04
d'octubre
del
2017
Actualitzat
el
05
d'octubre
a les
16:36h
Hi haurà una mediació internacional per desbloquejar el conflicte polític entre Catalunya i l'estat espanyol? Així ho va reclamar el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, a l'acabar la reunió del Govern de dilluns. Una proposta que ara mateix sembla inimaginable que sigui acceptada per l'executiu de Mariano Rajoy.
Preguntat sobre els reconeixements internacionals que podia obtenir una Catalunya independent, Puigdemont va esmentar el cas de Kosovo com a país que és independent tot i que no tots els països l'han reconegut. Un d'ells, per cert, és Espanya. Precisament, Kosovo és un dels casos en què la mediació internacional va ser exitosa. En d'altres conflictes no va ser així. Us expliquem alguns dels casos de mediació més emblemàtics.
El finlandès que va triomfar als Balcans
Kosovo va assolir la independència el 2008 després d'una declaració unilateral d'independència. Va ser deu anys després que una intervenció militar de l'OTAN assegurés la supervivència d'aquesta antiga regió iugoslava que Sèrbia volia continuar sotmetent. Mentre va perviure el règim de Milosevic a Belgrad, Kosovo es va veure acorralada. De no haver intervingut l'Aliança Atlàntica, el destí dels albanesos-kosovars hauria estat cruel.
Finalment, la comunitat internacional va imposar una mediació, i les Nacions Unides van enviar Martti Ahtisaari, un diplomàtic finlandès que havia estat president del seu país. D'ideologia socialdemòcrata i tarannà suau, Ahtisaari va ser pacient per proposar una independència que Belgrad no va acceptar, però que va tolerar. La nació balcànica no ha estat encara reconeguda per cinc dels 27 estats membres de la UE, entre ells Espanya. Tampoc ho han fet Rússia i la Xina. Però va disposar en el moment decisiu del suport dels Estats Units.
Un demòcrata nord-americà per a Irlanda del Nord
Si hi ha hagut un conflicte nacional tràgic i d'una complexitat enorme a Europa ha estat el d'Irlanda del Nord, on les tensions entre les comunitats irlandesa i britànica romanen vives. L'activitat dels republicans irlandesos de l'IRA i la política imperialista del Regne Unit, que tenia els grups paramilitars unionistes com a aliats, va ensangonar el país durant dècades. Finalment, durant el govern de Tony Blair, es va consolidar una via de negociació, que s'havia iniciat ja amb l'anterior govern conservador.
El 1998 es van signar els Acords de Divendres Sant, que van posar fi al conflicte i van dotar l'Ulster d'un sistema d'autogovern. Vells enemics com Martin McGuinness, de l'IRA, i l'unionista Ian Paisley, es van donar la mà. Un home que va tenir un paper crucial en això va ser George Mitchell, exsenador nord-americà del Partit Demòcrata. Va imposar un mètode que incloïa abandonar les accions de càstig de cada grup armat, apostar per la via política per imposar les tesis de cada bàndol, avançar sempre amb el consens total de totes les parts i no tancar acords parcials fins que s'hagués assolit un acord global. Però l'èxit de tota mediació depèn també dels trets personals del mediador. Mitchell coneixia el terreny: era d'origen irlandès.
Colòmbia, el cas més recent
El setembre del 2016 es va posar fi a un conflicte armat que s'arrossegava des del 1946. El govern de Colòmbia i la guerrilla de les FARC van arribar a un acord de pau definitiu. Un referèndum de ratificació va donar un resultat negatiu i va forçar el president Juan Manuel Santos a introduir algunes modificacions, però es va aconseguir la fi de la lluita armada, una amnistia i la rehabilitació dels membres de les FARC. Les converses van comptar amb la intervenció de diversos mediadors, des del govern de Cuba al Centre Carter i a figures com el Premi Nobel de la Pau argentí Adolfo Pérez Esquivel.
Iraq, 2003: el Vaticà intenta aturar George Bush
Va ser la mediació impossible. En vigílies de la invasió de l'Iraq (2003), quan els Estats Units de George Bush ja havia engegat la seva maquinària bèl·lica per eliminar el règim de Saddam Hussein i iniciar un conflicte que encara respira, el Vaticà va intentar una mediació desesperada. Joan Pau II, molt preocupat per la sort de la minoria cristiana, que vivia relativament tranquil·la a l'Iraq de Saddam, es va enfrontar a Washington per primer cop en el seu pontificat.
La guerra era inevitable, però el cardenal Roger Etchegaray ho va intentar. Basc-francès, diplomàtic i de gran sagaciitat, va volar a Bagdad per fer entendre a Hussein que havia de sotmetre's als dictats de l'ONU i procedir a la destrucció de tot el seu arsenal. Però la decisió dels EUA d'anar a la guerra i la inconsciència d'un Hussein que no volia mostrar-se com a perdedor, va culminar en una invasió que va convertir la regió en un polvorí. Etchegaray va tenir més sort en altres conflictes en què va fer de mediador, com quan va aconseguir que els palestins abandonessin la basílica de Betlem que havien ocupat.
