Carles Casajuana: «Com a diplomàtic, l'única solució que veig possible és dialogar»

Amb una sòlida trajectòria com a diplomàtic en països com Bolívia, Malàisia o el Regne Unit, Carles Casajuana (Sant Cugat del Vallès, 1954) és un garant de concòrdia i bonhomia. Acaba de publicar Retorn(Columna), una novel·la que ens descobreix la breu visita de Josep Carner a Catalunya després de 30 anys d’exili. "El moment té ressonàncies amb l'actualitat, perquè l'ADN del país és el que és. I venim d'on venim", afirma l'autor, amb un somriure que no deixarà de ser present al llarg de tota la conversa.

Acabaven de començar els 70, el franquisme era a les acaballes i la ciutat vivia revoltes universitàries i l'esclat de l'alliberament sexual, conjuntament a una forta repressió policial i a la resistència del sector cultural. A només tres dies abans del referèndum de l'1-O, parlem amb Carles Casajuana de tot això i també del futur més immediat –"els catalans som de parlar les coses", coincidim–. I així fem, com bona part del país, immersos en un enorme bullici d'idees, de mobilitzacions i, també, d'incerteses.

- Creu que ens podrem entendre mai, amb l'estat espanyol?
 
- Com a diplomàtic, l'única solució que veig possible és parlar-ne, dialogar, i fer-ho quan abans millor. El 28 de setembre, millor que l'1 d'octubre. I l'1 d'octubre, millor que el 3. És molt difícil que hi hagi una solució si no és parlant-ne. De vegades, però, fa l'efecte que, abans de seure a negociar, tothom busca guanyar sobre el terreny les posicions.
 
- És una via destinada al famós "xoc de trens"?
 
- Aquest "xoc de trens" no em sembla una metàfora adequada, perquè implica un resolució final no satisfactòria: o tots dos trens acaben trencant-se, o un es trenca i l'altre surt victoriós. No és el camí òptim. El que no podem fer és negar que la situació és molt complexa, i tampoc que al final s'haurà d'arribar a un pacte.
 
- Amb Josep Carner, vostè té en comú una dedicació intensa a la vida diplomàtica. És per aquesta vida de connexió que arriba a la història de Retorn?
 
- Encara que ho sembli, no hi arribo per això. Hi arribo quan estic escrivint una altra novel·la, El melic del món (Columna), que era, al seu torn, una continuació de L'últim home que parlava català (Planeta). Els protagonistes de les dues històries són escriptors, l'un en català i l'altre en castellà. Hi ha un moment en què necessito que l'escriptor que escriu en català tingui un projecte. Casualment, jo acabava de llegir el llibre de Jaume Subirana, Josep Carner: L'exili del mite, i vaig pensar que algú podria escriure una novel·la sobre aquell Carner. Allà se'm va acudir confrontar aquests dos mons generacionals diferents que hi ha entre un home jove i un de vell, a la Barcelona dels 70. I vaig començar a escriure fragments d'un tema que em va semblar apassionant.
 
- La història mostra un poeta sense memòria que retorna a un país que l'havia perdut.
 
- Més enllà dels punts de contacte entre els dos –el jove i el vell–, això em conduïa a problemes amb molta profunditat, que em feien la història fascinant: com tractem a la gent gran? Quins estralls té la senectut en els comportaments socials? Quin és el deure d'una societat envers els seus grans homes i escriptors?
 - Si mirem el cas de Carner, no en sortim gaire ben parats. Hi ha un passatge on veiem com Salvador Espriu diu que "tots els vells de l'exili" el que han de fer és "callar i anar-se morint d'un en un".
 
- Ho va dir realment! Espriu va ser duríssim amb Carner i amb la resta d'exiliats.
 
- Deuria ser difícil gestionar tot això, sobretot tenint en compte que tracta amb personatges reals.
 
- Era un dels problemes d'aquesta novel·la. Si feia anar personatges reals, havia de contemplar diverses opcions. Una, canviar-los el nom i fer el que m'hagués donat la gana. L'altra, mantenir el nom, tal com vaig fer. Si ho feia, tenia una certa responsabilitat de ser respectuós amb tot el que va passar.
 
- Com va gestionar això de ser respectuós amb els fets, però fent una novel·la de ficció i no pas un reportatge?
 
- M'ha costat molta feina: molta hemeroteca, molta recopilació d'informació, molt prendre nota de frases que Carner havia dit, parlar amb testimonis. I anar encaixant les peces i per, després, passar-hi el filtre de per la imaginació. Tenia molt clar que tot havia de passar pel punt de vista dels personatges.- Retorn és una novel·la amb un pòsit molt trist, independentment de si el lector sap qui era Carner i com va ser aquest retorn, o no.
 
- Jo recordo aquella època, no me l'he inventada. Tenia 15 anys i el final del franquisme em va marcar molt. L'any 73 o 74 sortia, anava a llocs com els Enfants Terribles [que apareix a la novel·la], i he llegit molt. De fet, Joan Triadú era el cap d'estudis d'un lloc on vaig estudiar.
 
- Precisament, Joan Triadú i d'altres prohoms com Pere Quart i el propi Salvador Espriu, van fer campanya i van moure fils perquè no li donessin a Carner un Premi d'Honor de les Lletres Catalanes que potser hagués merescut.
 
- En aquell moment, la cultura catalana estava dominada per dues famílies: marxistes i catòlics, igual que passava a tota la cultura literària europea. I aquí, el que dominava era la necessitat d'acabar amb el franquisme. Això feia que s'esperés dels creadors que contribuïssin, d'alguna manera o altra, a carregar-se el dictador i, d'aquí, la necessitat d'una literatura compromesa. Evidentment, algú podrà dir que la seva manera de carregar-se els dictadors és fent versos bonics sobre aquesta rosa o sobre una dona que travessa el carrer.

- Això, però, se'ns acudeix ara.
 
- En aquella època s'esperava una altra cosa. En el cas del Premi d'Honor, també s'afegeix que el guardó encara no tenia el prestigi que té ara, tot just era la segona edició. Carner –que a nivell europeu era una personalitat coneguda que feia conferències i donava cursos a la Sorbona– va venir a Catalunya i es va trobar que tenia persones i grups a la contra. Això va provocar que Josep Tarradellas arribés a dir que "se'n va anar d'incògnit" i que "li van negar el premi que li havien promès". Però, siguem realistes: en aquell moment calia donar el premi a algú més combatiu. I Pere Quart era l'home ideal: popular, conegut, amb una poesia molt eficaç, satírica i simpàtica.
 
- Hi ha coses que no canvien. El debat sobre Carner arriba fins a avui, amb una societat poètica encara dividida entre carnerians i no carnerians.
 
- I això n'és una de les grandeses. Josep Carner serà present molts anys. Per què? Perquè si mai algú té la necessitat de trobar el geni de la llengua, només cal que obri un llibre de Carner per qualsevol pàgina i allà ho tindrà.
 
- Creu que ara el sabem llegir millor que aleshores?
 
- Una de les coses que crida més l'atenció, fins i tot posant-te en el punt de vista més militant del moment, és que Carner té poemes que posen els pèls de punta, molt cívics. És el cas del poema dedicat a la mort de Lluís Companys, o l'últim sonet de l'Obra Completa, El més vell del poble, que comença dient "Cap vent no mou el bri d’una esperança, / de cada núvol només cau neguit", en referència clara al què passava en aquells moments. I que acaba "Pugui jo caure, incanviat, / tot fent honor, per via dreturera, amb ulls humits i cor enamorat, a un esquinçall, en altre temps bandera." Quins versos!