seu empresonament cautelar.
Un lleuger canvi d’actitud que ha quedat plasmat a més en les manifestacions del delegat del govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, on per primera vegada ha demanat perdó per les càrregues policials de l’1-O, i en les del portaveu del govern espanyol, Íñigo Méndez de Vigo, que s’hi ha afegit després del consell de ministres.
No és un moviment de fons ni un canvi d’estratègia, sinó una jugada tàctica per donar uns dies d’espai als qui des del PDEcat reclamen ja obertament establir un termini transitori i que no es declari la independència la setmana que ve. Perquè les peces es puguin alinear, cal tallar el raig de gasolina.
La Moncloa aparca per unes hores l'"A por ellos oé", i observa amb atenció les declaracions del conseller Santi Vila sobre la “utilitat i conseqüències” d’una DUI; les advertències de Marta Pascal sobre el fet que “les presses poden espatllar el somni”; i les d’Artur Mas diferenciant entre declarar la independència i fer-la efectiva. Crispetes per a un Mariano Rajoy que augura ja que el xoc del PDECat amb la CUP –que amenaça amb retirar el suport al govern si no hi ha DUI- li pot fer la feina i provocar una convocatòria d’eleccions.
És el somni humit d’un president que ha convertir el “no” en lema de campanya i que ara espera, un cop més, que les coses es precipitin soles a Catalunya. En els últims mesos ha posat els ingredients adequats per provocar la implosió del sobiranisme: centenars de querelles, processos al Tribunal de Comptes, violència policial, facilitats a la fugida d’empreses i l’amenaça d’una intervenció total de l’autonomia.
Ara confia que el bull es farà indigerible per a amplis sectors de l’antiga Convergència que s’han de veure- com aquest divendres Carles Campuzano i Jordi Xuclà a les portes de l’Audiència Nacional- al costat perillós del cordó policial. La factura comença a ser massa elevada per als qui buscaven una independència smart que no afectés l’statu quo català, i la severitat del discurs de Felip VI ha acabat d’encendre la por.
Rajoy, però, no té cap pla B que no passi per la rendició incondicional de l’independentisme, i tampoc està disposat a projectar una imatge negociadora. El Senat ha alertat els seus treballadors que han d'estar disponibles la setmana del 16 d'octubre. Els estudis que li prepara el seu assessor de capçalera, Pedro Arriola, indiquen que la ma dura contra Catalunya genera rèdits electorals a l’Estat, i qualsevol pas enrere donaria avantatge a Ciutadans, que s’ha convertit en el guardià de l’essència del 155.
La recepta preferida per La Moncloa, doncs, és externalitzar el diàleg i deixar-lo a mans dels grups constitucionalistes del Parlament. Més enllà, res. No hi haurà mediació, ni d’actors de l’Estat ni internacional. Simplement perquè Rajoy no es pot permetre la imatge de debilitat i descontrol que implicaria que un agent extern hagués de resoldre el conflicte.
L’estratègia del president espanyol, però, té un punt dèbil: la capacitat de l’independentisme de superar les seves pròpies contradiccions per impulsar el procés. Ho va demostrar amb la convocatòria d’un 9-N, la creació de Junts pel Sí, la sortida de Mas i la proclamació de Puigdemont. I ho pot fer ara si els tres actors tornen a trobar la peça per implementar de mutu acord els resultats de l’1-O. El motor de l’entesa, un cop més, pot ser l’ingredient màgic que La Moncloa –cinc anys després- ha acabat per detectar: unes bases enormes i transversals disposades a culminar la independència atropellant, si cal, els seus propis líders polítics.
Un lleuger canvi d’actitud que ha quedat plasmat a més en les manifestacions del delegat del govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, on per primera vegada ha demanat perdó per les càrregues policials de l’1-O, i en les del portaveu del govern espanyol, Íñigo Méndez de Vigo, que s’hi ha afegit després del consell de ministres.
