Els anys previs a l'abdicació de Joan Carles I, l'any 2014, van ser molts durs per a la monarquia. La crisi, la corrupció, les mentides... fins que el PP i el PSOE es van arromangar de valent i van assegurar i afermar el relleu. Felip VI els deu la corona i mai ha volgut exercir, en relació al procés català, el paper "moderador" que la Constitució li reserva. El rei no ha donat ni una alegria als monàrquics catalans, que fa anys que esperen que propiciï acords. Enlloc de buscar l'entesa, s'ha dedicat a fer costat sense manies als grans partits espanyols menystenint gran part de la societat catalana.
Ahir, aplaudit pel PP, el PSOE i C's, va reaparèixer després de setmanes d'inquietant silenci per aplanar el camí a l'aplicació de l'article 155 de la Constitució i va exhibir una nul·la empatia amb els que van votar l'1-O i amb els que, independentistes o no, electors o no, ahir es mobilitzaven contra la brutalitat policial. Al espanyols els va dir que no s'amoïnessin. La majoria dels catalans li importen un rave: ja no ens considera espanyols. Missatge rebut, majestat.
Al rei li fa mandra Catalunya i no es vol complicar la vida. Sap que l'hora és greu i tracta el que passa com un cop d'estat. Ahir va comparèixer en un missatge televisat visiblement nerviós (la seva cadira no es parava de moure i va restar solemnitat a l'estètica 23-F del discurs) i el llenguatge va ser extremadament bel·ligerant: Inadmissible, greu, il·legal, trenca l'harmonia, societat fracturada, fragmentada i enfrontada, irresponsable, generador d'inestabilitat, inacceptable... van ser només alguns epítets que va dedicar al projecte polític que els catalans han avalat a les urnes. Llegiu la crònica que en fan Joan Serra Carné i Oriol March.
I això, com ho movem? És evident que no hi ha marge de negociació amb Madrid. No hi ha cap oferta ni hi serà. Perquè passin coses, perquè es pugui arribar a un nou acord de convivència amb Espanya o a un trencament no traumàtic, caldrà avançar i forçar la màquina. I això vol dir administrar amb intel·ligència el full de ruta, fent compatible la gestió del calendari amb la necessitat que no decaigui la mobilització, que és la clau de l'èxit. De la possibilitat de diferir entre tres i sis mesos l'aplicació efectiva de la DUI, que segurament s'aprovarà a finals de setmana al Parlament -ho va confirmar ahir Carles Puigdemont en una entrevista a la britànica BBC-, per obrir alguna mena de mediació i aconseguir sortides pactades, en fa aquesta crònicaOriol March. L'actitud repressiva de l'Estat ho pot fer saltar, però, tot pels aires i el discurs del rei també pot provocar ajustaments.
Aturada general. La vaga general que, en forma d'aturada de país, es va convocar ahir va ser un èxit. Començos tancats, moltes fàbriques aturades, gran incidència al sector serveis i el sector públic en ple (veurem què passa amb les nòmines) i moltes, moltes, carreteres tallades durant el matí. L'independentisme va exhibir control del territori i, de nou, una capacitat de mobilització brutal. El centre de Barcelona va estar ple de manifestants des de migdia fins al vespre, i totes les capitals de comarca van registrar concentracions històriques. Per cert que ahir es va veure força gent amb banderes espanyoles o cartells aclarint que no eren independentistes manifestant-se. No ho eren, però no volen que es pegui els seus veïns. I ni un incident malgrat que l'Estat ja ho busca sense dissimular per capgirar la seva mala imatge internacional. De la vaga se'n treu també que per parar el país ja no calen CCOO i UGT, que es van negar a secundar l'aturada de la CGT, la Intersindical-CSC, la IAC i la COS, i van optar per posicions ambigües per no incomodar les seves direccions a Madrid. De la vaga en va fer aquesta crònicaRoger Tugas. Tot plegat pels incidents de diumenge, que per la Fiscalia van ser insuficients perquè, és clar, només van ferir el 0,037% dels votants. Per esgarrifar-los hi hem de posar molts més ferits. Investigaran, això sí, el tracte rebut per la policia espanyola a Catalunya. Del dia 1, però, prefereixo quedar-me a les històries dels herois anònims que en van fer possible la logística. Us ho explicaSara González.
Catalunya a Europa. El cas català és al punt de mira de les opinions públiques europees. Fins al punt que els principals grup a l'Eurocambra han instat a un debat extraordinari. Es farà aquesta tarda i hi intervindran els portaveus -per tant, cap català-, que ho faran al matí a costa d'altres punts de l'ordre del dia. El debat incomodarà a Rajoy perquè l'establishment comunitari no vol la independència però sí que demana diàleg.
Vist i llegit
"Un pinxo de barri intransigent". Així defineix l'editorial dels editors de The New York Times, el diari més influent del món, a Mariano Rajoy per la seva actitud amb el procés català. A "Caos a Catalunya" afirma que tenia "la llei al seu costat" però ha perdut part de la raó i la solució política al conflicte "és ara més lluny". Molt diferent del to de la premsa espanyola, que està tan aïllada com carregada de raó es creu.
El passadís
Els mitjans de comunicació som més "víctimes" que mai de l'actualitat. Des dels atemptats del 17-A fins als darrers fets relacionats amb el procés ens hem acostumat (i hem acostumat els nostres lectors o espectadors) a programes especials, monogràfics i grans desplegaments. És el cas de TV3, que lidera amb claredat els informatius aquests dies. Això a vegades pot tenir víctimes col·laterals. Dilluns, a Els matins, que han allargat el seu horari fins al migdia, la presentadora Lídia Heredia tenia diverses taules. A la de darrera hora entraven la periodista Neus Tomàs i Fernando Carrera. Però Puigdemont va decidir comparèixer en roda de premsa i es va allargar. Heredia només va poder saludar els seus tertulians. La roda de premsa ja va quedar "punxada" i no van intervenir. Haurem d'esperar a un altre dia per escoltar les seves aportacions.
L'efemèride
Tal dia com avui de l'any 1824, tres anys després de declarar-se independent, Mèxic es convertia també en una república a partir d'una reforma constitucional. Els mexicans havien volgut inicialment mantenir el vincle amb la monarquia de Ferran VII, però se'n van desdir. En aquest documental podeu recuperar el "procés mexicà".
L'aniversari
El 4 d'octubre de 1880 va nàixer a Santa Margalida, a l'illa de Mallorca, Joan March Ordinas, que va morir a Madrid el 1962. Va ser conegut com el banquer de Franco perquè va ser un dels que va costejar les despeses del cop militar feixista de 1936. March, creador de la companyia Transmediterrània, va ser, a més de banquer, polític i contrabandista. Va fundar un banc que duia el seu nom i també la Fecsa, i va promoure activament als anys 40 el retorn dels borbons, concretament de Joan de Borbó, a Espanya. Aquest reportatge emès pel Canal 33 ens apropa a la seva figura.
subdirector de NacióDigital
Fes clic aquí per subscriure't-hi