A favor de TV3

És inútil. He renunciat a trobar una emissora de televisió generalista que sigui capaç d’informar sobre la situació política entre Catalunya i Espanya amb un mínim de garanties periodístiques. Ho provo cada dia i no me’n surto. No existeix aquesta emissora. Per això sempre torno a les catalanes. Sempre torno a TV3 i també sovint a 8TV, amb el seu renovat 8aldia. M’ho he pensat molt abans d’escriure aquestes línies. Potser algú opinarà que sóc provincià, tancat, endogàmic, catalanet, simplista, nacionalista, nazi o el que vulguin. M’importa un rave. Se me’n fum.

A les emissores catalanes, en especial a TV3, se l’ha acusat de parcial i propagandística en relació amb el procés independentista. És possible que en alguns moments aquestes critiques tinguin part de raó. Fins i tot jo ho he escrit alguna vegada. I no me’n desdic. Es poden haver passat de frenada i està bé que se’ls critiqui quan toca per haver-ho fet, entra dins del joc, del fair play o de com vulguin dir-li. Poden haver confós la part pel tot, poden haver tendit a uniformitzar el seu discurs informatiu amplificant tant sols l’altaveu d’una part de l’espectre polític català. Poden haver pres massa partit. Sí, diguem-ho clar. Els critico per haver-ho fet, però immediatament defenso amb fermesa els seus valors informatius transversals, el seu clar, diàfan i troncal servei públic.

TV3 no manipula, no desinforma, no proposa una mirada voluntàriament esbiaixada sobre la realitat que retrata. Cosa que sí fan totes les altres emissores generalistes estatals. Totes, sense excepció. Als seus informatius s’explica, per exemple, l’actualitat de tots els partits polítics, encara que aquesta en alguns casos sigui intranscendent o irrellevant, o senzillament ridícula. És fàcil de comprovar mirant el TN de dissabte i diumenge al migdia, dos espais que quasi cada setmana es nodreixen de declaracions i contradeclaracions, un tipus de periodisme, per cert, que potser ens hauríem de començar a mirar. Però això és matèria d’un altre dia.

També es pot comprovar fàcilment donant un cop d’ull als tertulians. A la gran majoria de tertúlies que habiten als programes de la casa hi acostuma a tenir cabuda la sensibilitat etiquetada com a “unionista”, nomenclatura oposada a “independentista” que, per cert, em genera un automàtic rebuig. Per quan un tertulià ni “unionista” ni “independentista”? Ah, no patiu, ara també hi ha nom per a això, se’ls diu “equidistants”.

Bé, al que anàvem, havent comprovat que la majoria de les emissores –com a mínim en l’àmbit polític- han desertat del periodisme seriós, rigorós i exigent, TV3 és un bon indret on refugiar-se. Aquests dies de mareig i d’incertesa màxims és fàcil comprovar-ho. Resulta humanament impossible aguantar Televisió Espanyola més de mig minut. Un atemptat permanent a la intel·ligència i la sensibilitat. De Telecino i Antena 3 poca cosa se’n pot esperar més enllà de successos i mala maror. I el cas fascinant de La Sexta, cada cop més groga, sempre disfressada amb coartades de seriositat però traïda d’immediat pel subconscient populista.

Com abans d’ahir, quan un individu eixelebrat li va agafar el micròfon a l’Hilario Pino i enlloc de treure-li ferro com qualsevol persona amb un mínim de sentit comú hagués fet, van orquestrar un discurs penós sobre la impossibilitat de treballar i la llibertat de premsa. Costa molt trobar emissores estatals que fugin dels maximalismes, busquin el matís i informin amb cura, estimant la professió periodística i l’honestedat del relat. Es premia la confrontació, es potencia la topada. Diumenge torna Salvados. En tinc ganes.

Repeteixo que per tot el que ja he exposat abans no crec que TV3 sigui perfecta. Però treballa amb bon criteri el sempre complicat i exigent registre de la informació. La notícia és per a ells un valor a cuidar, a tractar amb esforç, dedicació i compromís. Fa reportatges per a explicar-nos el context i la profunditat de l’actualitat. Pot tocar els nassos als partits polítics, quan aquests no estan d’acord amb la manera com se’ls tracta. En casos així, estic radicalment d’acord amb aquell vell axioma periodístic que defensa que quan un polític es queixa és senyal que estàs fent bé la teva feina.

Aquests dies en què tots estem seguint malaltissament l’actualitat, és fàcil topar amb moments televisius que excitin aquella sensibilitat tan excitable que es diu vergonya aliena. Moments que ens fan avergonyir dels polítics que tenim –tinc una llarga llista feta- i també de males maneres de posar en pràctica l’ofici periodístic que alguns tan estimem. Jo, quan ho veig, m’emprenyo. I respiro fondo. I penso per mi mateix, cercant ajuda interior immediata –potser autoenganyant-me- que hi ha tantes altres coses importants a la vida...