Una pel·lícula poètica, precisament dissenyada, delicada en la coreografia i contundent en el discurs, malgrat que sigui, en aparença, només un conte de fades. Guillermo del Toro ha inaugurat aquest dijous la cinquantena edició del Sitges - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya 2017 amb una obra personal que rellegeix el mite de La Bella i la Bèstia, amb una bella que no és una princesa Disney, i amb una bèstia que no acaba sent cap príncep.
Els aplaudiments després de la projecció del film –una faula ambientada en plena Guerra Freda– mostren el respecte que s'ha guanyat Del Toro entre el públic de Sitges, en una edició molt especial en què l'autor mexicà exerceix de padrí. Habitual del certamen, ell mateix ja va ser l'encarregat d'inaugurar l'edició 2006 amb El laberinto del fauno, tot i que la seva primera visita va ser el 1993, quan va obtenir el premi al millor guió per la seva opera prima, Cronos.
Una obra deliciosa i desoladora
Un quart de segle després, Del Toro torna amb una pel·lícula tan deliciosa com desoladora, amb personatges que són inadaptats, éssers solitaris que no troben l'encaix en una societat que no ha pensat en ells. La força del film, de fet, recau en aquest enorme pes polític que és latent al llarg de tot el metratge, amb les evidents connotacions de la història amb el present dels Estats Units, i també amb la desesperança que es viu a mig món.
Del Toro se centra en Elisa, una jove muda que treballa en la neteja d'un laboratori d’alta seguretat durant la Guerra Freda. Allà hi ha retinguda una estranya criatura amb qui estableix una relació molt intensa que furga en el trencament de convencions, que confegeix una forta càrrega social a un –en aparença– simple conte de fades. Un film que mostra com superar la por, com confiar en la poderosa força de l'amor i com conviure amb gent en qui pots confiar, a totes.
Un film que compta amb una parella de ball que se sent lliure en la plasticitat pictòrica de l'aigua, submergits en dansa, en el vincle establert entre Elisa i un ésser fantàstic provinent de les profunditats subaquàtiques, per alguns una bèstia, per altres un déu. Un diàleg que arriba al final amb el propòsit d'emocionar amb les eines simples que tenen els relats clàssics, amb el fil d'una llum d'esperança que fa camí entre la tenebra que atrapa el món.