No és un moviment de fons ni un canvi d’estratègia, sinó una jugada tàctica per donar uns dies d’espai als qui des del PDEcat reclamen ja obertament establir un termini transitori i que no es declari la independència la setmana que ve. Perquè les peces es puguin alinear, cal tallar el raig de gasolina.
La Moncloa aparca per unes hores l'"A por ellos oé", i observa amb atenció les declaracions del conseller Santi Vila sobre la “utilitat i conseqüències” d’una DUI
La Moncloa aparca per unes hores l'"A por ellos oé", i observa amb atenció les declaracions del conseller Santi Vila sobre la “utilitat i conseqüències” d’una DUI; les advertències de Marta Pascal sobre el fet que “les presses poden espatllar el somni”; i les d’Artur Mas diferenciant entre declarar la independència i fer-la efectiva. Crispetes per a un Mariano Rajoy que augura ja que el xoc del PDECat amb la CUP –que amenaça amb retirar el suport al govern si no hi ha DUI- li pot fer la feina i provocar una convocatòria d’eleccions.
Càrregues policials a Tarragona Foto: Jonathan Oca
És el somni humit d’un president que ha convertir el “no” en lema de campanya i que ara espera, un cop més, que les coses es precipitin soles a Catalunya. En els últims mesos ha posat els ingredients adequats per provocar la implosió del sobiranisme: centenars de querelles, processos al Tribunal de Comptes, violència policial, facilitats a la fugida d’empreses i l’amenaça d’una intervenció total de l’autonomia.
Ara confia que el bull es farà indigerible per a amplis sectors de l’antiga Convergència que s’han de veure- com aquest divendres Carles Campuzano i Jordi Xuclà a les portes de l’Audiència Nacional- al costat perillós del cordó policial. La factura comença a ser massa elevada per als qui buscaven una independència smart que no afectés l’statu quo català, i la severitat del discurs de Felip VI ha acabat d’encendre la por.
Rajoy, però, no té cap pla B que no passi per la rendició incondicional de l’independentisme, i tampoc està disposat a projectar una imatge negociadora
Rajoy, però, no té cap pla B que no passi per la rendició incondicional de l’independentisme, i tampoc està disposat a projectar una imatge negociadora. El Senat ha alertat els seus treballadors que han d'estar disponibles la setmana del 16 d'octubre. Els estudis que li prepara el seu assessor de capçalera, Pedro Arriola, indiquen que la ma dura contra Catalunya genera rèdits electorals a l’Estat, i qualsevol pas enrere donaria avantatge a Ciutadans, que s’ha convertit en el guardià de l’essència del 155.
La recepta preferida per La Moncloa, doncs, és externalitzar el diàleg i deixar-lo a mans dels grups constitucionalistes del Parlament. Més enllà, res. No hi haurà mediació, ni d’actors de l’Estat ni internacional. Simplement perquè Rajoy no es pot permetre la imatge de debilitat i descontrol que implicaria que un agent extern hagués de resoldre el conflicte.
L’estratègia del president espanyol, però, té un punt dèbil: la capacitat de l’independentisme de superar les seves pròpies contradiccions per impulsar el procés
L’estratègia del president espanyol, però, té un punt dèbil: la capacitat de l’independentisme de superar les seves pròpies contradiccions per impulsar el procés. Ho va demostrar amb la convocatòria d’un 9-N, la creació de Junts pel Sí, la sortida de Mas i la proclamació de Puigdemont. I ho pot fer ara si els tres actors tornen a trobar la peça per implementar de mutu acord els resultats de l’1-O. El motor de l’entesa, un cop més, pot ser l’ingredient màgic que La Moncloa –cinc anys després- ha acabat per detectar: unes bases enormes i transversals disposades a culminar la independència atropellant, si cal, els seus propis líders polítics.
Tractors tallant l'Eix Transversal en el marc de l'aturada de país. Foto: Sergi Camara