Jimmy Carter a Veneçuela
Parlar de mediacions internacionals és fer-ho del Centre Carter, una de les organitzacions més actives en el terreny de la resolució de conflictes. Especialitzat en observació de processos electorals, l'entitat va ser creada per Jimmy Carter, l'expresident dels EUA que es va reinventar després de perdre les eleccions el 1980. En molts casos, el seu paper ha estat determinant, en d'altres ha fet tasques d'aproximació entre sectors enfrontats. Se li atribueix haver convençut a Hugo Chávez a admetre el referèndum revocatori que li va presentar l'oposició el 2004.
Calia el 20% de firmes de votants per forçar un referèndum. Hi va haver un llarg pols als tribunals entre l'oposició de la Coordinadora Democràtica i el règim bolivarià, que considerava irregulars moltes signatures. Carter, que s'havia fet amic de Chávez, li va etzibar en una conversa privada: "Tens por de perdre una elecció? Si no admets el referèndum per un grapat de firmes, ja has perdut". Chávez va respondre: "M'ho pensaré". Hi va haver referèndum el 15 d'agost del 2004, i el va guanyar per 59% a 40%. El Centre carter va validar el resultat, que també va ser reconegut per l'Administració Bush. En una ocasió, Carter ha arribat a dir que el sistema electoral a Veneçuela és més net que a Florida.
País Basc: els mediadors denuncien Rajoy
També al País Basc té una llarga història de mediacions internacionals, moltes d'ells amb poc èxit. L'abril d'aquest any, l'organització va anunciar el seu desarmament definitiu i va lliurar les seves armes. Darrera quedaven dècades de violència i també d'intents de mediació. Però els qui han participat en el cas basc han topat sempre amb la voluntat dels governs espanyols de, simplement, guanyar la guerra. A les dificultats d'interlocutar amb el món de l'esquerra abertzale es van afegir sempre els obstacles posats per Madrid, contrari a escenificar que s'assemblés a un empat.
Al País Basc van fracassar fins i tot iniciatives dutes a terme per figures rellevants com la de l'anomenada Declaració de Brussel·les, signada per noms com els Nobels de la Pau Desmond Tutu, John Hume i l'expresident sud-africà Frederik De Clerk el 2010. Diverses operacions policials han tingut com objectiu impedir l'avenç de possibles sortides al conflicte. La detenció el 2016 del dirigent d'ETA Mikel Irastorza en una operació d'Espanya i França va ser durament criticada pels mediadors, que van denunciar el propòsit del govern de Mariano Rajoy de torpedinar els contactes amb l'organització armada. Per l'Estat espanyol, un mediador ha estat vist sempre com un equidistant perillós.
Preguntat sobre els reconeixements internacionals que podia obtenir una Catalunya independent, Puigdemont va esmentar el cas de Kosovo com a país que és independent tot i que no tots els països l'han reconegut. Un d'ells, per cert, és Espanya. Precisament, Kosovo és un dels casos en què la mediació internacional va ser exitosa. En d'altres conflictes no va ser així. Us expliquem alguns dels casos de mediació més emblemàtics.
El finlandès que va triomfar als Balcans
Kosovo va assolir la independència el 2008 després d'una declaració unilateral d'independència. Va ser deu anys després que una intervenció militar de l'OTAN assegurés la supervivència d'aquesta antiga regió iugoslava que Sèrbia volia continuar sotmetent. Mentre va perviure el règim de Milosevic a Belgrad, Kosovo es va veure acorralada. De no haver intervingut l'Aliança Atlàntica, el destí dels albanesos-kosovars hauria estat cruel.
Finalment, la comunitat internacional va imposar una mediació, i les Nacions Unides van enviar Martti Ahtisaari, un diplomàtic finlandès que havia estat president del seu país. D'ideologia socialdemòcrata i tarannà suau, Ahtisaari va ser pacient per proposar una independència que Belgrad no va acceptar, però que va tolerar. La nació balcànica no ha estat encara reconeguda per cinc dels 27 estats membres de la UE, entre ells Espanya. Tampoc ho han fet Rússia i la Xina. Però va disposar en el moment decisiu del suport dels Estats Units.
Una imatge per a la història. Martin McGuinness encaixant la mà amb Isabel II Foto: Europa Press
Un demòcrata nord-americà per a Irlanda del Nord
Si hi ha hagut un conflicte nacional tràgic i d'una complexitat enorme a Europa ha estat el d'Irlanda del Nord, on les tensions entre les comunitats irlandesa i britànica romanen vives. L'activitat dels republicans irlandesos de l'IRA i la política imperialista del Regne Unit, que tenia els grups paramilitars unionistes com a aliats, va ensangonar el país durant dècades. Finalment, durant el govern de Tony Blair, es va consolidar una via de negociació, que s'havia iniciat ja amb l'anterior govern conservador.
