24
de setembre
del
2017
Actualitzat
a les
21:19h
Resultats complexos els de les eleccions generals alemanyes. S’han complert la majoria de les previsions però amb correccions sensibles que deixen un escenari gens fàcil de gestionar. Com s’esperava, la Unió Cristiana Democràtica (CDU) d’Angela Merkel no ha tingut rival i ha obtingut la seva quarta victòria electoral, però, segons els sondejos, fregant el 33%, lluny del 41% de les anteriors eleccions.
Si es confirmen els sondejos, és un dels pitjors resultats de la història de la CDU. Només va ser pitjor el del 1949, en un context completament diferent. Konrad Adenauer va aconseguir aleshores el que ningú esperava, superar el seu rival socialdemòcrata, l’SPD, per la mínima.
Els refugiats passen factura
La política d’acollida de Merkel als refugiats ha estat un dels temes que ha permès l’ascens de l’extrema dreta i que explica l’erosió de la CDU pel seu vessant més reaccionari. Per això, en les seves primeres paraules un cop tancats els col·legis, Merkel ha explicitat que cal analitzar el vot de l’Alternativa per Alemanya (AfD) i ha dit que cal “reconquerir” aquest vot perdut cap a l’extremisme.
L’AfD ha entrat al Bundestag. Era el que es preveia, però ho han fet per la banda més alta de les previsions: un 13% dels vots per l’extrema dreta xenòfoba no és cap broma. La formació ultra és ara un nou actor polític a Berlín. Caldrà veure com conviuen en el seu si els diversos corrents interns i els personalismes, que ja han creat tensions etre Alexander Gauland, exponent del sector més nítidament ultra, i Frauke Petry, partidària de suavitzar la imatge del partit, en una línea similar a la de Marine Le Pen al Front Nacional francès. En tot cas, la irrupció de l’AfD pot endurir els temes del debat polític a Berlín. Caldrà veure com modula ara Merkel la política immigratòria.
L’esquerra és la gran derrotada
Si Merkel ha obtingut el segon pitjor resultat de la seva història, Els socialdemòcrates de l’SPD han obtingut la pitjor de totes, amb poc més d’un 20%. Han pagat així els anys de gran coalició amb la CDU, que ha desdibuixat el partit. També cal dir que amb la seva política d’acollida, Merkel havia dut la CDU a ser vista com el vot útil del centre i centre esquerra, terient espai a l’SPD.
L’esquera en general recula. En l’anterior Bundestag, hi havia una majoria posible de l’SPD, els Verds i Die Linke, l’esquerra excomunista. Una fórmula de govern que no s’havia considerat viable, però que ara no ho és ni tan sols des del punt de vista aritmètic. Això pot implicar un gir a la dreta a la política alemanya.
Governabilitat difícil
Amb qui governarà Merkel? Una nova gran coalició seria la formula més sòlida des del punt de vista numèric. A més, la CDU i l’SPD, malgrat ser els grans rivals, coincideixen en més coses que no pas discrepen, des de la idea d’Europa als grans temes de política econòmica. Però la direcció socialdemòcrata i el mateix Martin Schulz, el candidat derrotat, ja han assegurat que passen a l’oposició. És clar que si Merkel no se’n surt amb altres posibles socis, l’SPD pot canviar de posición.
De moment, apareix a l’horitzó la coalició Jamaica, pels colors negre de la CDU, verd dels ecologistes de Die Grünen i groc del Partit Liberal. Una combinació mai vista a Berlín i que no sembla fácil. Els liberals de l’FDP mantenen posicions conservadores en matèria econòmica i fiscal, més que la CDU. El seu retorn al govern federal suposaria un matís més antipàtic encara sobre els criteris de política econòmica a la UE. Però Merkel no en té prou amb els liberals. Els Verds, progressistes en temes d’ecosistema i drets, i més ambigus en altres aspectes, xocarien sovint amb els liberals, i la imatge “progre” dels Verds patiria al costa de la tradicional CDU. Una suma, la jamaïcana, gens fàcil però que pot acabar sent inevitable si l’SPD es resisteix a tornr a la gran coalició.
Si es confirmen els sondejos, és un dels pitjors resultats de la història de la CDU. Només va ser pitjor el del 1949, en un context completament diferent. Konrad Adenauer va aconseguir aleshores el que ningú esperava, superar el seu rival socialdemòcrata, l’SPD, per la mínima.
Els refugiats passen factura
La política d’acollida de Merkel als refugiats ha estat un dels temes que ha permès l’ascens de l’extrema dreta i que explica l’erosió de la CDU pel seu vessant més reaccionari. Per això, en les seves primeres paraules un cop tancats els col·legis, Merkel ha explicitat que cal analitzar el vot de l’Alternativa per Alemanya (AfD) i ha dit que cal “reconquerir” aquest vot perdut cap a l’extremisme.
L’AfD ha entrat al Bundestag. Era el que es preveia, però ho han fet per la banda més alta de les previsions: un 13% dels vots per l’extrema dreta xenòfoba no és cap broma. La formació ultra és ara un nou actor polític a Berlín. Caldrà veure com conviuen en el seu si els diversos corrents interns i els personalismes, que ja han creat tensions etre Alexander Gauland, exponent del sector més nítidament ultra, i Frauke Petry, partidària de suavitzar la imatge del partit, en una línea similar a la de Marine Le Pen al Front Nacional francès. En tot cas, la irrupció de l’AfD pot endurir els temes del debat polític a Berlín. Caldrà veure com modula ara Merkel la política immigratòria.
L’esquerra és la gran derrotada
Si Merkel ha obtingut el segon pitjor resultat de la seva història, Els socialdemòcrates de l’SPD han obtingut la pitjor de totes, amb poc més d’un 20%. Han pagat així els anys de gran coalició amb la CDU, que ha desdibuixat el partit. També cal dir que amb la seva política d’acollida, Merkel havia dut la CDU a ser vista com el vot útil del centre i centre esquerra, terient espai a l’SPD.
L’esquera en general recula. En l’anterior Bundestag, hi havia una majoria posible de l’SPD, els Verds i Die Linke, l’esquerra excomunista. Una fórmula de govern que no s’havia considerat viable, però que ara no ho és ni tan sols des del punt de vista aritmètic. Això pot implicar un gir a la dreta a la política alemanya.
Governabilitat difícil
Amb qui governarà Merkel? Una nova gran coalició seria la formula més sòlida des del punt de vista numèric. A més, la CDU i l’SPD, malgrat ser els grans rivals, coincideixen en més coses que no pas discrepen, des de la idea d’Europa als grans temes de política econòmica. Però la direcció socialdemòcrata i el mateix Martin Schulz, el candidat derrotat, ja han assegurat que passen a l’oposició. És clar que si Merkel no se’n surt amb altres posibles socis, l’SPD pot canviar de posición.
De moment, apareix a l’horitzó la coalició Jamaica, pels colors negre de la CDU, verd dels ecologistes de Die Grünen i groc del Partit Liberal. Una combinació mai vista a Berlín i que no sembla fácil. Els liberals de l’FDP mantenen posicions conservadores en matèria econòmica i fiscal, més que la CDU. El seu retorn al govern federal suposaria un matís més antipàtic encara sobre els criteris de política econòmica a la UE. Però Merkel no en té prou amb els liberals. Els Verds, progressistes en temes d’ecosistema i drets, i més ambigus en altres aspectes, xocarien sovint amb els liberals, i la imatge “progre” dels Verds patiria al costa de la tradicional CDU. Una suma, la jamaïcana, gens fàcil però que pot acabar sent inevitable si l’SPD es resisteix a tornr a la gran coalició.