El 1998 es van signar els Acords de Divendres Sant, que van posar fi al conflicte i van dotar l'Ulster d'un sistema d'autogovern. Vells enemics com Martin McGuinness, de l'IRA, i l'unionista Ian Paisley, es van donar la mà. Un home que va tenir un paper crucial en això va ser George Mitchell, exsenador nord-americà del Partit Demòcrata. Va imposar un mètode que incloïa abandonar les accions de càstig de cada grup armat, apostar per la via política per imposar les tesis de cada bàndol, avançar sempre amb el consens total de totes les parts i no tancar acords parcials fins que s'hagués assolit un acord global. Però l'èxit de tota mediació depèn també dels trets personals del mediador. Mitchell coneixia el terreny: era d'origen irlandès.
El president de Colòmbia, Juan Manuel Santos, i el líder de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC), Rodrigo Echeverri Londoño, alies “Timochenko” Foto: Europa Press
Colòmbia, el cas més recent
El setembre del 2016 es va posar fi a un conflicte armat que s'arrossegava des del 1946. El govern de Colòmbia i la guerrilla de les FARC van arribar a un acord de pau definitiu. Un referèndum de ratificació va donar un resultat negatiu i va forçar el president Juan Manuel Santos a introduir algunes modificacions, però es va aconseguir la fi de la lluita armada, una amnistia i la rehabilitació dels membres de les FARC. Les converses van comptar amb la intervenció de diversos mediadors, des del govern de Cuba al Centre Carter i a figures com el Premi Nobel de la Pau argentí Adolfo Pérez Esquivel.
Iraq, 2003: el Vaticà intenta aturar George Bush
Va ser la mediació impossible. En vigílies de la invasió de l'Iraq (2003), quan els Estats Units de George Bush ja havia engegat la seva maquinària bèl·lica per eliminar el règim de Saddam Hussein i iniciar un conflicte que encara respira, el Vaticà va intentar una mediació desesperada. Joan Pau II, molt preocupat per la sort de la minoria cristiana, que vivia relativament tranquil·la a l'Iraq de Saddam, es va enfrontar a Washington per primer cop en el seu pontificat.
La guerra era inevitable, però el cardenal Roger Etchegaray ho va intentar. Basc-francès, diplomàtic i de gran sagaciitat, va volar a Bagdad per fer entendre a Hussein que havia de sotmetre's als dictats de l'ONU i procedir a la destrucció de tot el seu arsenal. Però la decisió dels EUA d'anar a la guerra i la inconsciència d'un Hussein que no volia mostrar-se com a perdedor, va culminar en una invasió que va convertir la regió en un polvorí. Etchegaray va tenir més sort en altres conflictes en què va fer de mediador, com quan va aconseguir que els palestins abandonessin la basílica de Betlem que havien ocupat.
Jimmy Carter a Veneçuela
Parlar de mediacions internacionals és fer-ho del Centre Carter, una de les organitzacions més actives en el terreny de la resolució de conflictes. Especialitzat en observació de processos electorals, l'entitat va ser creada per Jimmy Carter, l'expresident dels EUA que es va reinventar després de perdre les eleccions el 1980. En molts casos, el seu paper ha estat determinant, en d'altres ha fet tasques d'aproximació entre sectors enfrontats. Se li atribueix haver convençut a Hugo Chávez a admetre el referèndum revocatori que li va presentar l'oposició el 2004.
Calia el 20% de firmes de votants per forçar un referèndum. Hi va haver un llarg pols als tribunals entre l'oposició de la Coordinadora Democràtica i el règim bolivarià, que considerava irregulars moltes signatures. Carter, que s'havia fet amic de Chávez, li va etzibar en una conversa privada: "Tens por de perdre una elecció? Si no admets el referèndum per un grapat de firmes, ja has perdut". Chávez va respondre: "M'ho pensaré". Hi va haver referèndum el 15 d'agost del 2004, i el va guanyar per 59% a 40%. El Centre carter va validar el resultat, que també va ser reconegut per l'Administració Bush. En una ocasió, Carter ha arribat a dir que el sistema electoral a Veneçuela és més net que a Florida.
País Basc: els mediadors denuncien Rajoy
També al País Basc té una llarga història de mediacions internacionals, moltes d'ells amb poc èxit. L'abril d'aquest any, l'organització va anunciar el seu desarmament definitiu i va lliurar les seves armes. Darrera quedaven dècades de violència i també d'intents de mediació. Però els qui han participat en el cas basc han topat sempre amb la voluntat dels governs espanyols de, simplement, guanyar la guerra. A les dificultats d'interlocutar amb el món de l'esquerra abertzale es van afegir sempre els obstacles posats per Madrid, contrari a escenificar que s'assemblés a un empat.
Al País Basc van fracassar fins i tot iniciatives dutes a terme per figures rellevants com la de l'anomenada Declaració de Brussel·les, signada per noms com els Nobels de la Pau Desmond Tutu, John Hume i l'expresident sud-africà Frederik De Clerk el 2010. Diverses operacions policials han tingut com objectiu impedir l'avenç de possibles sortides al conflicte. La detenció el 2016 del dirigent d'ETA Mikel Irastorza en una operació d'Espanya i França va ser durament criticada pels mediadors, que van denunciar el propòsit del govern de Mariano Rajoy de torpedinar els contactes amb l'organització armada. Per l'Estat espanyol, un mediador ha estat vist sempre com un equidistant perillós.